Em costa entendre tot el revol que s'ha muntat amb l'aprovació del plurilingüisme als plenaris del Senat. Bé, entenc que determinats grups polítics es posen en contra, més que res per no perdre la costum, però d'ahi a que persones suposadament "progres" i "modernes" en aquests temes es posen en contra, va un bon camí.
El fet es que sembla ser que algunes persones (bé, en realitat polítics) veuen en aquesta mesura una pèrdua de temps i de diners. Però dic jo, ¿no serà que al ser ells castellanoparlants no tenen necessitat d'estimar la seua llengua? Jo sent la necessitat d'estimar el valencià, perquè és una llengua minoritzada i en perill d'extinció, i perquè comprenc que és la llengua que han parlat els meus avantpassats, i és la llengua en la que han expressat els seus sentiments, les seues anyorances, els seus temors, fins i tot, els seus somnis i els seus pensaments parlaven valencià!
Aleshores, ¿per què no s'hauria de parlar valencià a la càmera que em representa en funció al meu territori? Em sembla una meravellosa iniciativa per a que els polítics que no s'atreveixen a parlar català públicament (com Aznar, que ho fa en la intimitat), s'animen a fer-ho, i els que es neguen per motius polítics, que es senten avergonyits de ser els únics que no ho fan.
Ja n'hi ha prou de bajanades, que el que jo vull és que els meus representants estimen la meua llengua tant com ho faig jo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada