Snooki i la literatura

Snooki no està a l'altura; només mesura 

1'47, quan baixa dels tacons.

Nicole Polizzi, Snooki, una de les protagonistes del programa Jersey Shore està escrivint un llibre. La novel·la, segons ha revelat Snooki tractarà sobre una xica morena amb els cabells llargs que busca l'amor per les discoteques del Shore. 

Snooki és coneguda per ser una de les protagonistes del programa Jersey Shore, que emet MTV, i també per haver sigut arrestada i empresonada per alterar l'ordre públic a una platja de Nova Jersey en un estat d'ebrietat.

Aquest tipus de notícies ens fa veure que el món editorial també està en crisi. Desgraciadament, ens ha tocat viure en un món infectat de crisis: la crisi econòmica, la crisi política, la crisi ideològica, la crisi de valors, la crisi artística, la crisi dels mitjans de comunicació...

El look choni, sempre present 

 a la indumentària d'Snooki.

Què ens pot contar una xica, el major assoliment de la qual ha sigut entrar a un reality per possar-se cega i practicar sexe en públic? Quina classe de literatura pot haver llegit aquesta persona en la seua vida? Sabrà qui és Plató, a banda del que fa els de la tele? 

Així ens alimenta la societat americana. A partir d'ara, aquests joves sense ofici ni benefici que es fan famosos per no tenir que pagar a les discoteques no només poblaran les nostres pantalles de televisió, sinó que petaran les estanteries de l'FNAC.

I mentre aquestes persones troben fàcilment editors i editorials disposats a publicar els seus llibres, els joves escriptors d'arreu del món que busquen publicar els seus estudis i novel·les s'han de menjar els mocs perquè ningú no vol publicar una obra que no vaja a ser un best-seller.

No importa com t'ho curres, com t'ho treballes, la gent no vol llegir conyassos, la gent vol saber amb qui es gita la tipa aquesta i el color de la seua roba interior, si és que mai n'ha usat. Em preocupa, sincerament, fins a quin punt la cultura americana és corrosiva. Em preocupa fins a quin punt ens envairà, perquè, no oblidem tots els programes que actualment s'emeten a Europa com la cosa més normal del món i que no són altra cosa que herència americana (Gran Hermano & Co.). No oblidem que la MTV acaba de començar a emetre en obert a la TDT i que, per suposat, la seua programació es basa en la filosofia Mc Donald's —merda, però barata i fàcil de digerir—.

Vergonya

Vergonya. Vergonya, fàstic i més vergonya és el que sent quan em trobe amb individus com Jacobo Piñeiro Rial.  La vergonya i el fàstic s'eleven a la màxima potència quan he de reconèixer que ell i jo pertanyem a la mateixa espècie. 

Per a qui no ho sàpiga, aquesta bestiola va assassinar el 2006 a una parella de joves a Vigo. Els va cosir a punyalades perquè s'estimaven. Ell es va declarar culpable des d'un primer moment, però es va emparar en la legítima defensa. Bé, analitzem el concepte: aquest individu va assestar 57 punyalades als dos joves, tot abans de cremar la seua vivenda i encendre el gas per a provocar una explosió que borrara les pistes. A més, va tenir la sang freda d'agafar uns quants objectes personals de la parella per tal de simular un robatori. ¿Segur que era ell la víctima?

L'excusa de Piñeiro no podia ser més homófoba, segons va declarar "tenia una por insuperable de ser violat i assassinat per una parella de gais", però ¿realment eixa és una excusa vàlida, si és que hi ha cap, per acabar amb la vida de dues persones? 

A dia de hui, un jurat popular l'ha declarat culpable d'homicidi dels dos joves i de provocar un incendi que va posar en perill la vida dels veïns de la parella, a més, s'ha desestimat la hipòtesi de la legítima defensa, segons l'informe dels forenses. 

A continuació podem llegir la reconstrucció dels fets, basada en l'informe forense, feta pel diari La voz de Galicia:

La reconstrucción de la muerte de Julio también cuestiona que Jacobo actuase en defensa propia. Ambos se enfrentaron cara a cara en la habitación del brasileño. Pese a ser fornido y alto, Julio solo presentaba dos heridas de lucha en las yemas de sus dedos entre las 22 puñaladas que recibió. La mayoría eran innecesarias porque las primeras heridas lo dejaron indefenso y una de ellas, en el abdomen, fue mortal porque le segó la arteria ilíaca. La posterior hemorragia masiva lo desangró en cinco minutos. Se agachó instintivamente y el otro atacó con ventaja.

