#8M, res a celebrar

Un any més és 8 de març, i un any més, no tenim res a celebrar. El Dia Internacional de la Dona no és un dia festiu, no és una diada que s'haja creat perquè els homes ens diguen com de guapes estem o que ens compren un ram de flors. El Dia de la Dona és tot reivindicació. Reivindiquem, per exemple, unes condicions laborals i salarials dignes, millor dit, tan dignes com les de qualsevol home. 

Fa només uns dies aplegaven les dades d'un informe de la UGT que assegurava que per obtenir la mateixa retribució salarial que un home, una dona havia de treballar una mitja de 82 dies més a l'any. Per fer el mateix treball, les dones cobrem una mitjana del 22,55% menys que els homes, el que suposa 5.744€ menys a l'any. 

No queda així la cosa. L'any passat 46 dones van morir a Espanya víctimes de la violència masclista, enguany ja en van 7. Els poders públics haurien de passar nits en vela intentant buscar una solució a aquesta lacra tan vomitiva que assetja la nostra societat, però no, hi ha coses molt més importants, que li ho diguen sinó al diputat d'UPyD i portaveu del seu partit a la Comissió d'Igualtat del Congrés dels Diputats, el senyor Toni Cantó. Cantó assegurava el passat dia 25 de febrer a través del seu compte de Twitter: "La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas". 

Les declaracions de Cantó van provocar dues reaccions en cadena: Mentre una meitat de la xarxa s'indignava amb el masclisme del pèssim actor (que havia inventat tranquil·lament les estadístiques, per cert), l'altra meitat treia al carrer la seua misogínia latent, eixa que de vegades els fa vergonya mostrar, però que només necessita una mica d'empenta, una mínima raó per fer-se visible. 

Però això no és tot. Al Govern de Mariano Rajoy només li van caldre mesos per acabar amb un nivell d'igualtat que s'havia aconseguit a base d'anys i lleis. Segons l'Informe Global sobre Desigualtat de Gènere de l'any 2012, Espanya baixava ni més ni menys que 14 llocs (del 12 al 26) pel que fa a igualtat entre homes i dones. Sembla ser que això de la "marca España" no ho venen tan bé com alguns es pensen. 

Però el problema va més enllà, no es tracta simplement de pujar o baixar llocs en un rànquing, es tracta d'una escletxa de desigualtat entre dones i homes que no es va a tancar sola. Cal una lluita continuada, i contundent, perquè aquestos que hui ens governen no tenen especial interès en fer que l'escletxa es tanque. Només cal veure les poques dones que ocupen càrrecs d'importància al seu partit, i a les empreses dels seus "amiguitos del alma", a més, tampoc són dones que es caracteritzen precisament per lluitar activament pels drets de les dones, més aviat, tot el contrari. 

Per tot això, i perquè les dones continuem patint violència a casa, a l'escola, al treball i al carrer pel fet de ser dones. Perquè vivim en un sistema que ens oprimeix i que ens fa submises de l'altra meitat. Perquè després de tota una Història de submissió només demanem una cosa tan simple com és la igualtat, i malgrat tot ens la neguen. 

Per totes les dones que han patit violència sexual. Per totes les dones que han sigut negades del dret a decidir lliurement sobre el seu cos. Per totes les dones que estimen altres dones i que no, no necessiten cap home que "les apanye". Per totes les xiquetes que pel fet de nàixer amb uns determinats òrgans sexuals ja són assignades a una determinada categoria i han d'obeir a unes normes socials opressives basades en uns rols completament desfasats, i per suposat, també als nostres companys homes, que pateixen el mateix però de l'altre costat. Perquè hi ha moltes formes de ser home, i nosaltres apreciem aquells que estan del nostre costat, que volen canviar la societat tant com nosaltres, que també estan oprimits en uns valors patriarcals i masclistes. Per tots ells, per totes elles, hui, 8 de març, res a celebrar. Tot per lluitar. 

Hui fa 39 anys que van assassinar Puig Antich

Hui fa 39 anys que el Govern de Franco va assassinar Salvador Puig Antich. Va ser una mort cruel i injusta, sense cap mena de sentit. Franco i el seu govern feixista vivien els seus últims mesos de vida, però volia demostrar que, malgrat el desgast del règim, encara romania poderós i tan cruel com el primer dia. Salvador va ser només una peça en el macabre puzle de Franco. 

Al Caudillo no li va semblar suficient amb condemnar a Puig Antich, de 25 anys, a mort. El va condemnar al garrot vil, un instrument que feia anys que no s'usava a Espanya. Potser Franco i els seus acòlits no s'ho esperaven, però eixe instrument de tortura i execució marcaria per sempre més a Salvador Puig Antich en les nostres memòries. 

