Pàgines

26/9/10

La vaga i els maleantes

Ara, a setembre de 2010, quasi tres anys després de que començara la crisi, és quan es decideixen a fer vaga. És curiós que siga en aquestos moments quan l'esperit sindicalista comence a aflorar com si es tractara d'una moda, ¿serà que s'ha posat de moda ser progre
No és que m'agrade la Reforma Laboral, no és que estiga d'acord amb les mesures que està prenent en aquests moments el Govern, però, amb més dolor i rabia del que puc expressar, he de dir que no hi ha una altra forma, bé, podem inventar una màquina del temps, tornar als anys de capitalisme immobiliari salvatge i convèncer a la gent de que no és bo per als anys vinents guanyar tants diners i comprar tantes cases, cotxes tan cars, xalets i vaixellets per a veure l'America's Camps.
Espanya és un dels països que més ha patit la crisi, de fet, m'aventuraria a dir que ja hi han una sèrie de països que estan xapant-la, la qual cosa significa que, a més de patir la crisi en sí mateixa, hem de patir les pressions de la banca internacional, la Unió Europea, etc., que es tornen bojos només de pensar en perdre diners. 
El Govern, no és que precissament ho haja fet de la millor manera, però ¿què esperàveu, després d'anys i anys de creixement descontrolat? Ningú no veia (o no volia veure) venir la bufetada, era més guai continuar gastant. Ara venen les preses... ¡Anem a fer una vaga, contra aquest govern que ens fa precaris! I hale, tots a la vaga. Però, malgrat ser tan progres, ningú no es queixava quan els immigrants venien a llevar-nos la feina, a llevar-nos la feina que ningú volia fer perquè com, fins el inútil més inútil podia accedir a un bon lloc de treball, ens semblava poc digne ser l'últim peó de la construcció, o netejar cases, o cuidar ancians.
Tampoc es queixen de que a dia de hui continua havent un percentatge exageradament alt de dones que cobren menys que un home, tot i que realitzen la mateixa feina. Tampoc es queixen de tantes persones transsexuals que tenen que dedicar-se a la prostitució perquè ningú no els vol contractar. No es queixen de les persones homosexuals que no poden ser visibles a la seua feina per por a ser despedides. 
Fer vaga és un dret, i com a tal el respecte, però jo no faré una vaga per a que es beneficie el PP.

25/9/10

100 visits from the United States!

And all I can say is Thank you! Thanks for visiting my place and making my posts a litte bit more international. I usually write about Spanish issues, moreover Valencian issues, because that's my land, and sadly it's being corrupted by some politics that are not doing things well at all, so it makes me feel really glad when I see that people in the other side of the big ocean is interested (or at least, reads) in the things I write. 
Today I've introduced a little improvement in my blog. Thats a simple, but useful gadget, that lets the audience translate my posts by just one click. I think this is very interesting but, of course, it is not a person, so it usually commits some mistakes (gramathical, ortographical...), I apologise for that. I would like to translate posts by myself but, due to a lack of time, I can't do it by now, but I hope I will be able to do it soon. 
Thank you again, and enjoy yourself!

Vergonya

Vergonya. Vergonya, fàstic i més vergonya és el que sent quan em trobe amb individus com Jacobo Piñeiro Rial.  La vergonya i el fàstic s'eleven a la màxima potència quan he de reconèixer que ell i jo pertanyem a la mateixa espècie. 
Per a qui no ho sàpiga, aquesta bestiola va assassinar el 2006 a una parella de joves a Vigo. Els va cosir a punyalades perquè s'estimaven. Ell es va declarar culpable des d'un primer moment, però es va emparar en la legítima defensa. Bé, analitzem el concepte: aquest individu va assestar 57 punyalades als dos joves, tot abans de cremar la seua vivenda i encendre el gas per a provocar una explosió que borrara les pistes. A més, va tenir la sang freda d'agafar uns quants objectes personals de la parella per tal de simular un robatori. ¿Segur que era ell la víctima?
L'excusa de Piñeiro no podia ser més homófoba, segons va declarar "tenia una por insuperable de ser violat i assassinat per una parella de gais", però ¿realment eixa és una excusa vàlida, si és que hi ha cap, per acabar amb la vida de dues persones? 
A dia de hui, un jurat popular l'ha declarat culpable d'homicidi dels dos joves i de provocar un incendi que va posar en perill la vida dels veïns de la parella, a més, s'ha desestimat la hipòtesi de la legítima defensa, segons l'informe dels forenses. 
A continuació podem llegir la reconstrucció dels fets, basada en l'informe forense, feta pel diari La voz de Galicia:


