Pàgines

29/11/10

Traducció del missatge de l'ONU pel Dia Internacional de Solidaritat amb Palestina

Mensaje en el Día Internacional de Solidaridad con el Pueblo Palestino
(O: Ja voràs tu què bé sabem quedar quan volem)

29 de noviembre de 2010

Cada año, el Día Internacional de Solidaridad con el Pueblo Palestino, consideramos la situación de los palestinos y qué más podríamos hacer para lograr la paz.
¿Només el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí? ¿Què passa amb els 364 dies que resten? ¿A què es dediqueu en la ONU?

Se cumplen en 2011 dos plazos decisivos.
Vinga va, que en 2011 s'acaba el conflicte (ha, ha, ha, ha, ha...)
En primer lugar, el Presidente palestino Abbas y el Primer Ministro israelí Netanyahu se han comprometido a tratar de elaborar un acuerdo marco sobre el estatuto permanente para septiembre. En segundo lugar, la Autoridad Palestina está haciendo lo necesario para completar su programa de preparación de dos años para adquirir la condición de Estado.
Osiga, que després de vora mig segle de conflicte continuen allargant la data per posar fi al problema. Ara la data límit és setembre de 2011. Qui ho considere convenient, que s'ho crega. 

En la reunión que celebró en septiembre de 2010, el Cuarteto declaró que si era posible lograr un acuerdo en el plazo establecido por los propios dirigentes, y que si la Autoridad Palestina sigue creando instituciones y prestando servicios públicos como hasta ahora, está en buenas condiciones para establecer un Estado en cualquier momento en un futuro próximo.
A partir d'aquest moment ja ens hem adonat que Ban Ki-moon és un paio d'allò més graciós. Palestina està en bones condicions per a crear un Estat, val. Però, ¿el problema no era que Israel no els deixa viure en pau? Aleshores no estàs parlant, estàs jugant a fer bambolles de sabó, Banki, i això, en un Secretari General de l'ONU no està gens bé.

Sin embargo, son pocos los palestinos que ven con optimismo la posibilidad de que se logre algo decisivo durante el año próximo, o en algún momento. Cuando observo la situación sobre el terreno puedo comprender su desesperación. Poco después de que comenzaran en septiembre las conversaciones directas sobre el estatuto definitivo, expiró la encomiable moratoria para los asentamientos. Se empezaron a construir cientos de nuevas unidades en la Ribera Occidental y se aprobaron nuevos asentamientos en Jerusalén Oriental. Esto comprometió seriamente la credibilidad del proceso político. Israel sigue teniendo, con arreglo al derecho internacional y a la Hoja de ruta, la obligación de cumplir sus responsabilidades de congelar las actividades de asentamiento.
Aquest paràgraf es tradueix de la següent manera: "I ahi estan els pobres palestins aguantant la merda que els cau a diari per part dels israelians. Però clar, com no van a sentir-se ells amb l'aigua al coll si, fins i tot jo, des de la tranquil·litat de la meua llar occidental i guai, de vegades em preocupe per la quantitat de gent que la està palmant perquè som uns inútils que no som capaços ni d'establir un diàleg. Deuríem haver enviat a Bush a parlar amb Israel que, com que tots dos es passen el dret internacional per la bragueta, s'haurien entés d'allò més bé"; Banki continua:

También es verdad que son pocos los israelíes que abrigan la esperanza de que sea posible lograr la paz en un futuro próximo, y entiendo las preocupaciones de Israel. Pero quiero pedir a todos los israelíes que reconsideren el indiscutible surgimiento de un asociado digno de confianza respecto de la seguridad sobre el terreno, y el compromiso sin falla del Presidente Abbas con el derecho de Israel de vivir en paz y seguridad y su rechazo de la violencia y el terrorismo. Quiero también recordar a todos que la promesa contenida en la Iniciativa de Paz Árabe de la solución basada en dos Estados y una paz amplia entre árabes e israelíes iría seguida del establecimiento de relaciones normales entre Israel y todos los Estados árabes.

Però Banki pensa: "Ups! Me n'he passat amb els israelians (he, he, he, sóc un rebel!)... A vore si ara ens bombardejen a nosaltres. Vinga va, vaig a parlar de l'Estat d'Israel com si foren bona gent i vullgueren aconseguir la pau..."