Hui fa 39 anys que el Govern de Franco va assassinar Puig Antich. La seua família espera encara a dia de hui que algú es digne a demanar perdó per eixe assassinat sense sentit. Els seus botxins van morir amb honors, estan soterrats a grans construccions que en qualsevol altre país serien la vergonya nacional, i que a la vergonyosa España, on el primer i únic acusat per la investigació dels crims del franquisme va ser el jutge que la començà, són reclams turístics. 

Són molts els que dia rere dia fiquen tot el seu esforç en que no recordem la vergonya d'un país que va perdonar en comptes de demanar perdó. Un país amb una Transició democràtica que no va ser altra cosa que una burla, i potser per això hui ens va com ens va. Per això cal recordar hui, demà i sempre que tal dia com hui, el 2 de març de l'any 1974, Franco va assassinar Salvador Puig Antich.

Rancis de color magenta

Res feia pensar, allà pels anys 90 que el simpàtic David de la sèrie 7 Vidas, acabaria convertint-se en un dels polítics més polèmics del Congrés dels Diputats 

Com a actor, ja deixava molt que desitjar. No sé ben bé com va aplegar a formar part de l'elenc de l'oscaritzada Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar, on per cert, caracteritzava a una transsexual,  Lola, que havia deixat un bon grapat de dones damnificades al seu pas. Aquest personatge vaticinava ja, pot ser, el que acabaria mostrant al món aquest pèssim actor reciclat en polític: Un masclista de primera.

La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas.
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

La seua imatge de polític jove, no-professional, atractiu i modernet ha quedat desvetlada per la seua vertadera cara, i és que les declaracions que ahir va fer Toni Cantó via Twitter no són més que el reflex d'una ment misògina i profundament masclista, arrelada en la cultura més rància i castissa d'Espanya. Però, ¿què és el seu partit si no això? 

No és casualitat que Cantó milite amb els del rosa fúcsia, eixa organització sense ideologia pròpia, però que casualment sempre seuen a la dreta del pare. Eixa organització nacionalista, espanyolista, promotora del tractat per la unitat de la llengua, defensora de les corregudes de bous, com el propi Cantó va demostrar també fa només uns dies. Eixa organització que portava al seu programa electoral per les eleccions generals del 2011 l'eliminació dels jutjats especialitzats en violència de gènere (punt 301), com si no foren necessaris, com si foren un malbaratament de recursos. Eixa organització capaç de posar a un masclista de primera com a portaveu del partit a la Comissió d'Igualtat del Congrès.

Sabías que un tercio de las muertes por violencia doméstica en España son hombres?
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

Resulta que les dades que Toni Cantó va tuitejar alegrement durant una bona estona, i que en principi va assegurar que provenien de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), eren en realitat cosa de Feder.Gen. (Federación de afectados por las leyes de género). ¿Una federació d'afectats per lleis que busquen promoure la igualtat i erradicar la violència contra les dones? ¿Estrany, veritat? Resulta que, segons recull El País, les dades que Cantó va dir que provenien de l'INE i que més tard va rectificar diguent que venien de la tal Feder.Gen. no han sigut recollides de cap font oficial, sinó que, segons el tresorer de l'organització, provenen d'un arxiu propi (això sona més estrany encara).

Però així funciona la democràcia per a UPyD: Toni Cantó s'inventa unes dades, o agafa unes dades ja inventades prèviament per una associació qualsevol de masclistes. A continuació, les publica a Twitter sense escrúpols, i acompanyades d'una bona dosi de demagògia i dramatisme. Finalment, espera a que algú s'ho crega i decideixa unir-se a la seua banda de feixistes vestits de magenta. Mentrestant, com sempre, una part de la població s'indigna per la poca vergonya del subjecte i l'altra part se'n puja al carro i fa apologia de la misogínia com si no hi hagués demà. Clar, si un senyor diputat no té la més mínima vergonya de mostrar-se tan profundament masclista, ¿per què ho haurien de fer ells, simples ciutadans?

La putada, Toni Cantó, és que cap de les dones que han mort en aquest país per violència masclista et podrà contestar. A totes elles, un record. A totes les dones que pateixen o han patit violència masclista, tota la força del món. Que cap individu, per molt diputat que siga, us lleve les ganes de viure, lluitar i eixir endavant.


Telèfon d'atenció a la dona maltractada: 016

Un dia contra l'oblit

Hui, 27 de gener, és el Dia Internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust. Per a mi enguany, aquest dia té un significat completament diferent. Fa dos mesos vaig tenir l'oportunitat de visitar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, a Polònia, cosa que, sense cap dubte, ha canviat la meua percepció de moltes coses. 

