Les llengües del Senat

Em costa entendre tot el revol que s'ha muntat amb l'aprovació del plurilingüisme als plenaris del Senat. Bé, entenc que determinats grups polítics es posen en contra, més que res per no perdre la costum, però d'ahi a que persones suposadament "progres" i "modernes" en aquests temes es posen en contra, va un bon camí.

El fet es que sembla ser que algunes persones (bé, en realitat polítics) veuen en aquesta mesura una pèrdua de temps i de diners. Però dic jo, ¿no serà que al ser ells castellanoparlants no tenen necessitat d'estimar la seua llengua? Jo sent la necessitat d'estimar el valencià, perquè és una llengua minoritzada i en perill d'extinció, i perquè comprenc que és la llengua que han parlat els meus avantpassats, i és la llengua en la que han expressat els seus sentiments, les seues anyorances, els seus temors, fins i tot, els seus somnis i els seus pensaments parlaven valencià!

Aleshores, ¿per què no s'hauria de parlar valencià a la càmera que em representa en funció al meu territori? Em sembla una meravellosa iniciativa per a que els polítics que no s'atreveixen a parlar català públicament (com Aznar, que ho fa en la intimitat), s'animen a fer-ho, i els que es neguen per motius polítics, que es senten avergonyits de ser els únics que no ho fan. 

Ja n'hi ha prou de bajanades, que el que jo vull és que els meus representants estimen la meua llengua tant com ho faig jo! 

Una imatge, mil paraules

La bandera de Palestina oneja per primera vegada als Estats Units. És a la seu de l'Organització per a l'Alliberament Palestí dels Estats Units (PLO en les seues sigles en anglès), o, segons el web Jewish Virtually Librari, "una de les organitzacions terroristes més conegudes del món". Encara que el Departament d'Estat dels EEUU ha afirmat que aquest acte simbòlic no representa un canvi en la política cap a Orient Pròxim, mentre que per a Maen Rashid Areikat, l'enviat des de Palestina per hissar la bandera ha destacat que l'acte suposa una evidència de la voluntat d'Obama per afrontar "les realitats", sí bé és cert que Barack Obama ha animat en diverses ocasions a Palestina i Israel per aplegar a un acord de pau. 

Una imatge, mil paraules

"Els homosexuals estan posseïts per dimonis" 

California, abril de 2010. Un grup de persones es manifesta en contra del matrimoni entre persones del mateix sexe. En la imatge, un home mostra un cartell "Els homosexuals estan posseïts per dimonis", diu amb tota la seguretat del món, com qui afirma que el planeta terra és rodó i està aplatat als pols. Potser fins i tot s'ho crega, potser va escriure el seu cartell amb la fe cega que professen aquells que tenen una vida tan buida que els impedeix fer altra cosa que no siga criticar les vides alienes, odiar-les. 

Actualment el parlament californià s'enfronta a l'aprovació o no de la Proposta 8, que suposaria l'eliminació immediata de la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe. Suposaria també que totes aquelles persones que s'han casat amparats per aquesta llei, quedarien divorciades automàticament, i els seus fills, ens els casos en els que n'hi ha, passarien a ser fills d'un dels progenitors, deixant l'altre sense drets sobre l'infant. 

Des d'Internet s'ha iniciat una campanya anomenada NOH8 ('no hate' fonèticament, 'no odi') impulsada per tota mena de cares conegudes, entre actors, actrius, cantants, presentadors i presentadores de televisió, models, periodistes i també, per suposat, persones anònimes que no desitjen que l'odi s'implante a California. Encara que aquesta Proposició 8 ens puga semblar una cosa llunyana i impensable a Espanya, res més lluny de la realitat. A Espanya tenim la nostra pròpia P8 en forma de recurs d'inconstitucionalitat presentat davant el Tribunal Constitucional per la majoria del Grup Popular en el Congrés dels Diputats. 

