Traducció del missatge de l'ONU pel Dia Internacional de Solidaritat amb Palestina

Mensaje en el Día Internacional de Solidaridad con el Pueblo Palestino
(O: Ja voràs tu què bé sabem quedar quan volem)

29 de noviembre de 2010

Cada año, el Día Internacional de Solidaridad con el Pueblo Palestino, consideramos la situación de los palestinos y qué más podríamos hacer para lograr la paz.

¿Només el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí? ¿Què passa amb els 364 dies que resten? ¿A què es dediqueu en la ONU?

Se cumplen en 2011 dos plazos decisivos.

Vinga va, que en 2011 s'acaba el conflicte (ha, ha, ha, ha, ha...)

En primer lugar, el Presidente palestino Abbas y el Primer Ministro israelí Netanyahu se han comprometido a tratar de elaborar un acuerdo marco sobre el estatuto permanente para septiembre. En segundo lugar, la Autoridad Palestina está haciendo lo necesario para completar su programa de preparación de dos años para adquirir la condición de Estado.

Osiga, que després de vora mig segle de conflicte continuen allargant la data per posar fi al problema. Ara la data límit és setembre de 2011. Qui ho considere convenient, que s'ho crega. 

En la reunión que celebró en septiembre de 2010, el Cuarteto declaró que si era posible lograr un acuerdo en el plazo establecido por los propios dirigentes, y que si la Autoridad Palestina sigue creando instituciones y prestando servicios públicos como hasta ahora, está en buenas condiciones para establecer un Estado en cualquier momento en un futuro próximo.

A partir d'aquest moment ja ens hem adonat que Ban Ki-moon és un paio d'allò més graciós. Palestina està en bones condicions per a crear un Estat, val. Però, ¿el problema no era que Israel no els deixa viure en pau? Aleshores no estàs parlant, estàs jugant a fer bambolles de sabó, Banki, i això, en un Secretari General de l'ONU no està gens bé.

Sin embargo, son pocos los palestinos que ven con optimismo la posibilidad de que se logre algo decisivo durante el año próximo, o en algún momento. Cuando observo la situación sobre el terreno puedo comprender su desesperación. Poco después de que comenzaran en septiembre las conversaciones directas sobre el estatuto definitivo, expiró la encomiable moratoria para los asentamientos. Se empezaron a construir cientos de nuevas unidades en la Ribera Occidental y se aprobaron nuevos asentamientos en Jerusalén Oriental. Esto comprometió seriamente la credibilidad del proceso político. Israel sigue teniendo, con arreglo al derecho internacional y a la Hoja de ruta, la obligación de cumplir sus responsabilidades de congelar las actividades de asentamiento.

Aquest paràgraf es tradueix de la següent manera: "I ahi estan els pobres palestins aguantant la merda que els cau a diari per part dels israelians. Però clar, com no van a sentir-se ells amb l'aigua al coll si, fins i tot jo, des de la tranquil·litat de la meua llar occidental i guai, de vegades em preocupe per la quantitat de gent que la està palmant perquè som uns inútils que no som capaços ni d'establir un diàleg. Deuríem haver enviat a Bush a parlar amb Israel que, com que tots dos es passen el dret internacional per la bragueta, s'haurien entés d'allò més bé"; Banki continua:

También es verdad que son pocos los israelíes que abrigan la esperanza de que sea posible lograr la paz en un futuro próximo, y entiendo las preocupaciones de Israel. Pero quiero pedir a todos los israelíes que reconsideren el indiscutible surgimiento de un asociado digno de confianza respecto de la seguridad sobre el terreno, y el compromiso sin falla del Presidente Abbas con el derecho de Israel de vivir en paz y seguridad y su rechazo de la violencia y el terrorismo. Quiero también recordar a todos que la promesa contenida en la Iniciativa de Paz Árabe de la solución basada en dos Estados y una paz amplia entre árabes e israelíes iría seguida del establecimiento de relaciones normales entre Israel y todos los Estados árabes.

Però Banki pensa: "Ups! Me n'he passat amb els israelians (he, he, he, sóc un rebel!)... A vore si ara ens bombardejen a nosaltres. Vinga va, vaig a parlar de l'Estat d'Israel com si foren bona gent i vullgueren aconseguir la pau..."