Després d'haver passat per allí, em quede amb la sensació de que tot ser humà hauria de visitar almenys una vegada en la seua vida un d'aquests museus de l'horror. És possiblement la manera més efectiva de comprovar que l'odi ens deshumanitza, i que ningú mereix ser odiat, discriminat i maltractat per motius de sexe, religió, classe social, capacitats, orientació sexual o pel color de la seua pell. 

Amb la crisi econòmica tan brutal que estem patint, observem apàticament com en alguns països l'extrema dreta està empoderant-se. Fa només unes setmanes, el partit neonazi d'Hongria Jobbik demanava una llista dels jueus al Parlament i el Govern del país. Es tracta del mateix partit que posa en dubte l'Holocaust, i que té una vessant paramilitar que fa desfilades a l'estil nazi pels barris gitanos i jueus per sembrar el terror en la població.

Volem pensar, ens es molt còmode pensar, que mai podria passar un nou Holocaust, que els temps han canviat, que estem més informats, som més intel·ligents, que ho podríem aturar a temps. Però una onada de neo-nazisme recorre Europa, i no ens convé prendre'ns-ho a broma, perquè no ho és. Aquell poble que no aprén dels seus errors, està destinat a repetir-los, resa un text de George Santayana a una de les parets d'Auschwitz. Crec que mai ningú ha dit unes paraules tan certes. 

Els nostres drets, el seu entreteniment

Hui podria haver sigut un dia gran per als drets LGTB arreu del món. Podria haver-ho sigut a un país on un recurs d'inconstitucionalitat no mantingura en vil els drets de milers de persones que no volen altra cosa que ser considerades ciutadanes en igualtat de condicions a la resta de ciutadanes. Però no, vivim a Espanya, el país on davant un avanç històric en drets socials, la dreta política més cavernícola respon amb odi, amb discriminació i amb covardia. 

El recurs d'inconstitucionalitat del PP contra el matrimoni entre persones del mateix sexe (presentat el 28 de setembre de 2005, només uns mesos després de l'aprovació de la llei que permetia canviar el Codi Civil de forma que el matrimonis entre persones del mateix sexe quedaren emparats per la llei) encara està vigent, ja que malgrat les nombroses peticions de que fóra retirat, els populars es van negar a fer-ho. 

Aquesta mateixa setmana el Tribunal Constitucional ha anunciat que el recurs passarà en breu a plenari, encara que això no assegura que la qüestió vaja a ser resolta pròximament. Així i tot, el PP ha utilitzat l'estratègia de desmarcar-se del recurs, com si no haguera sigut cosa seua, com si només fóra un tràmit més de la llei, i ara que veuen pròxima la seua resolució pugnen per no quedar massa malament en un assumpte en el que més de la meitat dels espanyols està en desacord amb la posició de l'actual govern. 

Set anys després de la presentació del recurs, caldria fer un exercici de reflexió i de memòria per tal de no oblidar-nos de quina és la posició de l'actual govern sobre els drets LGTB. Caldria recordar les manifestacions en contra del matrimoni igualitari, les intervencions "d'experts" al Senat proclamant que la homosexualitat és una malaltia, els líders religiosos defensant les postures integristes del PP en aquesta matèria i els vergonyosos discursos sobre fruites, que no eren més que l'odi més irracional contra allò que no poden entendre: que qualsevol persona decideixa viure amb absoluta normalitat i molt d'orgull allò que és. 

Ara només caldria demanar a aquest absurd govern un impossible: coherència. Coherència perquè ningú hauria de ser tan cínic com per jugar amb les il·lusions de milers de persones i després fer com que tot ha sigut una broma, com que només estaven jugant a fer-se els rebels. I de moment, nosaltres, no tenim altra que esperar a que el Tribunal Constitunal decideixa si tenim dret a ser ciutadans de primera o si només ha sigut una curta il·lusió en la que tothom tenia el mateix dret a ser feliç.

Infants invisibles i oblidats

Ahir vaig viure una escena al centre de València que em va trencar el cor. Una nena d'orígens asiàtics d'uns 5 anys esperava entre plors amb una dona agafada de la mà en una cantonada del carrer Colom. La dona no era la seua mare, sinó una persona anònima que havia trobat a la nena a punt de creuar un carrer tota sola. 

Al cap d'uns instants va aparèixer un policia local, la dona li va comptar el que havia passat. Uns minuts més tard un grup d'asiàtics va aparèixer: eren la suposada família de la nena, que en veure'ls va esclatar a plorar. Com a càstig, la suposada mare de la xiqueta la va colpejar en el braç i la va renyir. El policia, notablement enfurismat, li va dir que com s'atrevira a tornar a colpejar a la nena, se l'emportaria detinguda, i es va agenollar per tranquilitzar a la nena.

Durant uns minuts el policia i la família (que feien com que no entenien el que passava) van estar discutint sobre la nena. L'agent els va demanar la documentació i els va dir que si no s'identificaven, no els donaria a la nena. I així va quedar la situació quan vaig haver d'anar-me'n.

Foto: Google.

És ben coneguda (i ben ignorada al mateix temps) la discriminatòria situació de les nenes xineses. Aquesta mateixa família portava un nadó i un altre nen, però només havien descuidat a la xiqueta. Es tracta d'una greu vexació als drets dels infants que de cap manera hauria de permetre's.

No puc treure'm l'escena del cap i no puc deixar de pensar que si aquesta persona és capaç de colpejar a la seua filla davant d'un policia, què no farà quan estiga a sa casa?

Per la dignitat de TOTES les famílies

Ha sigut emocionant reviure el moment en què Carmen Montón s'enfrontava als diputats del PP, que es van oposar amb totes les seues forces a una xicoteta modificació del Codi Civil. Eixa modificació era un dret, el dret de cada persona a estimar, a viure i a contraure matrimoni amb la persona que vullguera, independentment del seu sexe, i ells, a canvi, van muntar macromanifestacions "en defensa de la família", en defensa d'una cosa que ells anomenen família i que no és altra cosa que una mostra del feixisme més profund, arrelat encara a Espanya després de més de trenta anys de democràcia. 

Eixa llei va suposar en el seu dia, ja en un llunyà 2005, una petita revolució a un país molt poc revolucionari, un país que sembla que a dia de hui es troba resignat a votar a una força política davant la desilusió per una altra. El dia 20 de novembre aniré a votar. Aniré a votar pels meus drets, i pels drets que totes les persones que es senten lliures d'estimar. Aniré a votar malgrat que sé que moltes persones no aniran a votar al partit polític que els va fer dignes i iguals davant la llei, i davant la societat. Jo aniré a votar, i votaré a Rubalcaba, perquè és el candidat que defensa els meus drets, perquè és el candidat que vol aprofundir en uns canvis que van començar el 2005 i que no han parat fins el dia de hui. 

No es tracta només del matrimoni. Des que es va aprovar la Llei, ens hem fet més visibles, més valentes i valents, ens sentim protegits i jo, personalment, em sent molt segura d'estar a un país que sé que castiga l'homofobia. 

Ninguna persona té el dret de llevar els drets a altres persones, sobretot quan eixos drets no fan mal a ningú, i per suposat tampoc el senyor Rajoy. Hui, 5 de novembre de 2011, les persones homosexuals, bisexuals, transsexuals i heterosexuals som iguals a Espanya, i no anem a permetre que això canvie, ni el 20 de novembre, ni mai.

VOTA PEL QUE VOLS. 

La matança d'Utoya

L'entrada de hui hauria de ser un text d'alegria i goig perquè l'estat de Nova York ha cel·lebrat hui les seues primeres bodes de parelles del mateix sexe, però la trista actualitat ens ha colpit aquest cap de setmana.

El passat divendres un desaprensiu entrava a un campament dels joves laboristes noruecs a l'illa de Utoya i acabava amb la vida de més de 80 joves d'entre 16 i 26 anys. El mateix matí, Anders Behring, autor de la massacre, feia explotar una sèrie de bombes a l'edifici governamental situat a la capital noruega, Oslo. En total 93 morts. 

Podriem pensar que Anders Behring té grans motius per assassinar de forma tan brutal a decenes de joves, però no, el seu únic motiu han sigut les seues idees, diferents a les dels joves que ha assassinat. Sembla ser que Behring és un ultradretà convençut, o això ha extret la policia noruega del manifest de més de 1500 pàgines que havia preparat sobre una invasió europea pels musulmans. 

Resulta esgarrifós pensar que en l'any 2011, després de tantes guerres i dictadures, siga possible que les idees d'una persona puguen causar tant de dolor, o que les idees d'unes altres siguen motiu suficient per ser brutalment assassinades. Han sigut moltes les persones hui que, sobretot a través de la xarxa social Twitter, han comentat que no era necessari comentar la ideologia de l'assassí ja que no és un fet rellevant, jo no ho crec. 

No és un boig qui ha comés aquests crims. És una persona plenament conscient, que ha tingut la sang freda de preparar el brutal homicidi durant mesos i declarar, després de perpetrar-lo, que ha sigut "necessari". Tampoc no és un islamista yihadista, com van apuntar diversos mitjans de comunicació minuts després de la massacre, és un noruec, de pell blanca, ros i de classe mitja, amb negoci propi i aspiracions maçòniques.

L'auge de l'extrema dreta a Europa des de l'esclat de la crisi hauria de ser suficient motiu com per tenir en compte que Anders Behring ha fet una gran apologia d'una vomitiva forma de pensar que hauria de plantejar-nos com a ciutadans moltes qüestions, entre elles, si realment hem de culpar els immigrants de la crisi que patim, o de si la millor forma d'eixir de la crisi és votar massivament a partits d'extrema dreta, com ha ocorregut a països com Noruega, Hongria i Holanda. 

Ghana ordena l'arrest de totes les persones homosexuals

Paul Evans Aidoo, ministre de Ghana, ha ordenat l'arrest immediat de totes les persones homosexuals de la regió. Segons ha afirmat "qualsevol esforç serà poc per fer a aquestes persones fóra de la societat". 

Sembla ser que aquesta mesura és el cim d'una campanya homòfoba capitanejada pel Concili Cristià de Ghana, que ha demanat a la població que s'abstinga de votar a qualsevol polític que done suport als drets homosexuals.

Aquesta dràstica i vergonyosa política d'odi forma part de les que ja són habituals polítiques de dreta pel que fa a matèria de drets LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) i que en Espanya té el seu propi moviment encapçalat pel PP, que es nega a retirar el Recurs d'Inconstitucionalitat contra la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe.

Hui, més que mai, solidaritat amb els companys i les companyes de Ghana.

Demana a l'ambaixador nord-americà a Ghana que intercedisca contra aquesta mesura del Govern.

I tu, ¿per què odies?

Aquesta no és una campanya en defensa de la "correció política" sense més. Pretenguem anar un poc més enllà: ¿Alguna vegada t'has posat en la pell del pare d'eixa persona a la que vas anomenar "subnormal"? ¿T'imagines quan de dolor pot provocar dir-li "impedit" a una persona que realitza un sacrifici extra per abastir allò que tu consideres quotidià? ¿I què dir de les discriminacions per estètica, reputació, orígen geogràfic, classe social, identitat o orientació sexual, creencia o absència d'aquesta, llibertat ideològica, color de la pell...?


¿I tu per què odies? ¿Creus ser millor? Pensa.


Campanya de sensibilització social, promoguda per la pàgina de la Declaració Universal dels Drets Humans a Facebook.

Per un 2011 sense violència masclista

ADVERTÈNCIA: Si estàs pensant en assassinar a la teua parella, més val que et suicides, per a la societat no ets més que un càncer.

Foto: Declaración Universal de los Derechos Humanos en Facebook

JA SÓN 71 LES DONES QUE A ESPANYA HAN SIGUT ASSASSINADES PER LES SEUES PARELLES O EX-PARELLES EL 2010, NO PODEM SEGUIR TOLERANT-HO.

TOTS I TOTES PLEGATS, LLUITEM CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA.

La injustícia, el mite (1.ª part)

Un pal de fusta d'aproximadament un metre i mig, un tamboret i les mans expertes d'un home sense passat ni futur que té per ofici executar les ordres d'un govern sense pietat. Que entre el reu, un reu de la injustícia, un reu de la falta de trellat en el país de les mentides disfressades, en el país de la incultura, de la falta de dignintat.

La mirada del jove Puig Antich es posa sobre el macabre escenari que serà el de la seua mort, "això sí que és una putada", xiuxiueja, havia pensat que anaven a afusellar-lo, però un règim agonitzant havia de demostrar que continuava fort i vigorós davant una audiència que començava a despertar del que ja semblava un letargi infinit.

Davant la mirada de massa gent seu al tamboret, mentre el botxí li ajusta l'argolla va repassant les cares de totes aquelles persones que no han volgut perdre's el macabre espectacle, la majoria d'ells són els que amb més fervor han desitjat l'aplegada d'eixe moment. Odi, odi és el que es reflexa en la seua mirada, odi mesclat amb satisfacció per l'objectiu aconseguit. 

El botxí demana espai per fer la seua feina, l'espectació és tan gran que quasi no deixen lloc per a que Salvador respire. És ell, Salvador, el culpable d'un crim comés conjuntament. El cos del policia tenia vora deu trets, del carregador de la pistola de Salvador només en van eixir tres, però el Consell de Guerra va ser concís: no acceptarien cap prova que no provinguera dels companys del subinspector Francisco Anguas Barragán, tan jove com Salvador Puig Antich, però membre de la brigada Político-social, encarregada de perseguir i jutjar als joves díscols i molestos, com el propi Salvador.

Les fredes parets de la presó Model de Barcelona clamàven la justícia que quasi quaranta anys de dictadura havien arrossegat pel llarg passadís que és l'oblit, l'oblit d'un temps sense opressió, sense cadenes ni grillons, sense fusells ni sentències a mort.