I així comencem una nova secció, perquè una imatge no sempre val més que mil paraules, i mil paraules no són suficients per expressar una imatge.

NOH8 Campaign a Twitter

NOH8 Campaign a Facebook

NOH8 Campaign a Myspace 

Més agressions a polítics, hui Espanya

Fa només un parell de dies blogguejava sobre el perill de la venda legal d'armes als Estats Units, fent referència a l'agressió sofrida en un mítin de la congressista Gabrielle Giffords. Hui he de parlar d'un altre polític agredit, però sense armes de foc, i no als Estats Units, sinó a Espanya, a la Regió de Múrcia. 

Com és possible que estiguen ocorreguent aquestes coses? Són només fets aïllats o és que realment el món està patint una greu crisi? Clar, la crisi en seria una bona explicació. La crisi és com Zapatero, "el chico para todo", o millor dit, "la excusa para todo" Què plou? La culpa, de Zapatero. Fa massa calor? També. Amb la crisi igual, el problema és que la crisi ha deixat de ser econòmica (o potser encara no a molts indrets, tant se val) per a ser una crisi política, social i potser cultural, la qual cosa pot desencadenar la creació de bèsties polítiques que ben bé poden ser les protagonistes d'aquest cas.

En aquesta ocasió ha sigut el Conseller de Cultura, que ha patit una brutal agressió per part de  dos homes que el van agredir en repetides ocasions amb un puny americà. ¿Què marca la diferència? En primer lloc, el fet que els agressors han anat directament a per la víctima; no ha sigut en un acte oficial, ni tampoc han hagut altres víctimes, afortunadament. Bé. La segona diferència és brutal: El PSOE condemna l'agressió i el PP (partit del qual és membre el Conseller agredit) es dedica a tirar fem, com no, damunt del Govern, ¿no sona una mica estrany? 

El cas és que no és la primera (ni per descomptat, i per desgràcia) serà l'última vegada que el Partit Popular polititza un esdeveniment d'aquesta envergadura, i, per molta més desgràcia, d'envergadures molt més greus. I arribats a aquest punt no vaig a parlar del 14 de març de 2004, quan el Partit Socialista va guanyar unes eleccions perquè Zapatero havia confabulat amb ETA i amb uns quants terroristes d'Al-Qaeda (Bé, Al-Qaeda va ser inclossa en el pot una vegada els jutges van parlar de la seua pressumpta autoria), i potser també Acebes va parlar d'uns micos de l'espai que feien malabars mentre la gent espanyola, normal, heterosexual i del PP intentava clavar el vot per al PP en les urnes, de manera que captaven la seua atenció i en un moment de distracció, canviaven la papereta per una del PSOE. 

Que no era exactament així? Bé, tant se val. Què us semblaria preguntar-li a un polític per un atemptat o una agressió i que us responguera d'eixa forma? Un tant surrealista, oi? Doncs, bé. Eixa és l'oposició política que tenim a Espanya. I eixa és la gent que per desgràcia ens governarà prompte, és la gent que donarà rodes de premsa per explicar les coses a la seua manera. I deieu que ningú ho podia fer pitjor que Zapatero? Doncs quan el senyor Rajoy entre en el govern notareu la diferència.

Orgullosos dels seus rifles, per a assassinar polítics

La immigració, l'avortament, la homosexualitat i la investigació amb cèl·lules mare. Estar obertament a favor d'aquests quatre sectors pot ser causa de mort als Estats Units, el país més civilitzat del món. 

Sis persones, entre elles una nena de 9 anys, han sigut víctimes de l'extremisme polític, han sigut víctimes d'un sistema que permet la venda legal d'armes al primer tarat que passe. Mentrestant, la senadora demòcrata Gabrielle Giffords es recupera sorprenentment d'un tir que li va atravesar el crani. 