Merecen encomio las medidas adoptadas el año pasado para mejorar las condiciones sobre el terreno. No obstante, queda mucho por hacer más. La Autoridad Palestina debe seguir estableciendo las instituciones requeridas para la condición de Estado y luchando contra los ataques terroristas y contra la incitación. Entretanto, interesa a Israel, y es su obligación, empezar a desmantelar las medidas de ocupación, en particular con respecto a la circulación, el acceso y la seguridad.

Osiga, que mentre els israelians continuen fent el que els passe pels genitals, l'Autoritat Palestina ha d'aguantar com millor puga. Molt just és tot això, és clar que sí! 

Sigo muy preocupado por las condiciones imperantes en Gaza. Reconozco con aprecio que Israel ha modificado su política y que se han aprobado un número considerable de proyectos de las Naciones Unidas. Pero esto solo puede ser un primer paso. El paso siguiente debe ser la plena aplicación de la resolución 1860 del Consejo de Seguridad. Israel debe permitir una mayor reconstrucción civil, la libre circulación de las personas y la exportación de mercancías, y facilitar la rápida ejecución de los proyectos. Deben cesar los disparos de cohetes desde Gaza. Son también cruciales el intercambio de prisioneros, una prórroga de la calma de facto y el logro de progresos hacia la reconciliación palestina.

O: Banki tremola mentre escriu això i continua la seua carta als reis d'Orient.

Hay amplio consenso internacional sobre la necesidad de poner fin a la ocupación que empezó en 1967, encarar las preocupaciones fundamentales sobre la seguridad de las dos partes, hallar una solución a la cuestión de los refugiados y asegurar que al final de las negociaciones Jerusalén sea reconocida como capital de dos Estados. Exhorto a los dos dirigentes a que actúen como auténticos y valerosos estadistas y logren una paz histórica. Por su parte, la comunidad internacional debe estar dispuesta a asumir sus propias responsabilidades con respecto a la paz.

Osiga: Que s'apanyen entre ells i jo ho veuré des del saló de casa, no vaja a ser que aplegue jo allí per signar la pau i em caiga una bomba.

Hagamos que el año próximo sea el año en que lograremos por fin una paz justa y duradera en el Oriente Medio sobre la base de las resoluciones 242, 338, 1397, 1515 y 1850 del Consejo de Seguridad, los acuerdos anteriores, el marco de Madrid, la Hoja de ruta y la Iniciativa de Paz árabe. Por mi parte, haré todo lo posible por apoyar esos esfuerzos.

I clar, com no podia ser d'una altra manera, acaba la carta amb un gran somriure i deixa caure que "farà tot el possible" per aconseguir una solució al conflicte. Des del meu humil espai, senyor Ban Ki-moon, li recorde que eixa és la seua feina, la mateixa feina que cap altre Secretari General de l'ONU ha tingut els nassos de fer i que, per suposat, vostè tampoc farà, perquè és molt més fàcil observar la partida des de fora. El problema és que açò no és un joc, el problema és que cada dia estan morint persones innocents a causa de que els organismes internacionals només estan ahí per adornar, per adornar i per gastar-se milionades en viatgets, soparets i reformes de les dependències. Per a això serveix l'ONU.

δεμος ετ κράτος

Mafalda, vinyeta de Quino

Jornada de reflexió: Reflexionem. ¿Sobre què? Sobre la democràcia (δεμοκράτος). Votar cada quatre anys es, suposadament, la democràcia. És l'única cosa que els ciutadans i ciutadanes "triem", la basurítica classe política que ens "representarà" per quatre anys. 

A partir del moment en que deixem caure el vot en l'urna ja ens sentim satisfets; podem tornar a casa somrients perquè ja hem complit amb les nostres obligacions democràtiques. ¿I ara què?

Ara a aguantar que els vencedors —si tenim sort, no serà el PP— facen el que els isca de la bragueta durant els propers quatre anys metre l'oposició —en un món ideal, tampoc no seria el PP— dona pel sac tot el que pot i més per tal de fer-nos la vida un poquet més desagradable a la ciutadania.

Però el fet que l'oposició política es dedique a destorbar i a discutir cadascuna de les propostes del Govern a base de comportaments arquetípics de nens i nenes de sis anys jugant al pati de l'escola no només és un clar indicador de que la cultura democràtica de cadascuna de les regions espanyoles —i, per suposat, de l'Estat mateix— és tan basurítica com els propis dirigents, sinó que, a més, provoca que la població fuja esglaiada de la política i que, per tant, deixen de ser animals polítics per convertir-se en Homo Paletonus, és a dir, persones que han perdut l'interès per la política i la societat fins al punt de pensar que tots els polítics són "la mateixa merda" i que l'única cosa per la qual val la pena lluitar és per veure el partit del diumenge al bar de la cantonada. 

