Hui es compleixen nou anys del major atemptat terrorista de la història dels Estats Units, perpetrat per Al Qaeda, qui en el seu dia van ser amics i aliats de la familia de l'aleshores president George W. Bush.
El que més em va impactar de la ciutat de Nova York va ser caminar pels carrers de Wall Street i possar-me en la pell d'aquelles persones que van sentir de sobte com la seua existència es trastocava, que es convertien en marionetes controlades per una força invisible. La confussió, la por, la impotència, pànic. Un calfred em recorre l'esquena quan recorde aquell dia. Jo era menuda, però com la resta del món, vaig sentir la confussió i recorde la sensació de que res anava a ser igual a partir d'aquell moment.
Un record per a les 2.973 víctimes mortals, víctimes també de les ferotges polítiques exteriors de l'Administració nordamericana i víctimes de la guerra pel petroli, pel poder econòmic.
No oblidem tampoc a les víctimes d'una guerra absurda que ha assassinat a milers de persones innocents, una guerra que, no oblidem, va comptar amb el recolzament de qui aleshores era president del govern español, Jose Maria Aznar. No oblidem la forma deplorable en la que es van utilitzar aquestos atemptats, que van ser l'excusa que el senyor Bush necessitava per anar a per allò que realment li interessava, ¿l'orgull americà, honrar a les víctimes de l'11-S, justícia per a les seues famílies... o el petroli?
Des d'aleshores guerres preventives, intromissió en la llibertat personal dels ciutadans i ciutadanes dels Estats Units, ocultació de dades referents a la investigació dels successos de l'11-S, Guantánamo, amb el conseqüent atemptat contra els Drets Humans, odi a la cultura islàmica o islamofobia, 192 persones mortes al metro de Madrid i tot perquè el President del Govern d'Espanya s'havia encapritxat en posar els peus damunt la taula de Bush i 57 persones més mortes al metro de Londres perquè el President del Regne Unit era igual de desgraciat que els altres dos. Ens han venut la moto i els responsables de tot ara mateix estan a un rantxo de Texas disfrutant de la vida i brindant a la salut de tots els imbècils que no ens vam atrevir a qüestionar les seues mesures "contra el terrorisme" i, és més, ens van fer considerarles "necessàries".
I no ens vam qüestionar res. Ens van fer entrar en pànic i després ens van plenar el cap de merda, ens van manipular fins que les nostres idees començaren a sagnar, apunyalades per les mentides que ens van fer creure a força d'odi.
Amb tot, els ciutadans i ciutadanes de la ciutat de Nova York continuen, nou anys després, baixant la mirada amb tristessa cada vegada que nomenen l'11 de setembre de 2001. Un estigma, un trauma que potser mai seran capaços de superar malgrat el pas del temps, la ferida és massa gran. Tothom va perdre algú, un amic, un germà, una veïna, un company de feina, una coneguda... qui no coneixia ningú, malgrat tot, igualment es va sumar a la tristessa, el fet de perdre quasi tres mil conciutadans els va unir.
Un record per a elles i ells, i una fotografia que ja no és el que era.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada