Liberté, Égalité, Fraternité

Subjectes altament perillosos es manifesten a París pels drets de totes les persones./Getty

Sembla ser que la memòria col·lectiva d'alguns francesos és curta, o potser és que la seua doble moral és massa gran. Hui tornem a llegir al diari que centenars de milers de francesos es van manifestar ahir contra el matrimoni igualitari a París. No és la primera vegada que una multitud de francesos propers a la dreta, l'Esglèsia i l'extrema dreta ixen al carrer a protestar contra els drets d'altres centenars de milers de persones. 

Les imatges que circulen arreu de la premsa internacional ens porten records d'aquells temps en què la mateixa llei es tramitava a Espanya, i el Foro Español de la Familia (i altres) eixien al carrer, junt a bisbes i membres de la cúpula del PP, a protestar. Deien que eixa llei anava a canviar la societat, que tothom anava a fer-se gai, fins i tot, portaren un "expert" al Senat que assegurava que la homosexualitat és una malaltia, i clar, com anavem a permetre el matrimoni entre malalts?

Les mateixes preocupacions té una part de França ara mateix, i en certa manera tenen raó. És clar que sí. Perquè amb una llei que reconeix el matrimoni a totes les persones, i atorga, a més, el dret a la paternitat i maternitat, les societats canvien, i molt, però al contrari del que ells pensen, canvien a millor. Que li ho diguen a Espanya si no.

El que potser no veuen, o no volen veure, és que les famílies homoparentals ja existeixen, i continuaran existint amb llei o sense ella. L'única diferència és que mentre no hi haja llei els membres de la parella, així com els fills, patiran una gran discriminació en tot allò relatiu a l'administració, seran invisibles. Eixa invisibilitat és la que no fa possible que existeixa igualtat, i normalitat. A Espanya més d'una persona i més de dos s'ha adonat en els últims anys de que els homosexuals no tenen banyes i cua, ni beuen sang. I que els fills i filles de parelles homoparentals són tan feliços com els fills i filles de parelles heteroparentals, com recentment ha publicat l'Acadèmia Americana de Pediatres.

Amb tot, ¿per què no deixen ja d'intentar imposar els seus rosaris i comencen a complir les paraules de tolerància i amor que suposadament predicava el seu Déu? ¿O és que s'estimen més assistir a actes carregats d'odi i falta de respecte pel proïsme, junt a militants de l'extrema dreta? Potser és que la llibertat, la igualtat i la fraternitat per les que amb tantes ganes van lluitar els seus avantpassats ja han caigut en l'oblit en una França en la que, a dia de hui, ni existeix la llibertat de viure sense por a ser discriminat, la igualtat de tenir els mateixos drets que la resta, i la fraternitat de posar-se en la pell de l'altre i lluitar colze amb colze pels seus drets, que, al cap i a la fi, són els drets de totes i tots.

#8M, res a celebrar

Un any més és 8 de març, i un any més, no tenim res a celebrar. El Dia Internacional de la Dona no és un dia festiu, no és una diada que s'haja creat perquè els homes ens diguen com de guapes estem o que ens compren un ram de flors. El Dia de la Dona és tot reivindicació. Reivindiquem, per exemple, unes condicions laborals i salarials dignes, millor dit, tan dignes com les de qualsevol home. 

Fa només uns dies aplegaven les dades d'un informe de la UGT que assegurava que per obtenir la mateixa retribució salarial que un home, una dona havia de treballar una mitja de 82 dies més a l'any. Per fer el mateix treball, les dones cobrem una mitjana del 22,55% menys que els homes, el que suposa 5.744€ menys a l'any. 

No queda així la cosa. L'any passat 46 dones van morir a Espanya víctimes de la violència masclista, enguany ja en van 7. Els poders públics haurien de passar nits en vela intentant buscar una solució a aquesta lacra tan vomitiva que assetja la nostra societat, però no, hi ha coses molt més importants, que li ho diguen sinó al diputat d'UPyD i portaveu del seu partit a la Comissió d'Igualtat del Congrés dels Diputats, el senyor Toni Cantó. Cantó assegurava el passat dia 25 de febrer a través del seu compte de Twitter: "La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas". 

Les declaracions de Cantó van provocar dues reaccions en cadena: Mentre una meitat de la xarxa s'indignava amb el masclisme del pèssim actor (que havia inventat tranquil·lament les estadístiques, per cert), l'altra meitat treia al carrer la seua misogínia latent, eixa que de vegades els fa vergonya mostrar, però que només necessita una mica d'empenta, una mínima raó per fer-se visible. 