Aleshores és qual el poble (δεμος) perd el poder (κράτος) i és converteix en una massa absurda que va seguint determinades regles sense para-se a pensar si realment és el que ha decidit a les urnes. Els polítics canvien constantment les seues línies pseudoideològiques i provoquen la confusió del poble, que ja no sap si realment existeix una dreta, una esquerra o un centre.

Després estan els pseudosalvadors dels pobles oprimits —nacionalistes, independentistes i demés—, que venen a uns pocs la idea de que ells són, generalment, la vertadera esquerra —encara que no tenen cap pudor per fer coalicions d'allò més estranyes amb partits de dreta i extrema dreta—.

Com sempre, qui acaba patint aquesta falta de consistència ideològica és el poble (δεμος), mentre que al poder (κράτος) li és més o menys igual estar en govern o en oposició mentre de plenar-se les butxaques tracte. Al final, la democràcia (δεμοκράτος), o el poder del poble, acaba convertint-se en el poble i el poder (δεμος ετ κράτος), i al poble (δεμος) només li queda aguantar i assimilar tota eixa massa de pseudodemocràcia que caracteritza l'Espanya del segle XXI.

Que el poder decideixa.

La llibertat per elegir els nostres propis dictadors.

La pitjor versió, a excepció de totes les altres.

El que ven és la carn.com

Només cal fer una ullada per les edicions digitals dels principals periòdics nacionals per fer-se una idea de que el que ven és el sexe (sobre tot el sexe femení). És igual que et consideren de dretes o d'esquerres, el que val són les visites, la pubicitat i, per tant, la pasta. 

El País.com 20/11/2010

La Razón.es 20/11/2010

La Razón.es 20/11/2010

ABC.es 20/11/2010

ABC.es 20/11/2010

El Mundo.es 20/11/2010

Salvatges

Portava uns dies dolents, un xic tristos i nerviosos, però hui no he pogut més que sentir-me estúpida pels meus problemes quan he vist la notícia amb que obria hui el blog amic Tranquilamente Nerviosa. 

La imatge no podia ser més colpidora; una dona, nua, a la porta d'un hospital, tirada en terra com si no fos més que un dels desperdicis que està provocant la còlera al país que la va vore nàixer: Haití.

Sincerament, ja no sé fins on aplegarà la crueltat humana, ja no sé si paga la pena viure en aquesta societat acomodada i tranquil·la o si més ens valdria anar allà on ens cride la conciència. Les Nacions Unides, la Unió Europea, aquestes organitzacions que van nàixer per tapar boques i que hui en dia no són més que organismes dedicats a rebre diners dels estats membres per a no fer absolutament res, fan això, res, mentre més de la meitat de la Humanitat es mor de fam i sed.

La majoria dels governs del món continuen violant dia a dia els Drets Humans sense que ningú no s'atrevisca a plantar-los cara, clar, que tampoc no podem: encara que nosaltres som més, ells són massa poderosos; tenen  les multinacionals, tenen els diners, tenen els mitjans per mantenir boques tancades i les ments ocupades en temes que no sobreviuran més de dos hores en portada.

Ens ha tocat viure una época passiva i absurda. Si Marx alçara el cap se n'adonaria que el seu capitalisme no era més que quatre obrers mal pagats, que el salvatgisme econòmic no ha fet més que començar.

El PP català basa la seua campanya en l'odi i el racisme

Coincidint amb la campanya electoral per a les eleccions catalanes del proper 28 de novembre, el PP català ha posat en marxa al seu web un videojoc anomenat "Rescate" en el qual apareixen avions en els que posa "Inmigrantes ilegales" dels quals cauen persones de pell obscura als quals s'ha de disparar. 

També s'ha de disparar contra un edifici amb un cartell que posa "INEM", junt al que hi ha una cua de persones. 

Si això és el que des del PP entenen com a campanya política, jo només puc manifestar-me en contra. Una campanya basada en l'ODI, el RACISME i la XENOFÒBIA no es pot tolerar. SI ETS CATALÀ, EL PROPER 28 DE NOVEMBRE NO VOTES ODI.

