La falsa laïcitat de l'estat espanyol

Algunes persones —potser fins i tot de bona fe— han intentant en els últims anys vendren's la moto de què Espanya és un país laic. El ben cert és que en poc de temps l'estat espanyol ha experimentat grans avanços pel que fa a qüestions poc agradables per a eixa gran secta de poder, com puguen ser l'avortament, la llei d'igualtat de gènere o aquella tan famosa que molts anomenen "el matrimonio gay" i que no deuria anomenar-se sinó "matrimoni entre persones del mateix sexe" o "matrimoni igualitari".

Però tots aquestos avanços no serveixen per a res si en aplegar l'anomenada "setmana santa", mitja Espanya es disfressa amb una indumentaria que acollonaria al mateix Hitchcock per tal de reviure els moments més dramàtics de la mort de Crist.

El ben cert és que aquesta festa, de la mateixa manera que puga ocórrer amb les falles, ha quedat una mica desvirtuada pel fet que molta gent només s'apunta a les anomenades "confraries" per posar-se cec d'alcohol a un preu mòdic, o bé per xafardejar davant els "amigatxos": —Ei nen, que sóc confrare, que això ho pague jo. O, fins i tot, en temps de crisi, per aprofitar-se'n i demanar-li al Crist una ajudeta.

A banda de les consideracions sobre el suposat estat laic en què vivim —per sort o per desgràcia—, aquesta mena de celebració de la passió del Jesus em sembla una festa que ompli els carrers de tristor i amargura, no només per les indumentàries que s'asemblen als "sanbenitos" inquisitorials, sinó també per les pràctiques que en molts llocs arreu de la geografia espanyola envolten aquestes processons.

El fet és que aquestes pràctiques estan sempre encaminades a reviure el dolor del Crist, en alguns casos fins i tot, algunes persones deicideixen crucificar-se voluntàriament per tal de ser aclamades per una multitud embogida que reclama el cap dels jueus —obviant, per tant, el detall de que el propi Jesus era jueu—.

I ja per acabar, em va sorprendre —bé, no em va sorprendre massa, però he d'acaparar la vostra atenció d'alguna forma després de cinc paràgrafs— la publicació de la fotografia d'un militar portant el Crist de no-sé-què amb una cara de patiment que ja la voldria per a sí la Maria Magdalena. Els redactors de determinats periòdics, molt observadors ells, se'n van adonar d'un petit detall que altres redactors van decidir eliminar emprant la tecnologia: Un dels militars portava una esvàstica tatuada al braç.

Com ja he dit, no em sorprén que un legionari porte un símbol nazi tatuat al seu cos, però la publicació de la imatge m'ha fet preguntar-me de sobte si no serà que estem fent les coses malament quan deixem que un neonazi entre en l'exèrcit i se li done el privilegi —per a ells ho és— de portar a no-sé-quin Cris a la processó. I és més, no estarem fent alguna cosa malament quan deixem que una celebració que hauria de ser una festa privada que voluntàriament els catòlics decidiren si celebrar o no a l'interior de les seues llars es convertisca en una part més de la parafernàlia espanyolista d'un Estat suposadament laic?