L'experimentat botxí, de nom Antonio López Guerra, comença a fer girar la brutal rosca, mentre el morbós i macabre públic observa amb atenció els espasmes d'un cos que ja no tornaria a riure ni a plorar mai més, un cos inert víctima, que no heroi, d'un sistema repugnant, d'un salvatge que no va voler posposar la seua migdiada per signar un indult, que es va embolicar entre els seus llençols i es va tapar les orelles per no escoltar els ferros grinyolant espantosos crits d'angoixa i desesperació.

Un moment només, uns instants i després la sang que havia embestit amb més força que mai el cor de Salvador deixa de circular, la injustícia i el terror van debilitar el seu cor fins la mort, han assassinat les ganes de viure i de canviar un sistema pudent i vergonyós, una vegada més. I una vegada més han posat sobre la taula tota la crueltat que els era possible acumular, tota la crueltat que feia temps portava dormida i van despertar amb més rancúnia que mai. 

Després naix el mite. Milers de persones d'arreu del món es concentren en diferents punts del planeta per escopir a la cara del general Francisco Franco. Al cementiri de Montjuïc centenars de persones van assistir a soterrar de Salvador, però la policia no els va deixar passar i, una vegada més, com si es tractara d'una manifestació, van carregar contra les persones que silenciosament ploràven la mort de Salvador.

Declaració Universal dels Drets Humans

Foto: Pilar Guillén, Nova York, 2010

Hui, 10 de desembre, celebrem el Dia Internacional dels Drets Humans, en commemoració del signament d'aquest tractat, el 10 de desembre de 1948. En aquell moment el món vivia temps convulsos, acabada la segona guerra mundial, només quedava unir-se per plenar el món d'esperança, però sembla ser que eixa esperança s'ha anat esfumant amb els anys. 

Més de cinquanta anys després de que es signara la Declaració, el món continua patint temps convulsos. Amb una crisi econòmica, política, ideològica, social i artística no ens queda més que seguir aguantant. Seguir aguantant que l'últim premi Nobel de la Pau no puga anar a recollir el seu guardó per estar en arrest domiciliari a causa de les seues disidències, en un temps en el que governs tirànics continuen executant persones a causa de botar-se les regles que imposa un llibre religiós, en un temps en el qual una persona és detinguda de forma dubtosament legal per publicar documents que un govern havia qualificat de "secrets". 

Potser hui només ens queda mirar al futur amb la mirada trista i el cap baix, o potser el que ens quede és lluitar perquè els que estan per venir tinguen un futur un xic més just que el nostre i que el dels nostres avantpassats. Hui, Dia Internacional dels Drets Humans, només puc llegir amb ràbia cadascún dels articles que formen la Declaració Universal dels Drets Humans i pensar que són paraules artificials escrites sobre el vent.

Article 1

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

Article 2

Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.

A més, no es farà cap distinció basada en l'estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania.

Article 3

Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

Article 4

Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: I'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes.

Article 5

Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Article 6

Tota persona té el dret arreu al reconeixement de la seva personalitat jurídica.

Article 7

Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació.

Article 8

Tota persona té dret a un recurs efectiu prop dels tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els seus drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei.

Article 9

Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.

Article 10

Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinacio dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal.

Article 11

Tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat segons la llei en un judici públic, en què hom li hagi assegurat totes les garanties necessàries per a la seva defensa.

Ningú no serà condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte.

Article 12

Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d'atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs.

Article 13

Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat.

Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Article 14

En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n.

Aquest dret no podrà ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides.

Article 15

Tota persona té dret a una nacionalitat.

Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.

Article 16

Foto: Pilar Guillén, Nova York, 2010

Els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució.

Nomes es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos.

La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat.

Article 17

Tota persona té dret a la propietat, individualment i col·lectiva.

Ningú no serà privat arbitràriament de la seva propietat.

Article 18

Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l'ensenyament, la pràctica, el culte i l'observança.

Article 19

Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.

Article 20

Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.

Ningú no pot ser obligat a pertànyer a una associació.

Article 21

Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.

Tota persona té dret, en condicions d'igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu país.

La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.

Article 22

Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat.

Article 23

Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l'atur.

Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball.

Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.

Tothom té dret a constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s'hi.

Article 24

Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.

Article 25

Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.

La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual protecció social.

Article 26

Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius.

L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.

El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills.

Article 27

Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.

Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries o artístiques de què sigui autor.

Article 28

Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius.

Article 29

Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.

En l'exercici dels drets i les llibertats, tothom estarà sotmès només a les limitacions establertes per la llei i únicament amb la finalitat d'assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.

Aquests drets i llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides.

Article 30

Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi enuncien.

La Declaració Universal dels Drets Humans disponible en diferents llengües.

Salvatges

Portava uns dies dolents, un xic tristos i nerviosos, però hui no he pogut més que sentir-me estúpida pels meus problemes quan he vist la notícia amb que obria hui el blog amic Tranquilamente Nerviosa. 

La imatge no podia ser més colpidora; una dona, nua, a la porta d'un hospital, tirada en terra com si no fos més que un dels desperdicis que està provocant la còlera al país que la va vore nàixer: Haití.

Sincerament, ja no sé fins on aplegarà la crueltat humana, ja no sé si paga la pena viure en aquesta societat acomodada i tranquil·la o si més ens valdria anar allà on ens cride la conciència. Les Nacions Unides, la Unió Europea, aquestes organitzacions que van nàixer per tapar boques i que hui en dia no són més que organismes dedicats a rebre diners dels estats membres per a no fer absolutament res, fan això, res, mentre més de la meitat de la Humanitat es mor de fam i sed.

La majoria dels governs del món continuen violant dia a dia els Drets Humans sense que ningú no s'atrevisca a plantar-los cara, clar, que tampoc no podem: encara que nosaltres som més, ells són massa poderosos; tenen  les multinacionals, tenen els diners, tenen els mitjans per mantenir boques tancades i les ments ocupades en temes que no sobreviuran més de dos hores en portada.

Ens ha tocat viure una época passiva i absurda. Si Marx alçara el cap se n'adonaria que el seu capitalisme no era més que quatre obrers mal pagats, que el salvatgisme econòmic no ha fet més que començar.

Detinguda l'advocada de Sakineh Ashtiani

L'advocada de Sakineh Ashtiani va ser detinguda anit a Teheran, segons ha informat Público. 

Segons l'agència de notícies Mehr, l'advocada Sara Sabbaghiyan va ser detinguda anit juntament amb altres quatre advocats "per motius de seguretat". 

La justícia iraniana. Iran Human Rights

Però la realitat és que sembla ser que aquesta acció continua en la línia del govern iranià d'evitar que hi haja informació sobre l'estat en el que es troba Ashtiani, ja que no és la primera detenció relacionada amb el cas, sinó que el passat 11 d'octubre van ser detinguts el seu fill i el seu advocat, juntament amb dos periodistes alemanys que els entrevistaven, i a més, el primer advocat que va tenir va haver d'exiliar-se a Noruega per motius de seguretat. 

Mestrestant, el president iranià, Mahmud Ahmadineyad continua afirmant que aquest procés és una fal·làcia inventada per occident per tal de desprestigiar l'Estat d'Iran, al mateix temps que la Judicatura iraniana insisteix en la culpabilitat de Sakineh i en la seua imminent execució, que ja estava programada i es va detindre degut a la pressió internacional. 

 

Iran té representació a l'ONU. Pilar Guillén

Però pocs estan sent els estats que estan actuant en contra de l'execució d'Ashtiani. Recordem que Iran és un país en el qual es produeixen constants violacions dels Drets Humans, sobre tot pel que fa a drets de les dones i d'homosexuals, i que organismes internacionals com la ONU ni tan sols s'han pronunciat en contra de dites violacions, malgrat que Iran és membre d'aquesta organització i, per tant, suposadament, ha d'haver signat la Carta de les Nacions Unides, la qual cosa només significa que hauria de respectar-la. 

Ací us deixe un fragment de l'Informe del Secretari General sobre l'Estat de Dret i la justícia de transició en països que pateixen o han patit conflictes: 

«Para las Naciones Unidas, el concepto de «Estado de derecho» ocupa un lugar central en el cometido de la Organización. Se refiere a un principio de gobierno según el cual todas las personas, instituciones y entidades, públicas y privadas, incluido el propio Estado, están sometidas a unas leyes que se promulgan públicamente, se hacen cumplir por igual y se aplican con independencia, además de ser compatibles con las normas y los principios internacionales de derechos humanos. Asimismo, exige que se adopten medidas para garantizar el respeto de los principios de primacía de la ley, igualdad ante la ley, rendición de cuentas ante la ley, equidad en la aplicación de la ley, separación de poderes, participación en la adopción de decisiones, legalidad, no arbitrariedad, y transparencia procesal y legal».

¿A algú més li sembla que Iran s'està passant pel forro el Dret Internacional i que la ONU s'està passant pel forro a Iran? 

+Info: Iran Human Rights

Amnistia Internacional demana que es jutge a Bush

Primer, va portar un país a una guerra absurda. Ara diu que no volia.

Després va autoritzar tortures a centenars de persones acusades sense proves.
Ara ho confesa.

Aleshores, ¿ens hem de creure que ja havia deixat l'alcohol?

Situem-nos:

L'ex president dels Estats Units, George W. Bush, ha declarat recentment, amb motiu de la publicació d'una biografia seua, Desicion Points, que en el seu moment no va estar a favor de la guerra d'Iraq. A més, Bush ha confirmat les tortures massives que es van produir entre 2002 i 2008 a la presó de Guantánamo.