Detinguda l'advocada de Sakineh Ashtiani

L'advocada de Sakineh Ashtiani va ser detinguda anit a Teheran, segons ha informat Público. 

Segons l'agència de notícies Mehr, l'advocada Sara Sabbaghiyan va ser detinguda anit juntament amb altres quatre advocats "per motius de seguretat". 

La justícia iraniana. Iran Human Rights

Però la realitat és que sembla ser que aquesta acció continua en la línia del govern iranià d'evitar que hi haja informació sobre l'estat en el que es troba Ashtiani, ja que no és la primera detenció relacionada amb el cas, sinó que el passat 11 d'octubre van ser detinguts el seu fill i el seu advocat, juntament amb dos periodistes alemanys que els entrevistaven, i a més, el primer advocat que va tenir va haver d'exiliar-se a Noruega per motius de seguretat. 

Mestrestant, el president iranià, Mahmud Ahmadineyad continua afirmant que aquest procés és una fal·làcia inventada per occident per tal de desprestigiar l'Estat d'Iran, al mateix temps que la Judicatura iraniana insisteix en la culpabilitat de Sakineh i en la seua imminent execució, que ja estava programada i es va detindre degut a la pressió internacional. 

 

Iran té representació a l'ONU. Pilar Guillén

Però pocs estan sent els estats que estan actuant en contra de l'execució d'Ashtiani. Recordem que Iran és un país en el qual es produeixen constants violacions dels Drets Humans, sobre tot pel que fa a drets de les dones i d'homosexuals, i que organismes internacionals com la ONU ni tan sols s'han pronunciat en contra de dites violacions, malgrat que Iran és membre d'aquesta organització i, per tant, suposadament, ha d'haver signat la Carta de les Nacions Unides, la qual cosa només significa que hauria de respectar-la. 

Ací us deixe un fragment de l'Informe del Secretari General sobre l'Estat de Dret i la justícia de transició en països que pateixen o han patit conflictes: 

«Para las Naciones Unidas, el concepto de «Estado de derecho» ocupa un lugar central en el cometido de la Organización. Se refiere a un principio de gobierno según el cual todas las personas, instituciones y entidades, públicas y privadas, incluido el propio Estado, están sometidas a unas leyes que se promulgan públicamente, se hacen cumplir por igual y se aplican con independencia, además de ser compatibles con las normas y los principios internacionales de derechos humanos. Asimismo, exige que se adopten medidas para garantizar el respeto de los principios de primacía de la ley, igualdad ante la ley, rendición de cuentas ante la ley, equidad en la aplicación de la ley, separación de poderes, participación en la adopción de decisiones, legalidad, no arbitrariedad, y transparencia procesal y legal».

¿A algú més li sembla que Iran s'està passant pel forro el Dret Internacional i que la ONU s'està passant pel forro a Iran? 

+Info: Iran Human Rights

(In)Visibles

No és habitual que jo faça crítica cultural en aquest espai, però el motiu de hui em sembla que paga la pena. Ahir va ser una d'eixes nits tranquis de cinema. Bé, això de tranqui és un dir, us assegure que si el que voleu és passar una agradable i tranquil·la nit de cine Los ojos de Julia no és l'opció més adequada. 

La pel·lícula tracta el tema de la invisibilitat en gairebé totes les seues formes, sobre tot la invisibilitat social i la invisibilitat física i, fins i tot, emocional, tot acompanyat amb el particular estil de Guillermo del Toro, que sempre està a punt per posar-nos els pèls de punta.

Però malgrat els esglais, la sang i l'estrès amb què eixim de la sala, aquest film ens fa recordar que a dia de hui encara hi ha milions de persones que viuen en la més absoluta invisibilitat; són vagabunds, són dones que viuen sota un burka, són presoners de guerra, són homosexuals, són, sempre, persones amb pocs recursos econòmics, intel·lectuals, amb poques alternatives que han de resignar-se a viure una vida el més invisible possible.

Belén Rueda perd la vista, Pablo Derqui perd la cordura i nosaltres, els espectadors, perdem els nervis de tanta tensió, però el rerefons psicològic i intel·lectual de la pel·lícula paga la pena, sobre tot, si sou amants dels thriller de qualitat.

Amnistia Internacional demana que es jutge a Bush

Primer, va portar un país a una guerra absurda. Ara diu que no volia.