Però això no és tot. Al Govern de Mariano Rajoy només li van caldre mesos per acabar amb un nivell d'igualtat que s'havia aconseguit a base d'anys i lleis. Segons l'Informe Global sobre Desigualtat de Gènere de l'any 2012, Espanya baixava ni més ni menys que 14 llocs (del 12 al 26) pel que fa a igualtat entre homes i dones. Sembla ser que això de la "marca España" no ho venen tan bé com alguns es pensen. 

Però el problema va més enllà, no es tracta simplement de pujar o baixar llocs en un rànquing, es tracta d'una escletxa de desigualtat entre dones i homes que no es va a tancar sola. Cal una lluita continuada, i contundent, perquè aquestos que hui ens governen no tenen especial interès en fer que l'escletxa es tanque. Només cal veure les poques dones que ocupen càrrecs d'importància al seu partit, i a les empreses dels seus "amiguitos del alma", a més, tampoc són dones que es caracteritzen precisament per lluitar activament pels drets de les dones, més aviat, tot el contrari. 

Per tot això, i perquè les dones continuem patint violència a casa, a l'escola, al treball i al carrer pel fet de ser dones. Perquè vivim en un sistema que ens oprimeix i que ens fa submises de l'altra meitat. Perquè després de tota una Història de submissió només demanem una cosa tan simple com és la igualtat, i malgrat tot ens la neguen. 

Per totes les dones que han patit violència sexual. Per totes les dones que han sigut negades del dret a decidir lliurement sobre el seu cos. Per totes les dones que estimen altres dones i que no, no necessiten cap home que "les apanye". Per totes les xiquetes que pel fet de nàixer amb uns determinats òrgans sexuals ja són assignades a una determinada categoria i han d'obeir a unes normes socials opressives basades en uns rols completament desfasats, i per suposat, també als nostres companys homes, que pateixen el mateix però de l'altre costat. Perquè hi ha moltes formes de ser home, i nosaltres apreciem aquells que estan del nostre costat, que volen canviar la societat tant com nosaltres, que també estan oprimits en uns valors patriarcals i masclistes. Per tots ells, per totes elles, hui, 8 de març, res a celebrar. Tot per lluitar. 

Hui fa 39 anys que van assassinar Puig Antich

Hui fa 39 anys que el Govern de Franco va assassinar Salvador Puig Antich. Va ser una mort cruel i injusta, sense cap mena de sentit. Franco i el seu govern feixista vivien els seus últims mesos de vida, però volia demostrar que, malgrat el desgast del règim, encara romania poderós i tan cruel com el primer dia. Salvador va ser només una peça en el macabre puzle de Franco. 

Al Caudillo no li va semblar suficient amb condemnar a Puig Antich, de 25 anys, a mort. El va condemnar al garrot vil, un instrument que feia anys que no s'usava a Espanya. Potser Franco i els seus acòlits no s'ho esperaven, però eixe instrument de tortura i execució marcaria per sempre més a Salvador Puig Antich en les nostres memòries. 

Hui fa 39 anys que el Govern de Franco va assassinar Puig Antich. La seua família espera encara a dia de hui que algú es digne a demanar perdó per eixe assassinat sense sentit. Els seus botxins van morir amb honors, estan soterrats a grans construccions que en qualsevol altre país serien la vergonya nacional, i que a la vergonyosa España, on el primer i únic acusat per la investigació dels crims del franquisme va ser el jutge que la començà, són reclams turístics. 

Són molts els que dia rere dia fiquen tot el seu esforç en que no recordem la vergonya d'un país que va perdonar en comptes de demanar perdó. Un país amb una Transició democràtica que no va ser altra cosa que una burla, i potser per això hui ens va com ens va. Per això cal recordar hui, demà i sempre que tal dia com hui, el 2 de març de l'any 1974, Franco va assassinar Salvador Puig Antich.

Rancis de color magenta

Res feia pensar, allà pels anys 90 que el simpàtic David de la sèrie 7 Vidas, acabaria convertint-se en un dels polítics més polèmics del Congrés dels Diputats 

Com a actor, ja deixava molt que desitjar. No sé ben bé com va aplegar a formar part de l'elenc de l'oscaritzada Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar, on per cert, caracteritzava a una transsexual,  Lola, que havia deixat un bon grapat de dones damnificades al seu pas. Aquest personatge vaticinava ja, pot ser, el que acabaria mostrant al món aquest pèssim actor reciclat en polític: Un masclista de primera.

