Hui podria haver sigut un dia gran per als drets LGTB arreu del món. Podria haver-ho sigut a un país on un recurs d'inconstitucionalitat no mantingura en vil els drets de milers de persones que no volen altra cosa que ser considerades ciutadanes en igualtat de condicions a la resta de ciutadanes. Però no, vivim a Espanya, el país on davant un avanç històric en drets socials, la dreta política més cavernícola respon amb odi, amb discriminació i amb covardia.
El recurs d'inconstitucionalitat del PP contra el matrimoni entre persones del mateix sexe (presentat el 28 de setembre de 2005, només uns mesos després de l'aprovació de la llei que permetia canviar el Codi Civil de forma que el matrimonis entre persones del mateix sexe quedaren emparats per la llei) encara està vigent, ja que malgrat les nombroses peticions de que fóra retirat, els populars es van negar a fer-ho.
Aquesta mateixa setmana el Tribunal Constitucional ha anunciat que el recurs passarà en breu a plenari, encara que això no assegura que la qüestió vaja a ser resolta pròximament. Així i tot, el PP ha utilitzat l'estratègia de desmarcar-se del recurs, com si no haguera sigut cosa seua, com si només fóra un tràmit més de la llei, i ara que veuen pròxima la seua resolució pugnen per no quedar massa malament en un assumpte en el que més de la meitat dels espanyols està en desacord amb la posició de l'actual govern.
Set anys després de la presentació del recurs, caldria fer un exercici de reflexió i de memòria per tal de no oblidar-nos de quina és la posició de l'actual govern sobre els drets LGTB. Caldria recordar les manifestacions en contra del matrimoni igualitari, les intervencions "d'experts" al Senat proclamant que la homosexualitat és una malaltia, els líders religiosos defensant les postures integristes del PP en aquesta matèria i els vergonyosos discursos sobre fruites, que no eren més que l'odi més irracional contra allò que no poden entendre: que qualsevol persona decideixa viure amb absoluta normalitat i molt d'orgull allò que és.
Ara només caldria demanar a aquest absurd govern un impossible: coherència. Coherència perquè ningú hauria de ser tan cínic com per jugar amb les il·lusions de milers de persones i després fer com que tot ha sigut una broma, com que només estaven jugant a fer-se els rebels. I de moment, nosaltres, no tenim altra que esperar a que el Tribunal Constitunal decideixa si tenim dret a ser ciutadans de primera o si només ha sigut una curta il·lusió en la que tothom tenia el mateix dret a ser feliç.