La reconstrucción de la muerte de Julio también cuestiona que Jacobo actuase en defensa propia. Ambos se enfrentaron cara a cara en la habitación del brasileño. Pese a ser fornido y alto, Julio solo presentaba dos heridas de lucha en las yemas de sus dedos entre las 22 puñaladas que recibió. La mayoría eran innecesarias porque las primeras heridas lo dejaron indefenso y una de ellas, en el abdomen, fue mortal porque le segó la arteria ilíaca. La posterior hemorragia masiva lo desangró en cinco minutos. Se agachó instintivamente y el otro atacó con ventaja.
Otra cuchillada seccionó un nervio e inutilizó el brazo derecho de Julio. «Su capacidad de defensa quedó anulada o muy reducida porque ya no podía moverlo», explicó una forense. Julio logró arrastrarse por el pasillo desangrado, según prueba una huella de su mano en la pared, pero fue degollado y rematado en el salón con siete punzadas en la espalda. Julio seguía vivo en ese lugar porque la policía halló restos de su vómito junto al cadáver desnudo. Luego, el asaltante ató levemente las muñecas del cuerpo inerte con un cable, lo cubrió con una sábana y una manta, y lo quemó.
La segunda víctima, Isaac, recibió nueve cortes en sus manos cuando quiso protegerse. «Se defendió más que Julio, pero no le sirvió de nada», declararon las forenses.
Un record per a Isaac i Julio, i com sempre, l'esperança de no tenir que tractar una notícia així mai més.

19/9/10

No espereu gran cosa de mi, però...

Us presente el meu nou blog, un espai creat per a reciclar tot allò que no cap a Políticament (In)correcta, d'aquesta forma podré dedicar-m'hi més exclusivament a la crítica política en aquest espai.
Espere que us passeu per allí i, per suposat, espere la vostra participació.
Gràcies!

La llista d'imputats del PPCV (de moment...)

-ALICANTE:
El presidente de la Diputación, José Joaquín Ripoll; los alcaldes Mónica Lorente (Orihuela), Antonio Lorenzo (Algorfa), Javier Pérez Trigueros (Callosa del Segura), José Arronis (Rafal), José Manuel Gálvez (Jacarilla), Pedro Ángel Hernández Mateo (Torrevieja) y Ana Kringe (Dénia); los concejales Manuel Abadía,... Ginés Sánchez y Antonio Rodríguez (Orihuela), Francisco Lancharro (Pilar de la Horadada) Aurelio Murcia (Bigastro), Juan José Moragues (Xàbia), Juan Cano (Polop), Juan Roselló (Calp) y Andrés Llorens (Alicante) y Javier Bru (Albatera)

- CASTELLÓN:



El presidente de la Diputación, Carlos Fabra;el vicepresidente de la Diputación Vicent Aparici y los alcaldes de Alcalà, Francisco Juan Mas, y de Borriol, Adelino Santamaria.

- VALENCIA:
El presidente de la Generalitat, Francisco Camps; el diputado, Ricardo Costa; el ex vicepresidente Víctor Campos y el ex jefe de gabinete de Turismo Rafael Betoret por Gürtel. Y, por otro caso distinto, el edil Jorge Bellver (Valencia).

11/9/10

Nou anys, responsabilitat zero



Hui es compleixen nou anys del major atemptat terrorista de la història dels Estats Units, perpetrat per Al Qaeda, qui en el seu dia van ser amics i aliats de la familia de l'aleshores president George W. Bush.

