Liberté, Égalité, Fraternité

Subjectes altament perillosos es manifesten a París pels drets de totes les persones./Getty

Sembla ser que la memòria col·lectiva d'alguns francesos és curta, o potser és que la seua doble moral és massa gran. Hui tornem a llegir al diari que centenars de milers de francesos es van manifestar ahir contra el matrimoni igualitari a París. No és la primera vegada que una multitud de francesos propers a la dreta, l'Esglèsia i l'extrema dreta ixen al carrer a protestar contra els drets d'altres centenars de milers de persones. 

Les imatges que circulen arreu de la premsa internacional ens porten records d'aquells temps en què la mateixa llei es tramitava a Espanya, i el Foro Español de la Familia (i altres) eixien al carrer, junt a bisbes i membres de la cúpula del PP, a protestar. Deien que eixa llei anava a canviar la societat, que tothom anava a fer-se gai, fins i tot, portaren un "expert" al Senat que assegurava que la homosexualitat és una malaltia, i clar, com anavem a permetre el matrimoni entre malalts?

Les mateixes preocupacions té una part de França ara mateix, i en certa manera tenen raó. És clar que sí. Perquè amb una llei que reconeix el matrimoni a totes les persones, i atorga, a més, el dret a la paternitat i maternitat, les societats canvien, i molt, però al contrari del que ells pensen, canvien a millor. Que li ho diguen a Espanya si no.

El que potser no veuen, o no volen veure, és que les famílies homoparentals ja existeixen, i continuaran existint amb llei o sense ella. L'única diferència és que mentre no hi haja llei els membres de la parella, així com els fills, patiran una gran discriminació en tot allò relatiu a l'administració, seran invisibles. Eixa invisibilitat és la que no fa possible que existeixa igualtat, i normalitat. A Espanya més d'una persona i més de dos s'ha adonat en els últims anys de que els homosexuals no tenen banyes i cua, ni beuen sang. I que els fills i filles de parelles homoparentals són tan feliços com els fills i filles de parelles heteroparentals, com recentment ha publicat l'Acadèmia Americana de Pediatres.

Amb tot, ¿per què no deixen ja d'intentar imposar els seus rosaris i comencen a complir les paraules de tolerància i amor que suposadament predicava el seu Déu? ¿O és que s'estimen més assistir a actes carregats d'odi i falta de respecte pel proïsme, junt a militants de l'extrema dreta? Potser és que la llibertat, la igualtat i la fraternitat per les que amb tantes ganes van lluitar els seus avantpassats ja han caigut en l'oblit en una França en la que, a dia de hui, ni existeix la llibertat de viure sense por a ser discriminat, la igualtat de tenir els mateixos drets que la resta, i la fraternitat de posar-se en la pell de l'altre i lluitar colze amb colze pels seus drets, que, al cap i a la fi, són els drets de totes i tots.