Era contra ella l'atemptat. Jared Lee Loughner no s'ho va pensar dues vegades, va assistir a l'acte organitzat per la Senadora, i amb tota la sang freda que hom pot reunir, va tirotejar els assistents, no sense avans haver penjat un quants vídeos a la plataforma Youtube on es declarava adorador del "Mein Kampf". 

Eixa és la llibertat que planteja el país que ens governa a tots. És la llibertat de poder comprar una pistola per poder anar a tirotejar als polítics que no ens agraden. Mentrestant, els líders republicans lamenten l'atemptat, sí, però continuen lluint amb el seu orgull americà el carnet de l'Associació Nacional del Rifle (NRA), una associació que no només reivindica el dret dels americans a disfrutar d'un rifle a casa, sinó que també s'ocupa de mantenir viva la flama del feixisme al país on suposadament mai no ha existit. 

"Què passaria si algú usara el teu rifle per assassinar a la teua pròpia família?" Preguntava el periodista Jon Sistiaga a un desconcertat membre de la NRA que no podia creure que la compra d'armes fora il·legal a Espanya. I què passarà ara que aquest descerebrat ha assassinat a sis persones innocents i ha ferit, en alguns casos molt greument, a desenes de persones? 

I si venen els extraterrestres?

Encara que semble un tema un tant estrafalari, la realitat és que des que l'ONU va designar una ambaixadora per possibles contactes amb alienígenes la comunitat internacional s'ha vist d'alguna manera inclinada a pensar que en breu podem ser visitats per colegues de l'espai.

La veritat és que sembla una mica d'Expedient X tot això, o de Cuarto Milenio (Expediente X Spanish way), però no és gaire difícil imaginar que no estem sols a l'Univers, una altra cosa és que a cap lloc puga hi haure una mínima partícula de vida intel·ligent o, en el cas de que l'hagi, seria una vida intel·ligent totalment diferent al que nosaltres entenem per intel·ligència, perquè clar, el nostre planeta i la nostra cultura són només una mostra entre una infinitat de possiblitats, la qual cosa, francament, dificulta el treball dels escriptors de ciència ficció, però bé, el cas és que els extraterrestres es trobarien en un món gens acollidor. 

Hi fa un any de la catàstrofe a Haití, que tanta misèria ha desencadenat, i gairebé ningú se'n recorda. Els polítics estan més preocupats de traure's les castanyes del foc que d'atendre les peticions de la ciutadania. I el poble, al mateix temps, considera la violència com un sistema de comunicació en molts casos. Per no parlar-ne de l'economia... El capitalisme és un sistema tan degradant que uns éssers extraterrestres ni tan sols se'l plantejaríen.

Total, que si venen els extraterrestres que es preparen, que els espera una estada molt angoixosa.

Potser ja estan reunits, planejant l'aplegada a la Terra 2.0

Parlem sobre la Llei Antitabac

Des que va entrar en vigor la llei 42/2010, més coneguda com "Llei Antitabac" són moltes les reaccions que s'han pogut observar en el sí de la nació espanyola. Entre els casos més extrems que s'han pogut observar estan els dels amos de bar que decideixen que al seu interior es pot fumar, de forma que incompleixen obertament -i de pas, amb orgull- una llei en vigor. També trobem les persones que s'estimen més congelar-se al carrer que entrar dins del bar i no fumar, cosa que, si vas a prendre un cafè està bé, però si vas a dinar o a sopar, què voleu que us diga, a mi allò de fumar mentre es menja em sembla una guarrada, però bé. La postura que sembla que s'ha estés més és la de la gent que pensa que amb el temps ens habituarem, igual que ja ha ocorregut en altres països de la Unió Europea. 

Aquesta és la postura que més m'interessa, i és que països com Anglaterra o França s'han habituat molt bé a les normatives sobre l'antitabaquisme que s'han anat posant en marxa, però, sincerament, tinc els meus dubtes sobre si podrà ocórrer a Espanya una cosa semblant. El cas és que per sort o per desgràcia, vivim en un país on només hi ha dos coses que poden sembrar el caos entre la població: El futbol i el tabac -afortunadament per a ells als estadis de futbol i les places de bous es podrà fumar-. 

