Salvatges

Portava uns dies dolents, un xic tristos i nerviosos, però hui no he pogut més que sentir-me estúpida pels meus problemes quan he vist la notícia amb que obria hui el blog amic Tranquilamente Nerviosa. 

La imatge no podia ser més colpidora; una dona, nua, a la porta d'un hospital, tirada en terra com si no fos més que un dels desperdicis que està provocant la còlera al país que la va vore nàixer: Haití.

Sincerament, ja no sé fins on aplegarà la crueltat humana, ja no sé si paga la pena viure en aquesta societat acomodada i tranquil·la o si més ens valdria anar allà on ens cride la conciència. Les Nacions Unides, la Unió Europea, aquestes organitzacions que van nàixer per tapar boques i que hui en dia no són més que organismes dedicats a rebre diners dels estats membres per a no fer absolutament res, fan això, res, mentre més de la meitat de la Humanitat es mor de fam i sed.

La majoria dels governs del món continuen violant dia a dia els Drets Humans sense que ningú no s'atrevisca a plantar-los cara, clar, que tampoc no podem: encara que nosaltres som més, ells són massa poderosos; tenen  les multinacionals, tenen els diners, tenen els mitjans per mantenir boques tancades i les ments ocupades en temes que no sobreviuran més de dos hores en portada.

Ens ha tocat viure una época passiva i absurda. Si Marx alçara el cap se n'adonaria que el seu capitalisme no era més que quatre obrers mal pagats, que el salvatgisme econòmic no ha fet més que començar.