La injustícia, el mite (1.ª part)

Un pal de fusta d'aproximadament un metre i mig, un tamboret i les mans expertes d'un home sense passat ni futur que té per ofici executar les ordres d'un govern sense pietat. Que entre el reu, un reu de la injustícia, un reu de la falta de trellat en el país de les mentides disfressades, en el país de la incultura, de la falta de dignintat.

La mirada del jove Puig Antich es posa sobre el macabre escenari que serà el de la seua mort, "això sí que és una putada", xiuxiueja, havia pensat que anaven a afusellar-lo, però un règim agonitzant havia de demostrar que continuava fort i vigorós davant una audiència que començava a despertar del que ja semblava un letargi infinit.

Davant la mirada de massa gent seu al tamboret, mentre el botxí li ajusta l'argolla va repassant les cares de totes aquelles persones que no han volgut perdre's el macabre espectacle, la majoria d'ells són els que amb més fervor han desitjat l'aplegada d'eixe moment. Odi, odi és el que es reflexa en la seua mirada, odi mesclat amb satisfacció per l'objectiu aconseguit. 

El botxí demana espai per fer la seua feina, l'espectació és tan gran que quasi no deixen lloc per a que Salvador respire. És ell, Salvador, el culpable d'un crim comés conjuntament. El cos del policia tenia vora deu trets, del carregador de la pistola de Salvador només en van eixir tres, però el Consell de Guerra va ser concís: no acceptarien cap prova que no provinguera dels companys del subinspector Francisco Anguas Barragán, tan jove com Salvador Puig Antich, però membre de la brigada Político-social, encarregada de perseguir i jutjar als joves díscols i molestos, com el propi Salvador.

Les fredes parets de la presó Model de Barcelona clamàven la justícia que quasi quaranta anys de dictadura havien arrossegat pel llarg passadís que és l'oblit, l'oblit d'un temps sense opressió, sense cadenes ni grillons, sense fusells ni sentències a mort.

L'experimentat botxí, de nom Antonio López Guerra, comença a fer girar la brutal rosca, mentre el morbós i macabre públic observa amb atenció els espasmes d'un cos que ja no tornaria a riure ni a plorar mai més, un cos inert víctima, que no heroi, d'un sistema repugnant, d'un salvatge que no va voler posposar la seua migdiada per signar un indult, que es va embolicar entre els seus llençols i es va tapar les orelles per no escoltar els ferros grinyolant espantosos crits d'angoixa i desesperació.

Un moment només, uns instants i després la sang que havia embestit amb més força que mai el cor de Salvador deixa de circular, la injustícia i el terror van debilitar el seu cor fins la mort, han assassinat les ganes de viure i de canviar un sistema pudent i vergonyós, una vegada més. I una vegada més han posat sobre la taula tota la crueltat que els era possible acumular, tota la crueltat que feia temps portava dormida i van despertar amb més rancúnia que mai. 

Després naix el mite. Milers de persones d'arreu del món es concentren en diferents punts del planeta per escopir a la cara del general Francisco Franco. Al cementiri de Montjuïc centenars de persones van assistir a soterrar de Salvador, però la policia no els va deixar passar i, una vegada més, com si es tractara d'una manifestació, van carregar contra les persones que silenciosament ploràven la mort de Salvador.