Campanya del Govern argentí

Però el que realment és el quid de la qüestió és la salut. Algú apuntava fa uns dies -potser el meu avi- que al Govern li va a eixir més rendible posar en marxa la llei antitabac i perdre els diners que els fumadors ingressen a l'Estat cada vegada que compren un paquet de cigarretes, en els casos en que el fumador deixe el tabac, que continuar pagant el tractament de tantes persones que pateixen càncer de pulmó a causa del tabaquisme a Espanya. Potser siga eixe el vertader motiu del Govern, però, ¿què passa amb les persones fumadores passives? Està clar que si eres fumador o fumadora assumeixes el risc de que pots partir greus malalties com a conseqüència del tabac, però a Espanya no existeix la consciència de que com a fumador també pots perjudicar a altres persones, i això és el que realment complicarà l'aplicació de la llei. 

Jo, per la meua banda, em quede amb la cara de l'operari de Renfe número 020**** quan algú li va recordar que no es podia fumar en eixe emplaçament i aleshores es va adonar que tant de parlar de delinquir i al final el delinqüent era ell. 

La precampanya electoral

Comença la preparació de la campanya. Idees, grups de treball, més idees, el calendari de la campanya, converses amb líders de partits, reunions, merchandising, moltes més idees. Comença el període del que tot polític disfruta i avorreix al mateix temps: la precampanya electoral. 

La precampanya és el període anterior als quinze dies legals, "durs", de campanya electoral, i sol abastir entre dos i tres mesos d'actes, aparicions, presentacions, xarrades i mítings. Com més s'apropa el dia de les eleccions, més agressiva es torna la campanya, és a dir, més hores, més idees i més hores sense dormir. És podria dir que és el període en el qual els representants "preparen" als votants per al bombardeig electoral que aplega els quinze dies anteriors a les eleccions. 

Es realitzen diferents nivells de campanya: local, comarcal, provincial i nacional. En el cas de que les eleccions siguen generals, també es fa a nivell federal, però com que les properes eleccions de 22 de maig seran locals i autonòmiques farem la divisió des del poble a la comunitat.  

Les agrupacions locals tenen una gran importància en unes eleccions locals, fins al punt que es juguen l'entrada o eixida de l'Ajuntament, per la qual cosa resulta fonamental que reben recolçament des d'esferes més altes. Les agrupacions comarcals coordinen la campanya entre els diferents pobles que en formen part. S'encarreguen de donar suport humà i econòmic i també d'organitzar actes i una campanya a distribuir entre els pobles membres. Finalment, des de l'àmbit nacional, la campanya es centra més en la part "autonòmica" de les eleccions, donant suport al candidat i organitzant a la gent que s'encarregarà d'acompanyar-lo en campanya. 

He llegit hui un anàlisi de la precampanya a Elpais.com molt interessant. Supose que sí haureu notat el canvi d'actitud dels polítics valencians davant la imminència de les eleccions; Camps s'ha afluixat la corbata, i mai millor dit, i ha deixat que el candidat socialista haja aparegut un parell de vegades a Canal 9, també ha tingut algunes aparicions davant la premsa i ha deixat, fins i tot, que els periodistes li feren alguna que altra pregunta.   Jorge Alarte, per la seua banda, ja ha tingut la seua aparició estelar a un vídeo de precampanya per als cinemes.

Els interessos d'uns i d'altres, ara més que mai a la llum, i, a més, trauen a relluir eixa misteriosa habilitat que tenen els polítics de fer que el poble s'oblide de tot allò dolent que han fet en els 3 anys i mig anteriors. Tot un misteri.

