Elles, les presidentes

Dilma Rouseff

A mesura que ens aproximem al periode electoral, hi ha una cosa que no em canse de repetir: Espanya necessita una presidenta (i amb "presidenta" no em referisc, evidentment, a dones com Esperanza Aguirre, Cospedal o Sáenz de Santamaría). A Brasil es va produir ahir la investidura de la que ja és la primera dona en presidir el país, Dilma Rouseff.

La realitat és que per a que una dona aplegue a presidenta ha de ser quasi una erudita (una erudita en allò de la política, vull dir), o bé ha de rebre una forta empenta, com va ser el cas de Cristina Fernández de Kirchner a Argentina, que va pujar al poder després de que el seu marit haguera sigut president, o com havia de ser el cas de Hillary Clinton, en el cas d'haver guanyat les eleccions primàries als Estats Units a Barack Obama.

Jóhanna Siguriardóttir

Altres exemples de dones presidentes són el d'Angela Merkel (un prototip més semblant al que seria el "model "Thatcher", una dona forta i valenta, amb pocs escrúpols, amb un model de fer política típicament masculí), Mary McAlesee, presidenta de la República d'Irlanda, que és un cas una mica estrany, sobretot perquè la política irlandesa està fortament dominada pel sector masculí (masculí i corrupte i, per suposat, de dretes). Un altre cas ben diferent és el de la islandesa Jóhanna Sigurðardóttir, la primera ministra del país. És tota una excepció pel que fa a dona i alta dirigent d'un país, i és que Sigurðardóttir és obertament homosexual i, a més, la política més valorada del seu gabinet, de fet, la seua gestió va pujar en valoració en 2009 respecte del 2008, cosa que no ha succeït pràcticament a cap altre indret d'Europa. Tarja Halonnen és la presidenta de Finlandia, del partit Socialdemòcrata, i com es pot observar, els països del nord d'Europa són més propicis a tenir dones al capdavant dels seus governs, al igual que en Amèrica Llatina, amb els casos de Michelle Bachelet, ex presidenta de  Xile i actual directora executiva de UN Women, l'entitat de l'ONU que s'ocupa de temes d'igualtat de gènere i secretària general adjunta de l'ONU i Laura Chinchilla, actual presidenta de Costa Rica, des del 8 de maig de 2010.



Imatges de la investidura de Rouseff.

Les presidentes espanyoles

Esperanza Aguirre

El panorama espanyol es presenta ben masclista, i és que de les 17 comunitats autònomes només una està actualment presidida per una dona, la Comunitat de Madrid (Esperanza Aguirre-PP). Però si observem el total de presidents de les comunitats des de la fi de la dictadura franquista, és a dir, fins i tot observant el període preautonòmic, només trobem un altre cas de dona que haja sigut presidenta d'una comunitat, Maria Antonia Martinez, que va presidir la Regió de Múrcia en 1984 i després de 1993 a 1995.

El cas dels ministeris es presenta una mica més positiu, sobretot des de les eleccions de 2004, guanyades per José Luis Rodríguez Zapatero, que va atorgar la majoria dels ministeris a dones, cosa que va ser durament criticada per la dreta espanyola. Sembla ser, de fet, que el paper de les dones queda en un segon plànol en la política espanyola, on sí en sabem de dones vicepresidentes, com és el cas de Maria Teresa Fernández de la Vega, que va ser vicepresidenta primera del govern des del 2004 fins les últimes remodelacions del Govern de Zapatero, realitzades en 2010, en les quals també va desaparèixer el Ministeri d'Igualtat com a ministeri independent.

Possibles presidentes

Trinidad Jiménez

• Trinidad Jiménez: Va ser ministra de sanitat des d'abril de 2009 fins octubre de 2010, quan passà a ocupar la cartera d'exteriors. Experimentada en política, on milita des dels anys 80, i preparada per a les relacions internacionals, ja que va ser secretària d'estat per a les relacions amb Iberoamèrica i secretària de relacions internacionals del PSOE. És un dels braços forts del Govern Zapatero, ja que des del govern Aznar va donar suport a la seua candidatura, cosa que li ha valgut la confiança del President. A més, Trinidad Jiménez és andalusa, bressol per excel·lència del socialisme espanyol, cosa que li valdria un gran suport. 

• Carme Chacón: Diputada en les Corts des del 2000, vicepresidenta del Congrés dels Diputats del 2004 al 2007, Ministra de vivenda de juliol del 2007 a abril del 2008 i Ministra de Defensa des d'aleshores. Tot un currículum per a una dona de 39 anys que seria, sense cap dubte, una bona candidata per a la presidència del Govern: es jove, té ganes de treballar i el seu càrrec com a Ministra de Defensa testifica la seua força. Però en una lluita electoral les seues virtuts es poden convertir en defectes ràpidament: potser l'electorat la veu massa jove (no passa res si un home té 39 anys i es presenta a unes eleccions, però una dona és "massa jove"), a més, i per molt absurd que semble, és així de trist, és catalana, i recordem l'odi visceral que es té a catalunya i el poble català des de molts indrets d'Espanya. 

• Elena Salgado: Actual ministra d'economia i hisenda i vicepresidenta segona del govern. anteriorment havia ocupat els càrrecs de ministra d'administracions públiques i ministra de sanitat i consum. A més, és diputada en les Corts des del 2008. Salgado sí que compliria el cànon de dona-presidenta: Una dona ja major, amb experiència i, sobretot, discreta, molt discreta.

• Maria Teresa Fernández de la Vega: Potser és, de totes elles, la més preparada per ocupar el càrrec de Presidenta del Govern. Va ser Vicepresidenta Primera del Govern, Ministra de la Presidència i Portaveu del Grup Socialista en les Corts de forma ininterrompuda des del 2004 fins el 2010. Coneix a la perfecció el panorama polític espanyol actual i no té cap problema a l'hora d'enfrontar-se a l'oposició política. És magistrada, doctora en dret, i a més, té una gran experiència en política.