Otra cuchillada seccionó un nervio e inutilizó el brazo derecho de Julio. «Su capacidad de defensa quedó anulada o muy reducida porque ya no podía moverlo», explicó una forense. Julio logró arrastrarse por el pasillo desangrado, según prueba una huella de su mano en la pared, pero fue degollado y rematado en el salón con siete punzadas en la espalda. Julio seguía vivo en ese lugar porque la policía halló restos de su vómito junto al cadáver desnudo. Luego, el asaltante ató levemente las muñecas del cuerpo inerte con un cable, lo cubrió con una sábana y una manta, y lo quemó.

La segunda víctima, Isaac, recibió nueve cortes en sus manos cuando quiso protegerse. «Se defendió más que Julio, pero no le sirvió de nada», declararon las forenses.

Un record per a Isaac i Julio, i com sempre, l'esperança de no tenir que tractar una notícia així mai més.

Nou anys, responsabilitat zero

Hui es compleixen nou anys del major atemptat terrorista de la història dels Estats Units, perpetrat per Al Qaeda, qui en el seu dia van ser amics i aliats de la familia de l'aleshores president George W. Bush.

El que més em va impactar de la ciutat de Nova York va ser caminar pels carrers de Wall Street i possar-me en la pell d'aquelles persones que van sentir de sobte com la seua existència es trastocava, que es convertien en marionetes controlades per una força invisible. La confussió, la por, la impotència, pànic. Un calfred em recorre l'esquena quan recorde aquell dia. Jo era menuda, però com la resta del món, vaig sentir la confussió i recorde la sensació de que res anava a ser igual a partir d'aquell moment.

Un record per a les 2.973 víctimes mortals, víctimes també de les ferotges polítiques exteriors de l'Administració nordamericana i víctimes de la guerra pel petroli, pel poder econòmic.

No oblidem tampoc a les víctimes d'una guerra absurda que ha assassinat a milers de persones innocents, una guerra que, no oblidem, va comptar amb el recolzament de qui aleshores era president del govern español, Jose Maria Aznar. No oblidem la forma deplorable en la que es van utilitzar aquestos atemptats, que van ser l'excusa que el senyor Bush necessitava per anar a per allò que realment li interessava, ¿l'orgull americà, honrar a les víctimes de l'11-S, justícia per a les seues famílies... o el petroli?

Des d'aleshores guerres preventives, intromissió en la llibertat personal dels ciutadans i ciutadanes dels Estats Units, ocultació de dades referents a la investigació dels successos de l'11-S, Guantánamo, amb el conseqüent atemptat contra els Drets Humans, odi a la cultura islàmica o islamofobia, 192 persones mortes al metro de Madrid i tot perquè el President del Govern d'Espanya s'havia encapritxat en posar els peus damunt la taula de Bush i 57 persones més mortes al metro de Londres perquè el President del Regne Unit era igual de desgraciat que els altres dos. Ens han venut la moto i els responsables de tot ara mateix estan a un rantxo de Texas disfrutant de la vida i brindant a la salut de tots els imbècils que no ens vam atrevir a qüestionar les seues mesures "contra el terrorisme" i, és més, ens van fer considerarles "necessàries".

I no ens vam qüestionar res. Ens van fer entrar en pànic i després ens van plenar el cap de merda, ens van manipular fins que les nostres idees començaren a sagnar, apunyalades per les mentides que ens van fer creure a força d'odi.

Amb tot, els ciutadans i ciutadanes de la ciutat de Nova York continuen, nou anys després, baixant la mirada amb tristessa cada vegada que nomenen l'11 de setembre de 2001. Un estigma, un trauma que potser mai seran capaços de superar malgrat el pas del temps, la ferida és massa gran. Tothom va perdre algú, un amic, un germà, una veïna, un company de feina, una coneguda... qui no coneixia ningú, malgrat tot, igualment es va sumar a la tristessa, el fet de perdre quasi tres mil conciutadans els va unir.

Un record per a elles i ells, i una fotografia que ja no és el que era.

La Policia Local d'Alginet, inútils com ells a soles

La Policia Local d'Alginet (Ribera Alta) va demostrar ahir, una vegada més, el grau de corrupció i ineficiència que corre per les seues oficines.

Els fets es van evidenciar quan, una veïna del poble, farta de l'escàndol que s'escoltava a la casa del costat que, segons la paret de la seua habitació, es va allargar fins les sis del matí, va decidir cridar al cos de Policia del municipi.

La veïna va començar a sospitar que cap oficial de la Policia Local d'Alginet es presentaria al domicili que ella mateixa habia assenyalat com orígen de l'escàndol, però al voltant de mitja hora després de que la cridada s'havera efectuat, a les 3:00 AM, un cotxe patrulla es detenia a la porta de dita dirrecció.

La sorpresa de la veïna es va produir a l'observar que els oficials de policia es marxaven sense, ni tan sols, haver detingut el motor del cotxe. La senyora X apunta que aquesta visita tan sospitosament curta podria haver sigut provocada pel fet que el pare de la criatura és "municipal".

Els pilars de la Terra

El llibre més venut de Ken Follett aplegarà a la petita pantalla aquest any. Els pilars de la Terra es convertirà en una sèrie de producció germano-canadenca que, malgrat que encara no te posada data de estrena, ja está creant expectació entre els seguidors de la novel·la.

Els pilars de la Terra, considerat pels lectors espanyols la millor novel·la dels últims 20 anys, arrivarà a la pantalla en format sèrie de 12 capítols en els quals es recrearan les batalles, les aventures, els desenganys i, sobretot, la construcció de la catedral que a tants lectors han enamorat des de la publicació de la novel·la.

Això sí, de moment haurem d'esperar per poder disfrutar de la sèrie ja que, com declaraba Ken Follett al web de la sèrie "només les primeres quatre hores estan 'tancades'".

Però sense cap dubte pagarà la pena esperar uns mesos per poder veure el resultat, ja que la sèrie ens permetrà veure amb més claredat aquells aspectes de la novel·la que, per situar-se llunyans en el temps, són difícils d'imaginar.

Aquesta és, en definitiva, una bona notícia que de segur donarà que parlar. De moment, ací us deixe uns fotogrames de la sèrie.

La batalla a Earlcastle.

El mercat de velló de Kingsbridge.

Els monjos del priorat.

Més informació:

http://www.the-pillars-of-the-earth.tv

http://www.ken-follett.com/film/pillars_of_the_earth.html

Irlanda diu que sí

Després d'un any de reflexió, finalment Irlanda ha donat hui el vist i plau al Tractat de Lisboa. Ha sigut amb un 67'1% de vots favorables, front el 53'4% de vots contraris que els ciutadans irlandesos van donar al mateix tractat el 2008. El principal motiu que ha propiciat aquest canvi en la mentalitat irlandesa ha sigut la crisi econòmica.

Amb més de 20 punts de diferència respecte a l'anterior referèndum, els irlandesos han obviat els motius que els portaren a la negativa anterior, principalment, la por a la pèrdua de neutralitat a Europa, el temor a la baixada dels salaris i la negativa a pagar impostos a Brusel·les. En aquesta ocasió, el principal motiu per al no era fer oposició a l'actual equip de Govern irlandés, encapçalat per Brian Cowen, del Fianna Fáil. El descontent de la ciutadania per la gestió del Govern de Cowen haguera pogut provocar de nou un no rotund al Tractat de Lisboa. No obstant això, la cisi econòmica mundial ha fet aparéixer la por en els irlandesos, que sopesant les ajudes atorgades pel Banc Central Europeu al país han decidit, finalment, atorgar llum verda al Tractat.

El Tractat de Lisboa pretén establir mesures com atorgar personalitat jurídica a la Unió Europea per tal de signar tractats internacionals, el vot per majoria qualificada al Consell de la UE i la creació dels càrrecs de President/a del Consell Europeu i Alt Representant de la UE per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat. Si es ratifica el Tractat de Lisboa, aquest substituirà la fallida Constitució Europea i permetrà que la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea siga jurídicament vinculant.