Elles, les presidentes

Dilma Rouseff

A mesura que ens aproximem al periode electoral, hi ha una cosa que no em canse de repetir: Espanya necessita una presidenta (i amb "presidenta" no em referisc, evidentment, a dones com Esperanza Aguirre, Cospedal o Sáenz de Santamaría). A Brasil es va produir ahir la investidura de la que ja és la primera dona en presidir el país, Dilma Rouseff.

La realitat és que per a que una dona aplegue a presidenta ha de ser quasi una erudita (una erudita en allò de la política, vull dir), o bé ha de rebre una forta empenta, com va ser el cas de Cristina Fernández de Kirchner a Argentina, que va pujar al poder després de que el seu marit haguera sigut president, o com havia de ser el cas de Hillary Clinton, en el cas d'haver guanyat les eleccions primàries als Estats Units a Barack Obama.

Jóhanna Siguriardóttir

Altres exemples de dones presidentes són el d'Angela Merkel (un prototip més semblant al que seria el "model "Thatcher", una dona forta i valenta, amb pocs escrúpols, amb un model de fer política típicament masculí), Mary McAlesee, presidenta de la República d'Irlanda, que és un cas una mica estrany, sobretot perquè la política irlandesa està fortament dominada pel sector masculí (masculí i corrupte i, per suposat, de dretes). Un altre cas ben diferent és el de la islandesa Jóhanna Sigurðardóttir, la primera ministra del país. És tota una excepció pel que fa a dona i alta dirigent d'un país, i és que Sigurðardóttir és obertament homosexual i, a més, la política més valorada del seu gabinet, de fet, la seua gestió va pujar en valoració en 2009 respecte del 2008, cosa que no ha succeït pràcticament a cap altre indret d'Europa. Tarja Halonnen és la presidenta de Finlandia, del partit Socialdemòcrata, i com es pot observar, els països del nord d'Europa són més propicis a tenir dones al capdavant dels seus governs, al igual que en Amèrica Llatina, amb els casos de Michelle Bachelet, ex presidenta de  Xile i actual directora executiva de UN Women, l'entitat de l'ONU que s'ocupa de temes d'igualtat de gènere i secretària general adjunta de l'ONU i Laura Chinchilla, actual presidenta de Costa Rica, des del 8 de maig de 2010.



Imatges de la investidura de Rouseff.

Les presidentes espanyoles

Esperanza Aguirre

El panorama espanyol es presenta ben masclista, i és que de les 17 comunitats autònomes només una està actualment presidida per una dona, la Comunitat de Madrid (Esperanza Aguirre-PP). Però si observem el total de presidents de les comunitats des de la fi de la dictadura franquista, és a dir, fins i tot observant el període preautonòmic, només trobem un altre cas de dona que haja sigut presidenta d'una comunitat, Maria Antonia Martinez, que va presidir la Regió de Múrcia en 1984 i després de 1993 a 1995.

El cas dels ministeris es presenta una mica més positiu, sobretot des de les eleccions de 2004, guanyades per José Luis Rodríguez Zapatero, que va atorgar la majoria dels ministeris a dones, cosa que va ser durament criticada per la dreta espanyola. Sembla ser, de fet, que el paper de les dones queda en un segon plànol en la política espanyola, on sí en sabem de dones vicepresidentes, com és el cas de Maria Teresa Fernández de la Vega, que va ser vicepresidenta primera del govern des del 2004 fins les últimes remodelacions del Govern de Zapatero, realitzades en 2010, en les quals també va desaparèixer el Ministeri d'Igualtat com a ministeri independent.

Possibles presidentes

Trinidad Jiménez

• Trinidad Jiménez: Va ser ministra de sanitat des d'abril de 2009 fins octubre de 2010, quan passà a ocupar la cartera d'exteriors. Experimentada en política, on milita des dels anys 80, i preparada per a les relacions internacionals, ja que va ser secretària d'estat per a les relacions amb Iberoamèrica i secretària de relacions internacionals del PSOE. És un dels braços forts del Govern Zapatero, ja que des del govern Aznar va donar suport a la seua candidatura, cosa que li ha valgut la confiança del President. A més, Trinidad Jiménez és andalusa, bressol per excel·lència del socialisme espanyol, cosa que li valdria un gran suport. 

