Una imatge, mil paraules

Curiós. Bé, més que curiós és sospitós que Mariano Rajoy de sobte es senta còmode en companyia de persones immigrants davant el seu gran públic.

Per a que no se li oblide a ningú quina és la classe de polítiques que aquest partit pren respecte les persones immigrants, deixe aquest enllaç que potser us refresque la memòria sobre unes controvertides declaracions de la mateixa persona que hui s'ha rodejat d'immigrants precisament per atraure el seu vot: Rajoy quiere obligar a los inmigrantes a 'respetar las costumbres de España'.

D'altra banda, continuant també amb la política tan dubtosament integradora del PP, fa uns mesos, concretament en novembre de 2010 i en referència a la campanya política del PP de Catalunya, en aquest mateix blog vam denunciar la campanya xenòfoba que Alicia Sánchez Camacho va fer a través d'Internet. La campanya consistia en un videojoc ubicat al web del PP de Catalunya en el qual la protagonista, Sánchez Camacho llançava bombes sobre persones de color negre i oficines de l'inem: El PP català basa la seua campanya en l'odi i el racisme.

El truc d'aquesta farsa basada en la doble moral que caracteritza el PP és, per suposat, el fet que gran part dels i les immigrants residents actualment en qualsevol lloc de la geografia espanyola podran votar en les eleccions locals del proper 22 de maig. Així que, com sempre amb aquest partit, fem un exercici de memòria i que no ens prenguen el pèl.

El PP contra la televisió pública

Primer va ser la secretària general del PP i cap de llista per Castella la Manxa, Maria Dolores de Cospedal en directe i ara Ana Mato, la vicesecretària general del mateix partit. En qüestió de dies les dos han acusat a Radio Televisió Espanyola  (RTVE) de manipulació informativa.

Ana Mato ha dit en el programa de Juan Ramón Lucas que mai en la vida havia vist tanta manipulació a RTVE, i Maria Dolores de Cospedal, que és molt valenta ella, ho va fer en directe al programa d'Ana Pastor.

És curiós que dos lidereses del PP es queixen de la manipulació informativa de la televisió pública espanyola, perquè aquesta televisió només ha estat acusada de manipulació en un moment. Va ser l'any 2003, quan els informatius els dirigia el molt il·lustre José Maria Az... no, perdó, ho feia Alfredo Urdaci, que va haver de llegir una sentència de l'Audiència Nacional que donava la raó als sindicats en què el tractament que s'havia fet de la vaga general no havia sigut l'adequat.

El cas és que la mateixa Ana Mato va desvetlar en el programa de Lucas el vertader motiu que la portava a fer aquestes declaracions: "¿Sabe lo que vamos a hacer nosotros? En cuanto podamos, cambiar la ley para que se privaticen las televisiones públicas".

Aham! Ahí tenim la resposta. L'última estratègia ofensiva del PP contra la televisió pública només té un objectiu ben clar: Sentar la base per a la futura privatització de la televisió pública estatal i, per suposat, també de les autonòmiques.

De tota manera, caldria recordar en moments com aquestos quines són les televisions autonòmiques més durament criticades per les associacions de periodistes per ser les més manipulades de l'estat espanyol, concretament les televisions públiques dels bastions pepers: Telemadrid i la ja coneguda, conegudíssima i patidíssima, Canal 9. 

Sobre la importància d'anar a votar

Hui m'agradaria parlar-vos de la importància d'anar a votar, però no tic l'experiència suficient per oferir-vos una argumentació raonable sobre quins són els motius pels quals haurieu d'assistir el proper 22 de maig al vostre col·legi electoral a exercir el dret a vot.

El que sí puc expressar és la necessitat que té el poble valencià d'anar a les urnes a decidir quin és el futur que realment vol per al País Valencià. No anar a votar implica una passivitat total davant les decisions que puga prendre en el futur el partit guanyador. No dipositar el vot a l'urna significa una acceptació total i una indiferència absoluta davant els resultats electorals.

El País Valencià passa en aquests moments per una crisi política, social i identitària que va molt més enllà de la crisi econòmica, malgrat que aquesta també ha colpit amb més força la nostra comunitat autònoma. La nostra crisi l'ha provocada el Partit Popular de la demagogia, de la corrupció, de les mentides. El Partido Popular dels grans esdeveniments i dels hospitals que cauen a trosos, el Partido Popular que es financia de forma il·legal i que usa diners públics per fer favors a senyors amb bigot en comptes de per construir escoles. És el Partido Popular de la manipulació informativa i de la falta de transparència.

Independentment de quin siga el vostre signe polític, independentment de quin siga el vostre carnet de militant o quina siga la vostra ideologia, el proper 22 de maig, aneu a votar. L'abstencionisme electoral és el millor argument que té la dreta fastigosa valenciana per actuar amb la corrupció com a bandera. Ens queden 26 dies, i tot l'esforç que s'ha de fer és alçar-se un diumenge del llit per anar a dipositar un sobre amb un paper al seu interior dins d'una urna.