La hipocresia, que ens supera ara més que mai

Comence a pensar que l'única eixida possible a aquesta crisi d'ideologia política que sofreix la societat actual és la revolució. I és que una ceguera envaïdora i preocupant està devastant comarques senceres que, quasi sense adonar-se'n, molt sigil·losament van deixant-se portar per l'esperit del Partit Popular. Ells i elles pensen que amb un govern del PP es faran rics, podran lluir cotxes més vistosos, podran comprar xalets, cases més grans, roba de marca... i si no és així, podran aparentar-ho lluint la seua acreditació d'apoderats i interventors del Partit Popular a les pròximes eleccions.

Ara bé, si es posen malalts aniran al centre de salut del seu poble (i no a un segur privat), compraran medicaments amb recepta (que ixen més barats), els seus xiquets aniran a escoles públiques i es beneficiaran de beques i ajudes durant tota la seua formació. També criticaran als immigrants, que vénen a llevar-nos la feina, la feina que ningú no volia fer abans de perdre el seu acomodat lloc de treball, també es ficaran en la vida (i l'úter) de les dones, obligant-les a dur a terme embarassos no desitjats ( i arribat aquest punt no parlaré d'una coneguda fallera major de València...). Adoptaran altres postures inquisitives, com les seues croades contra la comunitat LGTB (dones mal educades, pervertidors d'infants, malalts mentals i viciosos, segons ells) defensaran allò que ells anomenen "família" i que nosaltres anomenem "¿família?", satanitzaran els preservatius (però invertiran en Durex, ves per on) es posaran una foto del natzareny a la cambra, tot just damunt del llit i aniran a la missa dels diumenges per a que el senyor retor els atorgue el perdó diví per haver realitzat actes sexuals amb pervertidors de xiquets (i arribat aquest punt no parlaré de l'excel·lentíssim president de la Generalitat).

Al final, tot es resumeix en hipocresia, una hipocresia nascuda de la més profunda de les repressions i que ha provocat un buit tan gran en les seues vides que no tenen cap més remei que intentar fotre la del proïsme. Però no passa res, perquè cap ovelleta no es pararà a pensar açò mentre els donem una America's Camps, la ciutat de Santiago Calatrava i el seu gust per les coses blanques (i inútils), la visita del nazi, perdó, del papa, la Fórmula 1 (subvencionada amb fons públics, eixos destinats a construir escoles i hospitals) i un llarg etcètera. Però per a què parlar, si ni tan sols se n'han adonat que el president de la Generalitat ha estat assegut a la banqueta dels acusats...

Població manipulada mitjançant els Mitjans de Comunicació + govern conduit per uns pocs + obres faraòniques + exaltació del líder i de la moral religiosa + duració indefinida dels càrrecs públics + corrupció + justícia cega = ¿Dictadura?

Queda arxivat el Cas Gürtel, Camps queda impune.

Tal i com ens temíem Francisco Camps no anirà a la presó. Almenys no per la trama de corrupció en la qual està involucrat, l'anomenat "Cas Gürtel".

Ara és el moment de reflexionar, ¿Què passa al País Valencià? És la pregunta del milió, uns i altres s'atorguen responsabilitats polítiques i intenten buscar la solució al "PProblema", però la cosa no és tan senzilla.

El Partit Popular ha sabut muntar-se el seu negoci particular a un territori políticament castigat al llarg de la Història, el que no acaba de quedar clar és com aconsegueixen el suport de la ciutadania, sobretot si tenim en compte forma tan despòtica amb la que es burlen de nosaltres... Bé, de nosaltres, dels nostres xiquets (amb tants barracons i tan poques ajudes als estudiants), dels nostres professors i professores (obligant-los a impartir assignatures que no són de la seua competència per tal de ridiculitzar-los), dels nostres majors i malalts (On estan els diners per a la Llei de Dependència? Al port America's Cup, potser?) i amb una televisió pública que començà donant-nos angoixa i que ja fa por, amb una informació tan seleccionada que ja quasi no ens deixa veure una altra cosa que els rostres dels "capos" del PP. Exaltació del líder, manipulació dels mitjans de comunicació, construccions faraòniques, escasses ajudes socials, discriminació...

El PP valencià s'ha creat un model polític basat en la vella Europa, concretament la Europa d'entre guerres. Definitivament, les valencianes i els valencians deuríem d'anar amb cura per si de cas comencen a proliferar els camps de concentració per a dissidents.