La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas.
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

La seua imatge de polític jove, no-professional, atractiu i modernet ha quedat desvetlada per la seua vertadera cara, i és que les declaracions que ahir va fer Toni Cantó via Twitter no són més que el reflex d'una ment misògina i profundament masclista, arrelada en la cultura més rància i castissa d'Espanya. Però, ¿què és el seu partit si no això? 

No és casualitat que Cantó milite amb els del rosa fúcsia, eixa organització sense ideologia pròpia, però que casualment sempre seuen a la dreta del pare. Eixa organització nacionalista, espanyolista, promotora del tractat per la unitat de la llengua, defensora de les corregudes de bous, com el propi Cantó va demostrar també fa només uns dies. Eixa organització que portava al seu programa electoral per les eleccions generals del 2011 l'eliminació dels jutjats especialitzats en violència de gènere (punt 301), com si no foren necessaris, com si foren un malbaratament de recursos. Eixa organització capaç de posar a un masclista de primera com a portaveu del partit a la Comissió d'Igualtat del Congrès.

Sabías que un tercio de las muertes por violencia doméstica en España son hombres?
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

Resulta que les dades que Toni Cantó va tuitejar alegrement durant una bona estona, i que en principi va assegurar que provenien de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), eren en realitat cosa de Feder.Gen. (Federación de afectados por las leyes de género). ¿Una federació d'afectats per lleis que busquen promoure la igualtat i erradicar la violència contra les dones? ¿Estrany, veritat? Resulta que, segons recull El País, les dades que Cantó va dir que provenien de l'INE i que més tard va rectificar diguent que venien de la tal Feder.Gen. no han sigut recollides de cap font oficial, sinó que, segons el tresorer de l'organització, provenen d'un arxiu propi (això sona més estrany encara).

Però així funciona la democràcia per a UPyD: Toni Cantó s'inventa unes dades, o agafa unes dades ja inventades prèviament per una associació qualsevol de masclistes. A continuació, les publica a Twitter sense escrúpols, i acompanyades d'una bona dosi de demagògia i dramatisme. Finalment, espera a que algú s'ho crega i decideixa unir-se a la seua banda de feixistes vestits de magenta. Mentrestant, com sempre, una part de la població s'indigna per la poca vergonya del subjecte i l'altra part se'n puja al carro i fa apologia de la misogínia com si no hi hagués demà. Clar, si un senyor diputat no té la més mínima vergonya de mostrar-se tan profundament masclista, ¿per què ho haurien de fer ells, simples ciutadans?

La putada, Toni Cantó, és que cap de les dones que han mort en aquest país per violència masclista et podrà contestar. A totes elles, un record. A totes les dones que pateixen o han patit violència masclista, tota la força del món. Que cap individu, per molt diputat que siga, us lleve les ganes de viure, lluitar i eixir endavant.


Telèfon d'atenció a la dona maltractada: 016

Indignació a distància

Ahir vaig estar parlant de mesures contra el desmantellament de l'Estat del Benestar a través de Twitter amb UPyD. La meua intenció era parlar amb els altres dos grans partits de l'oposició, PSOE i IU, però no em van respondre. Supose que parlar via Twitter de l'allau de mesures que estan prenguent (noteu la ironia) no és el suficientment important per a ells, perquè no es poden fer una foto mentre ho fan. Així els va. En fi, allà ells. 

UPyD, per la seua banda, només em va mostrar declaracions de polítics demanant coses al Parlament i un projecte "no de llei" per evitar la privatització de la sanitat madrilenya. Però jo em pregunte... ¿Algú pensa que van a salvar el sistema públic a base de declaracions que només valen per emplenar buits a periòdics on a ningú li abelleix fer alguna cosa que vaja més enllà del periodisme de declaracions? ¿Quan se n'adonarà el senyor Rubalcaba, per exemple, de que dóna igual quantes vegades demane la dimissió de Mariano Rajoy, perquè no li va a fer ningun cas, i que, en comptes d'això, hauria de dedicar-se a regenerar el seu partit, que fa olor a vell i tancat, per a que siga el partit en el que la gent confie contra els retalls, la corrupció i el desmantellament del sistema públic? 

Serà que s'està molt a gust asseguts en un sillonet, cobrant un sou que no està gens malament a canvi de no fer més que declaracions que no li interessen a ningú, i que no van a salvar a ningú de morir a un hospital públic per falta de recursos, que no van a evitar que molts xiquets i xiquetes no puguen anar demà a la Universitat perquè els seus pares no podran pagar la matrícula, que no van a impedir que els desnonaments continuen matant a gent, que no van a ajudar a que milions de joves tinguen un futur i que no van a tornar a les persones dependents tot el que se'ls deu. 

