Liberté, Égalité, Fraternité

Subjectes altament perillosos es manifesten a París pels drets de totes les persones./Getty

Sembla ser que la memòria col·lectiva d'alguns francesos és curta, o potser és que la seua doble moral és massa gran. Hui tornem a llegir al diari que centenars de milers de francesos es van manifestar ahir contra el matrimoni igualitari a París. No és la primera vegada que una multitud de francesos propers a la dreta, l'Esglèsia i l'extrema dreta ixen al carrer a protestar contra els drets d'altres centenars de milers de persones. 

Les imatges que circulen arreu de la premsa internacional ens porten records d'aquells temps en què la mateixa llei es tramitava a Espanya, i el Foro Español de la Familia (i altres) eixien al carrer, junt a bisbes i membres de la cúpula del PP, a protestar. Deien que eixa llei anava a canviar la societat, que tothom anava a fer-se gai, fins i tot, portaren un "expert" al Senat que assegurava que la homosexualitat és una malaltia, i clar, com anavem a permetre el matrimoni entre malalts?

Les mateixes preocupacions té una part de França ara mateix, i en certa manera tenen raó. És clar que sí. Perquè amb una llei que reconeix el matrimoni a totes les persones, i atorga, a més, el dret a la paternitat i maternitat, les societats canvien, i molt, però al contrari del que ells pensen, canvien a millor. Que li ho diguen a Espanya si no.

El que potser no veuen, o no volen veure, és que les famílies homoparentals ja existeixen, i continuaran existint amb llei o sense ella. L'única diferència és que mentre no hi haja llei els membres de la parella, així com els fills, patiran una gran discriminació en tot allò relatiu a l'administració, seran invisibles. Eixa invisibilitat és la que no fa possible que existeixa igualtat, i normalitat. A Espanya més d'una persona i més de dos s'ha adonat en els últims anys de que els homosexuals no tenen banyes i cua, ni beuen sang. I que els fills i filles de parelles homoparentals són tan feliços com els fills i filles de parelles heteroparentals, com recentment ha publicat l'Acadèmia Americana de Pediatres.

Amb tot, ¿per què no deixen ja d'intentar imposar els seus rosaris i comencen a complir les paraules de tolerància i amor que suposadament predicava el seu Déu? ¿O és que s'estimen més assistir a actes carregats d'odi i falta de respecte pel proïsme, junt a militants de l'extrema dreta? Potser és que la llibertat, la igualtat i la fraternitat per les que amb tantes ganes van lluitar els seus avantpassats ja han caigut en l'oblit en una França en la que, a dia de hui, ni existeix la llibertat de viure sense por a ser discriminat, la igualtat de tenir els mateixos drets que la resta, i la fraternitat de posar-se en la pell de l'altre i lluitar colze amb colze pels seus drets, que, al cap i a la fi, són els drets de totes i tots.

#8M, res a celebrar

Un any més és 8 de març, i un any més, no tenim res a celebrar. El Dia Internacional de la Dona no és un dia festiu, no és una diada que s'haja creat perquè els homes ens diguen com de guapes estem o que ens compren un ram de flors. El Dia de la Dona és tot reivindicació. Reivindiquem, per exemple, unes condicions laborals i salarials dignes, millor dit, tan dignes com les de qualsevol home. 

Fa només uns dies aplegaven les dades d'un informe de la UGT que assegurava que per obtenir la mateixa retribució salarial que un home, una dona havia de treballar una mitja de 82 dies més a l'any. Per fer el mateix treball, les dones cobrem una mitjana del 22,55% menys que els homes, el que suposa 5.744€ menys a l'any. 

No queda així la cosa. L'any passat 46 dones van morir a Espanya víctimes de la violència masclista, enguany ja en van 7. Els poders públics haurien de passar nits en vela intentant buscar una solució a aquesta lacra tan vomitiva que assetja la nostra societat, però no, hi ha coses molt més importants, que li ho diguen sinó al diputat d'UPyD i portaveu del seu partit a la Comissió d'Igualtat del Congrés dels Diputats, el senyor Toni Cantó. Cantó assegurava el passat dia 25 de febrer a través del seu compte de Twitter: "La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas". 

