Per un 2011 sense armaris

Hui blogueje amb un desig reivindicatiu per al 2011. El 2010 ha sigut un any ben profitós per al col·lectiu LGTB; si en juny i juliol vam reivindicar els drets de les persones transsexuals, en octubre ja estàvem cel·lebrant el primer Orgull LGTB a Sèrbia, i fa només unes setmanes, a l'Índia.

L'altra cara de la moneda han sigut les vergonyoses execucions de gais a Iran, on per més que els col·lectius LGTB esgargamellen tot el que saben i més per evitar-ho, les autoritats iranianes es tapen les orelles i van a la seua. 

Elaboració pròpia.

El meu desig, o la meua meta, o com volgueu anomenar-ho, per 2011, és aconseguir trencar d'una vegada les portes dels armaris que oprimeixen a tantes persones en el món. Que sí, que està molt bé que Ricky Martin o Tiziano Ferro assumisquen públicament la seua homosexualitat, però a mi m'importen més les persones anònimes que a l'escola, a la feina o a Iran, l'Índia o Serbia o al poble més xicotet de la Ribera del Xúquer, han d'amagar-se per tal de no ser excluits, rebutjats i, per desgràcia en moltes ocasions, agredits.

No ens oblidem de les dones, les més invisibles socialment, que a més del fastigós masclisme que ens envaeix des de fa ja massa temps, han de suportar també l'homofòbia que, en moltes ocasions, comença en les seues pròpies famílies.

I com ni del govern en aquests temps de crisi, ni de la societat, ni dels partits, ni dels organismes internacionals van a eixir els impulsos que necessitem per lluitar en favor de les nostres reivindicacions (trist però cert), som nosaltres qui ho hem de fer, som els únics que tenim el poder de canviar la societat, i ja va sent hora de creure's-ho.