Si baixaren un segon del pedestal en el que es tenen a sí mateixos, se n'adonarien del que està passant al carrer. I si tingueren, a més, la vergonya suficient començarien a prendre mesures de veritat, i deixarien de fer-se fotos estúpides acompanyades de declaracions absurdes que només demostren la seua manca d'intel·ligència. I si tingueren la mateixa vergonya, amb un poc menys d'ego, deixarien els seus sillonets per que els ocuparen persones disposades a fer alguna cosa contra l'atracament a mà armada al que ens està sometent el Govern d'España.

Imatge: AFP

Un dia contra l'oblit

Hui, 27 de gener, és el Dia Internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust. Per a mi enguany, aquest dia té un significat completament diferent. Fa dos mesos vaig tenir l'oportunitat de visitar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, a Polònia, cosa que, sense cap dubte, ha canviat la meua percepció de moltes coses. 

Després d'haver passat per allí, em quede amb la sensació de que tot ser humà hauria de visitar almenys una vegada en la seua vida un d'aquests museus de l'horror. És possiblement la manera més efectiva de comprovar que l'odi ens deshumanitza, i que ningú mereix ser odiat, discriminat i maltractat per motius de sexe, religió, classe social, capacitats, orientació sexual o pel color de la seua pell. 

Amb la crisi econòmica tan brutal que estem patint, observem apàticament com en alguns països l'extrema dreta està empoderant-se. Fa només unes setmanes, el partit neonazi d'Hongria Jobbik demanava una llista dels jueus al Parlament i el Govern del país. Es tracta del mateix partit que posa en dubte l'Holocaust, i que té una vessant paramilitar que fa desfilades a l'estil nazi pels barris gitanos i jueus per sembrar el terror en la població.

Volem pensar, ens es molt còmode pensar, que mai podria passar un nou Holocaust, que els temps han canviat, que estem més informats, som més intel·ligents, que ho podríem aturar a temps. Però una onada de neo-nazisme recorre Europa, i no ens convé prendre'ns-ho a broma, perquè no ho és. Aquell poble que no aprén dels seus errors, està destinat a repetir-los, resa un text de George Santayana a una de les parets d'Auschwitz. Crec que mai ningú ha dit unes paraules tan certes. 

De canvis i d'obstacles

Ja feia temps que no em passava per ací. Entre unes coses i altres, la meua vida ha canviat massa en els últims mesos, i a penes he tingut temps de deixar-me caure pel meu estimat blog i escriure unes paraules. 

Bé, comencem pel principi. L'aplegada a Viena no em va resultar fàcil. No l'aplegada física, sinó el camí emocional. El Govern espanyol em va denegar la Targeta Sanitària Europea (TSE), document indispensable per residir a Àustria, substituïble per una assegurança privada. Precisament això és el que em van aconsellar a una oficina pública de la Seguretat Social, que contractara una assegurança mèdica privada, ja que la persona de qui sóc beneficiària de la Seguretat Social (en aquest cas, el meu pare) està en situació d'atur, i per tant, havia perdut el dret. Concretament, havia perdut el dret uns mesos abans, poc després de l'aplegada de Mariano Rajoy al Govern d'Espanya. La màgia d'Internet va fer efecte en aquest cas, no és que finalment conseguira la meua TSE, ja que no la vaig aconseguir, però almenys la meua història (i la de moltes altres persones) es va fer pública a través de Twitter, des d'on el diari Levante-EMV i el Programa de Ana Rosa (Telecinco) van contactar amb mi. En fi, coses que passen. 

Però parlem de canvis, i sense cap dubte, el major canvi que he experimentat últimament ha sigut geogràfic. Un 31 d'agost eixia de l'aeroport de Manises (València) amb la maleta molt plena i sentiments enfrontats al cap i al cor. Va ser un vol poc agradable: No em resultava fàcil acomiadar-me de la meua gent. Però la tristesa va durar ben poc una vegada em vaig ubicar a la que seria la meua nova llar: Un xicotet apartament, molt bonic, però als afores de Viena. De Viena puc dir moltes coses, i totes elles les guarde a un blog sobre aquesta meravellosa ciutat, en el que escric sempre que puc. 

Són moltes les persones que em pregunten per què vaig triar Viena. La veritat, crec que la triada va ser un acte impulsiu, com si la ciutat m'haguera cridat. Ara que estic ací, ho puc confirmar. Aquesta ciutat s'ha convertit en la meua llar, i malgrat que sé que en algun moment, hauré de tornar a casa (perquè he d'acabar els meus estudis, no per altra cosa), Viena sempre tindrà un lloc especial en la meua memòria. Voleu saber-ne més? Ja us contaré.