Les declaracions de Cantó van provocar dues reaccions en cadena: Mentre una meitat de la xarxa s'indignava amb el masclisme del pèssim actor (que havia inventat tranquil·lament les estadístiques, per cert), l'altra meitat treia al carrer la seua misogínia latent, eixa que de vegades els fa vergonya mostrar, però que només necessita una mica d'empenta, una mínima raó per fer-se visible. 

Però això no és tot. Al Govern de Mariano Rajoy només li van caldre mesos per acabar amb un nivell d'igualtat que s'havia aconseguit a base d'anys i lleis. Segons l'Informe Global sobre Desigualtat de Gènere de l'any 2012, Espanya baixava ni més ni menys que 14 llocs (del 12 al 26) pel que fa a igualtat entre homes i dones. Sembla ser que això de la "marca España" no ho venen tan bé com alguns es pensen. 

Però el problema va més enllà, no es tracta simplement de pujar o baixar llocs en un rànquing, es tracta d'una escletxa de desigualtat entre dones i homes que no es va a tancar sola. Cal una lluita continuada, i contundent, perquè aquestos que hui ens governen no tenen especial interès en fer que l'escletxa es tanque. Només cal veure les poques dones que ocupen càrrecs d'importància al seu partit, i a les empreses dels seus "amiguitos del alma", a més, tampoc són dones que es caracteritzen precisament per lluitar activament pels drets de les dones, més aviat, tot el contrari. 

Per tot això, i perquè les dones continuem patint violència a casa, a l'escola, al treball i al carrer pel fet de ser dones. Perquè vivim en un sistema que ens oprimeix i que ens fa submises de l'altra meitat. Perquè després de tota una Història de submissió només demanem una cosa tan simple com és la igualtat, i malgrat tot ens la neguen. 

Per totes les dones que han patit violència sexual. Per totes les dones que han sigut negades del dret a decidir lliurement sobre el seu cos. Per totes les dones que estimen altres dones i que no, no necessiten cap home que "les apanye". Per totes les xiquetes que pel fet de nàixer amb uns determinats òrgans sexuals ja són assignades a una determinada categoria i han d'obeir a unes normes socials opressives basades en uns rols completament desfasats, i per suposat, també als nostres companys homes, que pateixen el mateix però de l'altre costat. Perquè hi ha moltes formes de ser home, i nosaltres apreciem aquells que estan del nostre costat, que volen canviar la societat tant com nosaltres, que també estan oprimits en uns valors patriarcals i masclistes. Per tots ells, per totes elles, hui, 8 de març, res a celebrar. Tot per lluitar. 

Hui fa 39 anys que van assassinar Puig Antich

Hui fa 39 anys que el Govern de Franco va assassinar Salvador Puig Antich. Va ser una mort cruel i injusta, sense cap mena de sentit. Franco i el seu govern feixista vivien els seus últims mesos de vida, però volia demostrar que, malgrat el desgast del règim, encara romania poderós i tan cruel com el primer dia. Salvador va ser només una peça en el macabre puzle de Franco. 

Al Caudillo no li va semblar suficient amb condemnar a Puig Antich, de 25 anys, a mort. El va condemnar al garrot vil, un instrument que feia anys que no s'usava a Espanya. Potser Franco i els seus acòlits no s'ho esperaven, però eixe instrument de tortura i execució marcaria per sempre més a Salvador Puig Antich en les nostres memòries. 

Hui fa 39 anys que el Govern de Franco va assassinar Puig Antich. La seua família espera encara a dia de hui que algú es digne a demanar perdó per eixe assassinat sense sentit. Els seus botxins van morir amb honors, estan soterrats a grans construccions que en qualsevol altre país serien la vergonya nacional, i que a la vergonyosa España, on el primer i únic acusat per la investigació dels crims del franquisme va ser el jutge que la començà, són reclams turístics. 

Són molts els que dia rere dia fiquen tot el seu esforç en que no recordem la vergonya d'un país que va perdonar en comptes de demanar perdó. Un país amb una Transició democràtica que no va ser altra cosa que una burla, i potser per això hui ens va com ens va. Per això cal recordar hui, demà i sempre que tal dia com hui, el 2 de març de l'any 1974, Franco va assassinar Salvador Puig Antich.