Els nostres drets, el seu entreteniment

Hui podria haver sigut un dia gran per als drets LGTB arreu del món. Podria haver-ho sigut a un país on un recurs d'inconstitucionalitat no mantingura en vil els drets de milers de persones que no volen altra cosa que ser considerades ciutadanes en igualtat de condicions a la resta de ciutadanes. Però no, vivim a Espanya, el país on davant un avanç històric en drets socials, la dreta política més cavernícola respon amb odi, amb discriminació i amb covardia. 

El recurs d'inconstitucionalitat del PP contra el matrimoni entre persones del mateix sexe (presentat el 28 de setembre de 2005, només uns mesos després de l'aprovació de la llei que permetia canviar el Codi Civil de forma que el matrimonis entre persones del mateix sexe quedaren emparats per la llei) encara està vigent, ja que malgrat les nombroses peticions de que fóra retirat, els populars es van negar a fer-ho. 

Aquesta mateixa setmana el Tribunal Constitucional ha anunciat que el recurs passarà en breu a plenari, encara que això no assegura que la qüestió vaja a ser resolta pròximament. Així i tot, el PP ha utilitzat l'estratègia de desmarcar-se del recurs, com si no haguera sigut cosa seua, com si només fóra un tràmit més de la llei, i ara que veuen pròxima la seua resolució pugnen per no quedar massa malament en un assumpte en el que més de la meitat dels espanyols està en desacord amb la posició de l'actual govern. 

Set anys després de la presentació del recurs, caldria fer un exercici de reflexió i de memòria per tal de no oblidar-nos de quina és la posició de l'actual govern sobre els drets LGTB. Caldria recordar les manifestacions en contra del matrimoni igualitari, les intervencions "d'experts" al Senat proclamant que la homosexualitat és una malaltia, els líders religiosos defensant les postures integristes del PP en aquesta matèria i els vergonyosos discursos sobre fruites, que no eren més que l'odi més irracional contra allò que no poden entendre: que qualsevol persona decideixa viure amb absoluta normalitat i molt d'orgull allò que és. 

Ara només caldria demanar a aquest absurd govern un impossible: coherència. Coherència perquè ningú hauria de ser tan cínic com per jugar amb les il·lusions de milers de persones i després fer com que tot ha sigut una broma, com que només estaven jugant a fer-se els rebels. I de moment, nosaltres, no tenim altra que esperar a que el Tribunal Constitunal decideixa si tenim dret a ser ciutadans de primera o si només ha sigut una curta il·lusió en la que tothom tenia el mateix dret a ser feliç.

El Dia de la Dona

El dia de la dona és cada vegada que una dona rep el mateix sou que un home per fer la mateixa feina. El dia de la dona és cada vegada que una de les nostres és discriminada per ser femella. El dia de la dona és l'alliberament sexual de tota una generació, i també cada vegada que una dona reprimeix la seua sexualitat. El dia de la dona és cadascun dels colps que pateixen les víctimes del masclisme més cobard i violent, i és també cada denúncia, cada minut imaginant com seria una altra vida, sense colps, sense insults.

També és el dia de la dona cada vegada que un home defensa els drets de les dones i cada vegada que denúncia un cas de discriminació. Per desgràcia, el dia de la dona és també quan una dona lluita contra els drets de les dones, i contra la seua llibertat. I afortunadament ho és també quan veus aunònimes de dones s'alcen sobre la multitud i clamen els seus drets sobre els seus respectius úters.

El dia de la dona és cada vegada que algú llig un poema de Maria Mercè Marçal i li entren ganes de canviar el món. Empresàries, artistes, metgesses, advocades, periodistes, professores, cuineres, fusteres, ferreres, soldadores, arquitectes, obreres i llauradores són també el dia de la dona.

El Dia de la Dona és hui, perquè és 8 de març, però també va ser ahir, i ho serà demà, i sempre. Perquè nosaltres, les invisibles, "el sexe dèbil", estem fent imparables avanços en els nostres drets i llibertats que, malgrat polítics (i polítiques, malauradament) cavernícoles, mai deixarem de reclamar, de reivindicar i d'exigir.

Feliç dia de la dona a totes (i a tots), especialment a aquelles que sou, d'alguna manera, rebels.

A l'atzar agraeixo tres dons: 

 haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. 

 I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

(Maria Mercè Marçal) 

Infants invisibles i oblidats

Ahir vaig viure una escena al centre de València que em va trencar el cor. Una nena d'orígens asiàtics d'uns 5 anys esperava entre plors amb una dona agafada de la mà en una cantonada del carrer Colom. La dona no era la seua mare, sinó una persona anònima que havia trobat a la nena a punt de creuar un carrer tota sola. 

Al cap d'uns instants va aparèixer un policia local, la dona li va comptar el que havia passat. Uns minuts més tard un grup d'asiàtics va aparèixer: eren la suposada família de la nena, que en veure'ls va esclatar a plorar. Com a càstig, la suposada mare de la xiqueta la va colpejar en el braç i la va renyir. El policia, notablement enfurismat, li va dir que com s'atrevira a tornar a colpejar a la nena, se l'emportaria detinguda, i es va agenollar per tranquilitzar a la nena.

Durant uns minuts el policia i la família (que feien com que no entenien el que passava) van estar discutint sobre la nena. L'agent els va demanar la documentació i els va dir que si no s'identificaven, no els donaria a la nena. I així va quedar la situació quan vaig haver d'anar-me'n.

Foto: Google.

És ben coneguda (i ben ignorada al mateix temps) la discriminatòria situació de les nenes xineses. Aquesta mateixa família portava un nadó i un altre nen, però només havien descuidat a la xiqueta. Es tracta d'una greu vexació als drets dels infants que de cap manera hauria de permetre's.

No puc treure'm l'escena del cap i no puc deixar de pensar que si aquesta persona és capaç de colpejar a la seua filla davant d'un policia, què no farà quan estiga a sa casa?