δεμος ετ κράτος

Mafalda, vinyeta de Quino

Jornada de reflexió: Reflexionem. ¿Sobre què? Sobre la democràcia (δεμοκράτος). Votar cada quatre anys es, suposadament, la democràcia. És l'única cosa que els ciutadans i ciutadanes "triem", la basurítica classe política que ens "representarà" per quatre anys. 

A partir del moment en que deixem caure el vot en l'urna ja ens sentim satisfets; podem tornar a casa somrients perquè ja hem complit amb les nostres obligacions democràtiques. ¿I ara què?

Ara a aguantar que els vencedors —si tenim sort, no serà el PP— facen el que els isca de la bragueta durant els propers quatre anys metre l'oposició —en un món ideal, tampoc no seria el PP— dona pel sac tot el que pot i més per tal de fer-nos la vida un poquet més desagradable a la ciutadania.

Però el fet que l'oposició política es dedique a destorbar i a discutir cadascuna de les propostes del Govern a base de comportaments arquetípics de nens i nenes de sis anys jugant al pati de l'escola no només és un clar indicador de que la cultura democràtica de cadascuna de les regions espanyoles —i, per suposat, de l'Estat mateix— és tan basurítica com els propis dirigents, sinó que, a més, provoca que la població fuja esglaiada de la política i que, per tant, deixen de ser animals polítics per convertir-se en Homo Paletonus, és a dir, persones que han perdut l'interès per la política i la societat fins al punt de pensar que tots els polítics són "la mateixa merda" i que l'única cosa per la qual val la pena lluitar és per veure el partit del diumenge al bar de la cantonada. 

Aleshores és qual el poble (δεμος) perd el poder (κράτος) i és converteix en una massa absurda que va seguint determinades regles sense para-se a pensar si realment és el que ha decidit a les urnes. Els polítics canvien constantment les seues línies pseudoideològiques i provoquen la confusió del poble, que ja no sap si realment existeix una dreta, una esquerra o un centre.

Després estan els pseudosalvadors dels pobles oprimits —nacionalistes, independentistes i demés—, que venen a uns pocs la idea de que ells són, generalment, la vertadera esquerra —encara que no tenen cap pudor per fer coalicions d'allò més estranyes amb partits de dreta i extrema dreta—.

Com sempre, qui acaba patint aquesta falta de consistència ideològica és el poble (δεμος), mentre que al poder (κράτος) li és més o menys igual estar en govern o en oposició mentre de plenar-se les butxaques tracte. Al final, la democràcia (δεμοκράτος), o el poder del poble, acaba convertint-se en el poble i el poder (δεμος ετ κράτος), i al poble (δεμος) només li queda aguantar i assimilar tota eixa massa de pseudodemocràcia que caracteritza l'Espanya del segle XXI.

Que el poder decideixa.

La llibertat per elegir els nostres propis dictadors.

La pitjor versió, a excepció de totes les altres.