Merecen encomio las medidas adoptadas el año pasado para mejorar las condiciones sobre el terreno. No obstante, queda mucho por hacer más. La Autoridad Palestina debe seguir estableciendo las instituciones requeridas para la condición de Estado y luchando contra los ataques terroristas y contra la incitación. Entretanto, interesa a Israel, y es su obligación, empezar a desmantelar las medidas de ocupación, en particular con respecto a la circulación, el acceso y la seguridad.
Osiga, que mentre els israelians continuen fent el que els passe pels genitals, l'Autoritat Palestina ha d'aguantar com millor puga. Molt just és tot això, és clar que sí! 

Sigo muy preocupado por las condiciones imperantes en Gaza. Reconozco con aprecio que Israel ha modificado su política y que se han aprobado un número considerable de proyectos de las Naciones Unidas. Pero esto solo puede ser un primer paso. El paso siguiente debe ser la plena aplicación de la resolución 1860 del Consejo de Seguridad. Israel debe permitir una mayor reconstrucción civil, la libre circulación de las personas y la exportación de mercancías, y facilitar la rápida ejecución de los proyectos. Deben cesar los disparos de cohetes desde Gaza. Son también cruciales el intercambio de prisioneros, una prórroga de la calma de facto y el logro de progresos hacia la reconciliación palestina.
O: Banki tremola mentre escriu això i continua la seua carta als reis d'Orient.

Hay amplio consenso internacional sobre la necesidad de poner fin a la ocupación que empezó en 1967, encarar las preocupaciones fundamentales sobre la seguridad de las dos partes, hallar una solución a la cuestión de los refugiados y asegurar que al final de las negociaciones Jerusalén sea reconocida como capital de dos Estados. Exhorto a los dos dirigentes a que actúen como auténticos y valerosos estadistas y logren una paz histórica. Por su parte, la comunidad internacional debe estar dispuesta a asumir sus propias responsabilidades con respecto a la paz.
Osiga: Que s'apanyen entre ells i jo ho veuré des del saló de casa, no vaja a ser que aplegue jo allí per signar la pau i em caiga una bomba.
Hagamos que el año próximo sea el año en que lograremos por fin una paz justa y duradera en el Oriente Medio sobre la base de las resoluciones 242, 338, 1397, 1515 y 1850 del Consejo de Seguridad, los acuerdos anteriores, el marco de Madrid, la Hoja de ruta y la Iniciativa de Paz árabe. Por mi parte, haré todo lo posible por apoyar esos esfuerzos.
I clar, com no podia ser d'una altra manera, acaba la carta amb un gran somriure i deixa caure que "farà tot el possible" per aconseguir una solució al conflicte. Des del meu humil espai, senyor Ban Ki-moon, li recorde que eixa és la seua feina, la mateixa feina que cap altre Secretari General de l'ONU ha tingut els nassos de fer i que, per suposat, vostè tampoc farà, perquè és molt més fàcil observar la partida des de fora. El problema és que açò no és un joc, el problema és que cada dia estan morint persones innocents a causa de que els organismes internacionals només estan ahí per adornar, per adornar i per gastar-se milionades en viatgets, soparets i reformes de les dependències. Per a això serveix l'ONU.

27/11/10

δεμος ετ κράτος

Mafalda, vinyeta de Quino
Jornada de reflexió: Reflexionem. ¿Sobre què? Sobre la democràcia (δεμοκράτος). Votar cada quatre anys es, suposadament, la democràcia. És l'única cosa que els ciutadans i ciutadanes "triem", la basurítica classe política que ens "representarà" per quatre anys. 

A partir del moment en que deixem caure el vot en l'urna ja ens sentim satisfets; podem tornar a casa somrients perquè ja hem complit amb les nostres obligacions democràtiques. ¿I ara què?

Ara a aguantar que els vencedors —si tenim sort, no serà el PP— facen el que els isca de la bragueta durant els propers quatre anys metre l'oposició —en un món ideal, tampoc no seria el PP— dona pel sac tot el que pot i més per tal de fer-nos la vida un poquet més desagradable a la ciutadania.

