Dolor

Em fa mal veure les cares dels companys i les companyes assassinats a Noruega. Tots joves i diferents, cadascú fill d'una família diferent. Són la viva imatge de la diversitat, i això és precissament el que molesta tant a l'extrema dreta (de vegades no tan extrema): la diversitat. 

No poden suportar un grup on hi ha negres, blancs, mulats, morens, rossos i pelrojos, tots junts convivint en harmonia, amb respecte, tractant-se com a persones i no com a objectes etiquetats segons categories físiques, psíquiques, ideològiques o culturals. 

Ara veig les seues cares, i em fa mal. Em fa mal perquè són 77 vides que no seran. Són 77 advocats, periodistes, escriptors, metges, agricultors, pescadors, polítics i obrers de la construcció que no seran. No m'entra al cap com algú pot de sobte decidir que eixes vides no valen res, que eixos joves d'entre 15 i 30 anys mereixen una mort immediata, que són un càncer que cal extirpar de la societat. 

No m'explique com algú pot sentir un odi tan irracional cap a eixes persones per decidir agafar un fusell, i de la forma més covard possible, acabar amb les seues vides a base de trets, per a que ni tan sols tinguen l'oportunitat de defensar-se, per a que no puguen detindre'l amb un diàleg, per a, simplement, sentir-se superior.

No entenc com algú pot pensar que forma part de l'espècie humana, i no sentir el més mínim remordiment després d'haver comés un crim tan brutal. I per això diuen ara que és un boig. Per a mi no ho és, per a mi és un individu, un vomitiu individu, que ha actuat impulsat per les seues conviccions, tan fortes que el fan sentir innocent, i això és molt més perillós que un atac de bogeria, perquè la bogeria és individual, però les idees i les conviccions es difonen, i són imparables.

Demane respecte per als companys i les companyes de Noruega, respecte i que se'ls recorde, que no caiguen en l'oblit, perquè eixe seria el millor favor que podriem fer a la dreta més brutal, i el que hem de fer és frenar l'odi i la violència que ens amenacen especialment cada cop que les circumstàncies socio-polítiques i econòmiques són difícils. 

Odi

En su manifiesto, (...) acusa al presidente del Gobierno español, José Luis Rodríguez Zapatero, de rendirse a los musulmanes y de haber llegado al poder gracias a Al Qaeda. El (...) critica el acercamiento de España a los países árabes "tras siglos de ocupación y dura lucha para recuperar sus tierras", antecedentes que hacen "aún más difícil de entender" la actual política de inmigración en España, a su juicio.
El (...) acusa también a Zapatero, al que llama "comadreja apaciguada", de haber convertido a las Fuerzas Armadas en "una parodia" al nombrar como ministra a una mujer embarazada, Carme Chacón. Con su designación, opina (...), Zapatero "dio a entender a todo el mundo que su país ya no tenía intención de defenderse".

Si llegim aquest text publicat en un article a El País.com amb el nom de l'autor de les declaracions ocult podriem afirmar, sense por a equivocar-nos, que són d'algun dels periodistes del grup Intereconomía, per exemple, o fins i tot d'alguns dels dirigents més radicals del PP. Estem acostumades i acostumats a escoltar declaracions com aquestes cada dia als mitjans de comunicació espanyols, tant que al final ens hem acostumat. No ens resulta estrany que un o altre periodista faça brutals crítiques a Zapatero, sovint carregades d'odi, és més, gran part de la població es fa amb eixes paraules, i com autòmates les repeteixen a la xarrada del cafenet. L'odi, com hem comprovat aquest terrible cap de setmana, és una arma molt perillosa, i en condicions socio-polítiques i econòmiques com l'actual, es pot convertir en un objecte d'ús quotidià. 

Són molts els partits polítics espanyols que has nascut i sobreviuen de la cultura de l'odi, del feixisme, del més profund odi cap a la raça humana. L'autor dels assassinats de Noruega, autor de les declaracions que apareixen al text anterior, és només un d'ells, un que possiblement siga més salvatge, més radical, més fonamentalista i, probablement, tinga alguna mena de desviació psíquica, però és un d'ells. No vull posar més llenya al foc, no és eixa la meua intenció, ni tampoc crear inseguretat o por, tot el contrari. Vull que estiguem ben desperts i alerta, i que siguem capaços de distingir un discurs de dretes d'un discurs d'odi. En temps de crisi, l'odi és el nostre major enemic.

La matança d'Utoya

L'entrada de hui hauria de ser un text d'alegria i goig perquè l'estat de Nova York ha cel·lebrat hui les seues primeres bodes de parelles del mateix sexe, però la trista actualitat ens ha colpit aquest cap de setmana.

El passat divendres un desaprensiu entrava a un campament dels joves laboristes noruecs a l'illa de Utoya i acabava amb la vida de més de 80 joves d'entre 16 i 26 anys. El mateix matí, Anders Behring, autor de la massacre, feia explotar una sèrie de bombes a l'edifici governamental situat a la capital noruega, Oslo. En total 93 morts. 

Podriem pensar que Anders Behring té grans motius per assassinar de forma tan brutal a decenes de joves, però no, el seu únic motiu han sigut les seues idees, diferents a les dels joves que ha assassinat. Sembla ser que Behring és un ultradretà convençut, o això ha extret la policia noruega del manifest de més de 1500 pàgines que havia preparat sobre una invasió europea pels musulmans. 

Resulta esgarrifós pensar que en l'any 2011, després de tantes guerres i dictadures, siga possible que les idees d'una persona puguen causar tant de dolor, o que les idees d'unes altres siguen motiu suficient per ser brutalment assassinades. Han sigut moltes les persones hui que, sobretot a través de la xarxa social Twitter, han comentat que no era necessari comentar la ideologia de l'assassí ja que no és un fet rellevant, jo no ho crec. 