Només tenim una oportunitat cada quatre anys, aprofitem-la.

La falsa laïcitat de l'estat espanyol

Algunes persones —potser fins i tot de bona fe— han intentant en els últims anys vendren's la moto de què Espanya és un país laic. El ben cert és que en poc de temps l'estat espanyol ha experimentat grans avanços pel que fa a qüestions poc agradables per a eixa gran secta de poder, com puguen ser l'avortament, la llei d'igualtat de gènere o aquella tan famosa que molts anomenen "el matrimonio gay" i que no deuria anomenar-se sinó "matrimoni entre persones del mateix sexe" o "matrimoni igualitari".

Però tots aquestos avanços no serveixen per a res si en aplegar l'anomenada "setmana santa", mitja Espanya es disfressa amb una indumentaria que acollonaria al mateix Hitchcock per tal de reviure els moments més dramàtics de la mort de Crist.

El ben cert és que aquesta festa, de la mateixa manera que puga ocórrer amb les falles, ha quedat una mica desvirtuada pel fet que molta gent només s'apunta a les anomenades "confraries" per posar-se cec d'alcohol a un preu mòdic, o bé per xafardejar davant els "amigatxos": —Ei nen, que sóc confrare, que això ho pague jo. O, fins i tot, en temps de crisi, per aprofitar-se'n i demanar-li al Crist una ajudeta.

A banda de les consideracions sobre el suposat estat laic en què vivim —per sort o per desgràcia—, aquesta mena de celebració de la passió del Jesus em sembla una festa que ompli els carrers de tristor i amargura, no només per les indumentàries que s'asemblen als "sanbenitos" inquisitorials, sinó també per les pràctiques que en molts llocs arreu de la geografia espanyola envolten aquestes processons.

El fet és que aquestes pràctiques estan sempre encaminades a reviure el dolor del Crist, en alguns casos fins i tot, algunes persones deicideixen crucificar-se voluntàriament per tal de ser aclamades per una multitud embogida que reclama el cap dels jueus —obviant, per tant, el detall de que el propi Jesus era jueu—.

I ja per acabar, em va sorprendre —bé, no em va sorprendre massa, però he d'acaparar la vostra atenció d'alguna forma després de cinc paràgrafs— la publicació de la fotografia d'un militar portant el Crist de no-sé-què amb una cara de patiment que ja la voldria per a sí la Maria Magdalena. Els redactors de determinats periòdics, molt observadors ells, se'n van adonar d'un petit detall que altres redactors van decidir eliminar emprant la tecnologia: Un dels militars portava una esvàstica tatuada al braç.

Com ja he dit, no em sorprén que un legionari porte un símbol nazi tatuat al seu cos, però la publicació de la imatge m'ha fet preguntar-me de sobte si no serà que estem fent les coses malament quan deixem que un neonazi entre en l'exèrcit i se li done el privilegi —per a ells ho és— de portar a no-sé-quin Cris a la processó. I és més, no estarem fent alguna cosa malament quan deixem que una celebració que hauria de ser una festa privada que voluntàriament els catòlics decidiren si celebrar o no a l'interior de les seues llars es convertisca en una part més de la parafernàlia espanyolista d'un Estat suposadament laic?

El canvi és possible

Fa quasi dos mesos vaig decidir deixar sense senyal aquest blog en senyal de protesta pel tancament de les emissións de TV3, la televisió autonòmica de Catalunya, al País Valencià. Hui em decideix a continuar amb l'anàlisi social per un motiu de pes: ens aproximem de forma imminent a un període de campanya electoral. 

Per suposat que no reobric el blog per fer campanya política, els i les habituals ja sabreu que eixe no és el meu estil, però sí que m'agradaria fer crítica d'un moviment que està popularitzant-se arreu de la geografia valenciana: les llistes electorals formades per corruptes.

No ens equivoquem, la corrupció al PPCV no és un fet aïllat, crec que això ja ha quedat ben clar als últims mesos, i qui no s'ho vullga creure no fa més que fer el ridícul i enganyar-se a sí mateix. Deuen ser poques les persones al País Valencià que creguen en la innocència del President i en la seua colla de lladres, lladres que, per cert, es monten after-parties amb els diners de totes i tots. 

No seré jo qui diga a qui s'ha de votar, o a qui no s'ha de votar, el meu esperit democràtic m'ho impedeix, potser si fora militant de determinat partit de colors blaus i idees de rics, no tindria eixa conciència, però bé. De qualsevol manera, el poble valencià ha de començar a ser conscient de què el canvi polític és possible. Ens ho hem de creure. Si nosaltres, els que defensem que el País Valencià pot ser una terra digna i viva, on no per ser polític s'haja de ser un lladre, no ens ho creguem, no s'ho va a creure ningú.

Hui, 12 d'abril de 2011, queden 39 dies per a les eleccions del 22 de maig. Tenim 39 dies per concienciar-nos de que la nostra terra pot ser un lloc millor. Fem possible el canvi.