Però el fet que l'oposició política es dedique a destorbar i a discutir cadascuna de les propostes del Govern a base de comportaments arquetípics de nens i nenes de sis anys jugant al pati de l'escola no només és un clar indicador de que la cultura democràtica de cadascuna de les regions espanyoles —i, per suposat, de l'Estat mateix— és tan basurítica com els propis dirigents, sinó que, a més, provoca que la població fuja esglaiada de la política i que, per tant, deixen de ser animals polítics per convertir-se en Homo Paletonus, és a dir, persones que han perdut l'interès per la política i la societat fins al punt de pensar que tots els polítics són "la mateixa merda" i que l'única cosa per la qual val la pena lluitar és per veure el partit del diumenge al bar de la cantonada. 

Aleshores és qual el poble (δεμος) perd el poder (κράτος) i és converteix en una massa absurda que va seguint determinades regles sense para-se a pensar si realment és el que ha decidit a les urnes. Els polítics canvien constantment les seues línies pseudoideològiques i provoquen la confusió del poble, que ja no sap si realment existeix una dreta, una esquerra o un centre.

Després estan els pseudosalvadors dels pobles oprimits —nacionalistes, independentistes i demés—, que venen a uns pocs la idea de que ells són, generalment, la vertadera esquerra —encara que no tenen cap pudor per fer coalicions d'allò més estranyes amb partits de dreta i extrema dreta—.

Com sempre, qui acaba patint aquesta falta de consistència ideològica és el poble (δεμος), mentre que al poder (κράτος) li és més o menys igual estar en govern o en oposició mentre de plenar-se les butxaques tracte. Al final, la democràcia (δεμοκράτος), o el poder del poble, acaba convertint-se en el poble i el poder (δεμος ετ κράτος), i al poble (δεμος) només li queda aguantar i assimilar tota eixa massa de pseudodemocràcia que caracteritza l'Espanya del segle XXI.



Que el poder decideixa.
La llibertat per elegir els nostres propis dictadors.

La pitjor versió, a excepció de totes les altres.

20/11/10

El que ven és la carn.com

Només cal fer una ullada per les edicions digitals dels principals periòdics nacionals per fer-se una idea de que el que ven és el sexe (sobre tot el sexe femení). És igual que et consideren de dretes o d'esquerres, el que val són les visites, la pubicitat i, per tant, la pasta. 

El País.com 20/11/2010

La Razón.es 20/11/2010

La Razón.es 20/11/2010

ABC.es 20/11/2010

ABC.es 20/11/2010

El Mundo.es 20/11/2010

18/11/10

Salvatges

Portava uns dies dolents, un xic tristos i nerviosos, però hui no he pogut més que sentir-me estúpida pels meus problemes quan he vist la notícia amb que obria hui el blog amic Tranquilamente Nerviosa

La imatge no podia ser més colpidora; una dona, nua, a la porta d'un hospital, tirada en terra com si no fos més que un dels desperdicis que està provocant la còlera al país que la va vore nàixer: Haití.

Sincerament, ja no sé fins on aplegarà la crueltat humana, ja no sé si paga la pena viure en aquesta societat acomodada i tranquil·la o si més ens valdria anar allà on ens cride la conciència. Les Nacions Unides, la Unió Europea, aquestes organitzacions que van nàixer per tapar boques i que hui en dia no són més que organismes dedicats a rebre diners dels estats membres per a no fer absolutament res, fan això, res, mentre més de la meitat de la Humanitat es mor de fam i sed.

La majoria dels governs del món continuen violant dia a dia els Drets Humans sense que ningú no s'atrevisca a plantar-los cara, clar, que tampoc no podem: encara que nosaltres som més, ells són massa poderosos; tenen  les multinacionals, tenen els diners, tenen els mitjans per mantenir boques tancades i les ments ocupades en temes que no sobreviuran més de dos hores en portada.

Ens ha tocat viure una época passiva i absurda. Si Marx alçara el cap se n'adonaria que el seu capitalisme no era més que quatre obrers mal pagats, que el salvatgisme econòmic no ha fet més que començar.