• Carme Chacón: Diputada en les Corts des del 2000, vicepresidenta del Congrés dels Diputats del 2004 al 2007, Ministra de vivenda de juliol del 2007 a abril del 2008 i Ministra de Defensa des d'aleshores. Tot un currículum per a una dona de 39 anys que seria, sense cap dubte, una bona candidata per a la presidència del Govern: es jove, té ganes de treballar i el seu càrrec com a Ministra de Defensa testifica la seua força. Però en una lluita electoral les seues virtuts es poden convertir en defectes ràpidament: potser l'electorat la veu massa jove (no passa res si un home té 39 anys i es presenta a unes eleccions, però una dona és "massa jove"), a més, i per molt absurd que semble, és així de trist, és catalana, i recordem l'odi visceral que es té a catalunya i el poble català des de molts indrets d'Espanya. 

• Elena Salgado: Actual ministra d'economia i hisenda i vicepresidenta segona del govern. anteriorment havia ocupat els càrrecs de ministra d'administracions públiques i ministra de sanitat i consum. A més, és diputada en les Corts des del 2008. Salgado sí que compliria el cànon de dona-presidenta: Una dona ja major, amb experiència i, sobretot, discreta, molt discreta.

• Maria Teresa Fernández de la Vega: Potser és, de totes elles, la més preparada per ocupar el càrrec de Presidenta del Govern. Va ser Vicepresidenta Primera del Govern, Ministra de la Presidència i Portaveu del Grup Socialista en les Corts de forma ininterrompuda des del 2004 fins el 2010. Coneix a la perfecció el panorama polític espanyol actual i no té cap problema a l'hora d'enfrontar-se a l'oposició política. És magistrada, doctora en dret, i a més, té una gran experiència en política.

L'Eurozona s'amplia

Hui, 1 de gener de 2011, Estònia ha entrat a formar part de l'Eurozona amb els 16 països que ja en formaven part, entre ells Espanya. A més, Estònia és ja el primer país de l'antiga Unió Soviètica que adopta l'euro com a moneda oficial.

L'organisme encarregat de la política monetària d'aquests 17 països que formen part de la Zona Euro és el Banc Central Europeu (BCE), amb seu a Frankfurt (Alemanya), i el seu objectiu és mantenir el poder adquisitiu de l'euro als països que formen part de l'Eurozona. Aquest objectiu s'aconsegueix mitjançant l'anomenat Eurosistema, basat en la col·laboració entre el Banc Central Europeu i els bancs centrals dels estats membres de la Zona Euro. 

Eurocuriositats

No només s'usa l'euro en aquests 17 països europeus, sinó que alguns territoris l'empren de forma extraoficial mentre esperen que entren en vigor els tractats que han signat amb la Unió Europea per a la posada en marxa de la moneda, com és el cas d'Andorra, on ja s'empra l'euro, encara que la data oficial per al seu ús és l'1 de gener de 2012. 

A Montenegro i l'autoproclamada república de Kosovo, per exemple, s'usa l'euro sense un acord amb la Unió Europea, per la qual cosa no poden emetre billets ni monedes de forma oficial, però sí poden usar-lo, de la mateixa forma que abans empraven el marc alemany. 

El Regne Unit ha signat un tractat especial pel qual no ha d'emprar l'euro com a moneda oficial. Evidentment, aquesta mesura està relacionada amb el gran poder econòmic que té la lliura esterlina en el mercat internacional.

Els països marcats en blau obscur són els que formaven part de la Zona Euro fins l'1de gener de 2011, és a dir, falta Estònia. 

Els països marcats en blau clar són els que malgrat ser membres de l'UE no empren l'euro com a moneda oficial.

Font: 

Banc Central Europeu

Unió Europea