Després va autoritzar tortures a centenars de persones acusades sense proves.
Ara ho confesa.

Aleshores, ¿ens hem de creure que ja havia deixat l'alcohol?

Situem-nos:

L'ex president dels Estats Units, George W. Bush, ha declarat recentment, amb motiu de la publicació d'una biografia seua, Desicion Points, que en el seu moment no va estar a favor de la guerra d'Iraq. A més, Bush ha confirmat les tortures massives que es van produir entre 2002 i 2008 a la presó de Guantánamo.

Amnistia Internacional (AI) ha demanat a Barack Obama que inicie una investigació per crims de guerra contra l'ex president Bush, ja que, segons ha afirmat Rob Freer, responsable d'AI als EEUU, la confessió de Bush "és suficient per posar en marxa l'obligació internacional dels EEUU d'investigar-lo, i perseguir-lo i processar-lo si es confirma".

George Bush en un dels seus discursos.

Senyor Bush, no es pot tenir la cara tan dura. No es pot ser responsable de la mort de milers de persones i després fer com si res haguera passat, com si, en un acte de fe en sí mateix es poguera llevar de damunt eixa cosa que les persones que som persones i no animals anomenem "càrrec de conciència". De sobte, este senyor ha despertat del seu món de fantasia i llumenetes de colors (anomenat síndrome d'abstinènça, potser) i se n'ha adonat de que la seua poca vergonya li pot provocar uns quants ingressos i, pensat i fet: declaracions polèmiques, llibre i hale, a tornar al ranxo a tocarse els nasos. 

Senyor Bush, es mereix vostè un Guantànamo per a vostè a soles.

Barcelona ha rebut al papa amb molt d'amor

Decenes de joves gais i lesbianes han organitzat una besada col·lectiva per a rebre d'aquesta forma tan afectuosa al cap d'estat del Vaticà.

Al crit de "Jo no t'espere!" i "Bote, bote, bote, pederasta el que no bote!" s'han manifestat en contra de la visita de Ratzinger mentre aquest passava apresuradament amb el "papamóvil" per la plaça de la Catedral en direcció a la Sagrada Familia.

Durant la misa de consagració de la Sagrada Familia, el papa ha criticat l'avort i el matrimoni entre persones del mateix sexe. Segons ha declarat, "la Iglesia se opone a todas las formas de negación de la vida humana y apoya cuanto promueva el orden natural en el ámbito de la institución familiar". I va afegir: "El amor generoso e indisoluble de un hombre y una mujer es el marco eficaz y el fundamento de la vida humana en su gestación, en su alumbramiento, en su crecimiento y en su término natural".

Fotografia de Pere Duran

De tot açò podem deduir que sí, que una panda de iaios disfressats que, suposadament, no mantenen relacions sexuals i, de fet, ni tan sols amoroses (només amb Déu) tenen molt a dir sobre les preferències sexuals dels ciutadans i ciutadanes del segle XX, molt més que la legislació d'un Estat democràtic, per suposat.

Enllaços d'interés:

"El papa arremete contra el aborto y el matrimonio gay", en Público.es

"Besos contra la jerarquía católica", en Público.es

"El Papa pide ayudas estatales para la familia <>", en Elpaís.com

"El Papa defiende en la Sagrada Familia el matrimonio tradicional", en Elmundo.es

El món real: Haití, Indonèsia, Pakistan

Mentre Espanya ultima els preparatius per a rebre al papa demà dissabte 6 de novembre...

Més d'un milió d'haitians damnificats pel terratrèmol que va destruir Haití el passat 12 de gener esperen amb desolació l'aplegada de l'huracà Tomas, que acabarà de destruir el poc que queda d'Haití i de la seua gent. A més, l'epidèmia de còlera que envaeix l'illa, i que ja ha matat a més d'un centenar de persones, es veurà agreujada a causa de les tempestes que està provocant l'huracà. Més del 70% de la població haitiana viu en la més absoluta pobresa, sense ni tan sols un sostre sota el que viure. 

Un milió de damnificats haitians viuen encara a dia de hui en campaments. AP

Ja són 100 les persones que han mort a Indonèsia a causa de l'erupció del Merapi, que hui ha provocat la mort d'almenys 54 persones, a més de 68 ferits. Indonèsia continua recuperant-se del desolador sisme submarí que va colpir la zona occidental de l'illa de Sumatra el pasat dilluns, i que ha deixat un balanç de 282 morts, 484 desapareguts i 4.000 desplaçats.