No és un boig qui ha comés aquests crims. És una persona plenament conscient, que ha tingut la sang freda de preparar el brutal homicidi durant mesos i declarar, després de perpetrar-lo, que ha sigut "necessari". Tampoc no és un islamista yihadista, com van apuntar diversos mitjans de comunicació minuts després de la massacre, és un noruec, de pell blanca, ros i de classe mitja, amb negoci propi i aspiracions maçòniques.

L'auge de l'extrema dreta a Europa des de l'esclat de la crisi hauria de ser suficient motiu com per tenir en compte que Anders Behring ha fet una gran apologia d'una vomitiva forma de pensar que hauria de plantejar-nos com a ciutadans moltes qüestions, entre elles, si realment hem de culpar els immigrants de la crisi que patim, o de si la millor forma d'eixir de la crisi és votar massivament a partits d'extrema dreta, com ha ocorregut a països com Noruega, Hongria i Holanda. 

Ghana ordena l'arrest de totes les persones homosexuals

Paul Evans Aidoo, ministre de Ghana, ha ordenat l'arrest immediat de totes les persones homosexuals de la regió. Segons ha afirmat "qualsevol esforç serà poc per fer a aquestes persones fóra de la societat". 

Sembla ser que aquesta mesura és el cim d'una campanya homòfoba capitanejada pel Concili Cristià de Ghana, que ha demanat a la població que s'abstinga de votar a qualsevol polític que done suport als drets homosexuals.

Aquesta dràstica i vergonyosa política d'odi forma part de les que ja són habituals polítiques de dreta pel que fa a matèria de drets LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) i que en Espanya té el seu propi moviment encapçalat pel PP, que es nega a retirar el Recurs d'Inconstitucionalitat contra la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe.

Hui, més que mai, solidaritat amb els companys i les companyes de Ghana.

Demana a l'ambaixador nord-americà a Ghana que intercedisca contra aquesta mesura del Govern.

Yes, bye Camps

I just quan pensavem que el tindriem al Palau de la Generalitat "por los siglos de los siglos", va Camps i presenta la seus dimissió. Sembla ser que la pressió de Marianito, en boca de l'emissari Trillo ha pogut amb les forces del ja ex president.

El fantasma de Camps presentant la seua dimissió públicament.

Però no ha presentat la dimissió de qualsevol manera, no. Camps ha aprofitat per fer un discurs que més que de dimissió semblava una exaltació a la seua pròpia persona i on ha fet contínues repeticions de les paraules "honrat" i "innocent", cosa que contrasta amb que fa només unes hores estava disposat a declarar-se culpable per estalviar-li un altre disgust a Mariano. 

Sembla ser que les dos nits que deu haver passat Camps sense dormir, o això deia el seu demacrat aspecte, han sigut tan intenses que no ha pogut llegir la premsa, ja que ha recalcat que tant ell com les "altres tres persones" imputades pel mateix delicte que ell (Costa, Campos i Bertoret) "són innocents", i casualment, dos d'ells (Campos i Bertoret) s'han declarat culpables aquest mateix matí.

"Te quiero un huevo".

En definitiva, una jornada intensa per a totes les persones que amb fervor desitjem veure'l entre reixes, que ha acabat, com no podia ser d'una altra manera, amb una gran explosió: la direcció regional del PP ha decidit que Alberto Fabra, actual alcalde de Castelló, será el nou president de la Generalitat. No sabem si és que és l'únic disposat a menjar-se el marró a canvi de que li facen una mica de cas o que simplement ha sigut un "ditot" al primer paio que han pillat per davant. Siga com siga, esperem que s'anticipen les eleccions, ja que de cap manera seria tolerable tenir durant quatre anys un president de la Generalitat que només ha sigut triat per 150 líders del seu partit.

El president bipolar de la Generalitat

El molt honorable Francisco "xoriços Gürtel" Camps ha accedit finalment a pagar la multa de 46.000€ per tal d'evitar un judici pel "cas dels vestits". 

El President entre reixes.

El President, que ja ha demostrat en nombroses ocasions la seua honradesa de cartró pedra, es declara culpable perquè no en té una altra, però el paio continua convençut de que és innocent. Vaja, que al final va a resultar que se li dóna tant bé l'art de la mentida que fins i tot se les creu.

El cas és que al senyor Rajoy, també conegut com "tú-te-casarás-con-quien-me-salga-de-los-cojones-", no li interessa gaire que precissament ara que s'enfronta a una campanya electoral apareguen les portades dels periòdics nacionals, i fins i tot algún de fora, amb la careta trista de Camps enmanillat. 

Este podria ser Camps.

Perquè sí, el Mariano té molt clar que va a guanyar les eleccions i tot això de cara al públic, però sembla que deu tenir ben clar que la decisió de si ell governa o no no és pròpia sinó que és d'un bon grapat de votants que han de dipositar confiança en la seua persona, i pel que sembla, a dia de hui, ni tan sols la plana alta del seu partit li té respecte.

Rajoy esbroncant violentament a Camps

Però Marianito necessita a Camps, és el seu "monaguillo" favorit. És el que aconsegueix que el poble valencià l'estime malgrat la seua cara dura, per això, la Direcció Nacional del PP aguantará a Paquito fins les últimes conseqüències, o al menys, fins que passen les eleccions generals, encara que pel que sembla el judici serà en octubre, és a dir, abans de les mateixes, per la qual cosa, Mariano ves amb compte que t'eixirà el tir per la culata.