El que més em va impactar de la ciutat de Nova York va ser caminar pels carrers de Wall Street i possar-me en la pell d'aquelles persones que van sentir de sobte com la seua existència es trastocava, que es convertien en marionetes controlades per una força invisible. La confussió, la por, la impotència, pànic. Un calfred em recorre l'esquena quan recorde aquell dia. Jo era menuda, però com la resta del món, vaig sentir la confussió i recorde la sensació de que res anava a ser igual a partir d'aquell moment.

Un record per a les 2.973 víctimes mortals, víctimes també de les ferotges polítiques exteriors de l'Administració nordamericana i víctimes de la guerra pel petroli, pel poder econòmic.
No oblidem tampoc a les víctimes d'una guerra absurda que ha assassinat a milers de persones innocents, una guerra que, no oblidem, va comptar amb el recolzament de qui aleshores era president del govern español, Jose Maria Aznar. No oblidem la forma deplorable en la que es van utilitzar aquestos atemptats, que van ser l'excusa que el senyor Bush necessitava per anar a per allò que realment li interessava, ¿l'orgull americà, honrar a les víctimes de l'11-S, justícia per a les seues famílies... o el petroli?

Des d'aleshores guerres preventives, intromissió en la llibertat personal dels ciutadans i ciutadanes dels Estats Units, ocultació de dades referents a la investigació dels successos de l'11-S, Guantánamo, amb el conseqüent atemptat contra els Drets Humans, odi a la cultura islàmica o islamofobia, 192 persones mortes al metro de Madrid i tot perquè el President del Govern d'Espanya s'havia encapritxat en posar els peus damunt la taula de Bush i 57 persones més mortes al metro de Londres perquè el President del Regne Unit era igual de desgraciat que els altres dos. Ens han venut la moto i els responsables de tot ara mateix estan a un rantxo de Texas disfrutant de la vida i brindant a la salut de tots els imbècils que no ens vam atrevir a qüestionar les seues mesures "contra el terrorisme" i, és més, ens van fer considerarles "necessàries".

I no ens vam qüestionar res. Ens van fer entrar en pànic i després ens van plenar el cap de merda, ens van manipular fins que les nostres idees començaren a sagnar, apunyalades per les mentides que ens van fer creure a força d'odi.

Amb tot, els ciutadans i ciutadanes de la ciutat de Nova York continuen, nou anys després, baixant la mirada amb tristessa cada vegada que nomenen l'11 de setembre de 2001. Un estigma, un trauma que potser mai seran capaços de superar malgrat el pas del temps, la ferida és massa gran. Tothom va perdre algú, un amic, un germà, una veïna, un company de feina, una coneguda... qui no coneixia ningú, malgrat tot, igualment es va sumar a la tristessa, el fet de perdre quasi tres mil conciutadans els va unir.

Un record per a elles i ells, i una fotografia que ja no és el que era.


4/9/10

La Policia Local d'Alginet, inútils com ells a soles

La Policia Local d'Alginet (Ribera Alta) va demostrar ahir, una vegada més, el grau de corrupció i ineficiència que corre per les seues oficines.

Els fets es van evidenciar quan, una veïna del poble, farta de l'escàndol que s'escoltava a la casa del costat que, segons la paret de la seua habitació, es va allargar fins les sis del matí, va decidir cridar al cos de Policia del municipi.

La veïna va començar a sospitar que cap oficial de la Policia Local d'Alginet es presentaria al domicili que ella mateixa habia assenyalat com orígen de l'escàndol, però al voltant de mitja hora després de que la cridada s'havera efectuat, a les 3:00 AM, un cotxe patrulla es detenia a la porta de dita dirrecció.

La sorpresa de la veïna es va produir a l'observar que els oficials de policia es marxaven sense, ni tan sols, haver detingut el motor del cotxe. La senyora X apunta que aquesta visita tan sospitosament curta podria haver sigut provocada pel fet que el pare de la criatura és "municipal".