Indonèsia devastada per partida doble. AP

El fanatisme religiós ha provocat hui la mort d'almenys 50 persones en una mesquita a Peshawar (Pakistan). Sembla ser que la causa ha sigut una disputa entre dos grups islamistes radicals. Segons els testimonis, el terrorista es va immolar tot just al finalitzar la misa que havia combregat a 300 persones.

Una de les víctimes de l'atemptat. EFE

Però què pot opinar sobre això un senyor que hauria de dedicar-se a donar ajuda humanitària, que hauria de dedicar els seus dies a la solució de conflictes religiosos, que hauria de complir el seu vot de pobresa per posar-se a la pell de tantes persones com estan patint greus catàstrofes en aquests mateixos moments i que, en compte d'això, es dedica a passetjar-se pel món com si fos una estrella de rock?

El compte enrere de Sakineh Ashtiani

Sakineh Ashtiani, dona iraniana de 43 anys, va ser condemnada a mort l'any 2007 per adulteri i per haver participat en l'assassinat del seu marit. En maig de 2006, segons apunta Amnistia Internacional, Sakineh va ser condemnada a rebre 99 fuetades per "mantenir una relació ilícita amb dos homes" i, posteriorment, va ser condemnada a morir lapidada per "mantenir una relació extramatrimonial". 

Malgrat que al judici dos dels cinc jutges es van mostrar contraris a l'aplicació de la pena de mort ja que, segons la mateixa font "ja havia sofrit la flagelació" i malgrat que les proves d'adulteri eren insuficients, Sakineh va ser definitivament condemnada a morir flagelada pel Tribunal Suprem d'Iran. 

L'advocat de Sakineh Ashtiani, Mohammad Mostafaei, va haver de fugir a Noruega a causa de les pressions a les que es va veure sotmés durant el procés. Actualment el cas està en mans d'un altre advocat, Javid Houtan Kiyan, que actualment es troba empresonat. 

La lapidació de Sakineh estava prevista per al passat dia 2 de novembre, però la pressió internacional va provocar un retardament de l'execució, que, segons va declarar el ministre d'exteriors iranià al seu homòleg francès, encara no s'ha produit ja que "les instàncies judicials iranianes encara no han assolit encara un veredicte final en el cas de Sakineh", informava hui El País.

Degut a la seua situació d'aïllament no és possible saber amb certesa quin és el seu estat, per la qual cosa, fins que el govern iranià no faça pública la seua sentència, Sakineh pot ser executada en qualsevol moment.

Diverses organitzacions, entre elles Iran Human Rights, Amnistia Internacional i Juventudes Socialistas de España (JSE), han organitzat campanyes a través d'Internet per intentar fer aplegar un missatge de rebuig a la pena de mort a les autoritats iranianes. 

Si vols participar en aquesta campanya, només has de plenar el formulari que tens a la teua dreta. Automàticament s'enviarà un correu electrònic a la embaixada d'Iran a Espanya per mostrar el teu rebuig a la pena de mort  i aconseguiràs que la onada de protestes a nivell mundial que ha unit des de polítics fins a estudiants universitaris siga un poc més forta. 

Dos casos de masclisme repugnant

Amb dos casos de repugnant masclisme ens hem trobat ens els últims dies. D'una banda, Javier León de la Riva, alcalde de la ciutat de Valladolid, que es va dirigir a la ministra de Sanitat, Leire Pajín, amb unes formes que perfectament ens poden recordar a aquells temps en que els homes dominaven el gènere femení.

D'altra banda, el no sé sap molt bé a què és dedica, Fernando Sánchez-Dragó, un xucla sang que faroleja d'haver mantingut relacions sexuals amb dos menors d'edat a Japó i que, a més, li sembla divertit perquè el delicte ha prescrit, tan divertit que ho ha publicat a un llibre.

Aquests desafortunats incidents ocorren tot just després de la desaparició del Ministeri d'Igualtat, l'únic ministeri que probablement haguera tingut la potestat d'actuar contra aquestos dos éssers despreciables que, a dia de hui, no mereixen més que estar al carrer patint fam i que, en canvi, cap dels dos ha dimitit del seu càrrec a dia de hui, el primer continua sent alcalde de Valladolid, i el segon continua treballant a la televisió pública de la Comunitat de Madrid.