Amnistia Internacional (AI) ha demanat a Barack Obama que inicie una investigació per crims de guerra contra l'ex president Bush, ja que, segons ha afirmat Rob Freer, responsable d'AI als EEUU, la confessió de Bush "és suficient per posar en marxa l'obligació internacional dels EEUU d'investigar-lo, i perseguir-lo i processar-lo si es confirma".

George Bush en un dels seus discursos.

Senyor Bush, no es pot tenir la cara tan dura. No es pot ser responsable de la mort de milers de persones i després fer com si res haguera passat, com si, en un acte de fe en sí mateix es poguera llevar de damunt eixa cosa que les persones que som persones i no animals anomenem "càrrec de conciència". De sobte, este senyor ha despertat del seu món de fantasia i llumenetes de colors (anomenat síndrome d'abstinènça, potser) i se n'ha adonat de que la seua poca vergonya li pot provocar uns quants ingressos i, pensat i fet: declaracions polèmiques, llibre i hale, a tornar al ranxo a tocarse els nasos. 

Senyor Bush, es mereix vostè un Guantànamo per a vostè a soles.

El món real: Haití, Indonèsia, Pakistan

Mentre Espanya ultima els preparatius per a rebre al papa demà dissabte 6 de novembre...

Més d'un milió d'haitians damnificats pel terratrèmol que va destruir Haití el passat 12 de gener esperen amb desolació l'aplegada de l'huracà Tomas, que acabarà de destruir el poc que queda d'Haití i de la seua gent. A més, l'epidèmia de còlera que envaeix l'illa, i que ja ha matat a més d'un centenar de persones, es veurà agreujada a causa de les tempestes que està provocant l'huracà. Més del 70% de la població haitiana viu en la més absoluta pobresa, sense ni tan sols un sostre sota el que viure. 

Un milió de damnificats haitians viuen encara a dia de hui en campaments. AP

Ja són 100 les persones que han mort a Indonèsia a causa de l'erupció del Merapi, que hui ha provocat la mort d'almenys 54 persones, a més de 68 ferits. Indonèsia continua recuperant-se del desolador sisme submarí que va colpir la zona occidental de l'illa de Sumatra el pasat dilluns, i que ha deixat un balanç de 282 morts, 484 desapareguts i 4.000 desplaçats.

Indonèsia devastada per partida doble. AP

El fanatisme religiós ha provocat hui la mort d'almenys 50 persones en una mesquita a Peshawar (Pakistan). Sembla ser que la causa ha sigut una disputa entre dos grups islamistes radicals. Segons els testimonis, el terrorista es va immolar tot just al finalitzar la misa que havia combregat a 300 persones.

Una de les víctimes de l'atemptat. EFE

Però què pot opinar sobre això un senyor que hauria de dedicar-se a donar ajuda humanitària, que hauria de dedicar els seus dies a la solució de conflictes religiosos, que hauria de complir el seu vot de pobresa per posar-se a la pell de tantes persones com estan patint greus catàstrofes en aquests mateixos moments i que, en compte d'això, es dedica a passetjar-se pel món com si fos una estrella de rock?

El compte enrere de Sakineh Ashtiani

Sakineh Ashtiani, dona iraniana de 43 anys, va ser condemnada a mort l'any 2007 per adulteri i per haver participat en l'assassinat del seu marit. En maig de 2006, segons apunta Amnistia Internacional, Sakineh va ser condemnada a rebre 99 fuetades per "mantenir una relació ilícita amb dos homes" i, posteriorment, va ser condemnada a morir lapidada per "mantenir una relació extramatrimonial". 

Malgrat que al judici dos dels cinc jutges es van mostrar contraris a l'aplicació de la pena de mort ja que, segons la mateixa font "ja havia sofrit la flagelació" i malgrat que les proves d'adulteri eren insuficients, Sakineh va ser definitivament condemnada a morir flagelada pel Tribunal Suprem d'Iran. 

L'advocat de Sakineh Ashtiani, Mohammad Mostafaei, va haver de fugir a Noruega a causa de les pressions a les que es va veure sotmés durant el procés. Actualment el cas està en mans d'un altre advocat, Javid Houtan Kiyan, que actualment es troba empresonat. 

La lapidació de Sakineh estava prevista per al passat dia 2 de novembre, però la pressió internacional va provocar un retardament de l'execució, que, segons va declarar el ministre d'exteriors iranià al seu homòleg francès, encara no s'ha produit ja que "les instàncies judicials iranianes encara no han assolit encara un veredicte final en el cas de Sakineh", informava hui El País.

Degut a la seua situació d'aïllament no és possible saber amb certesa quin és el seu estat, per la qual cosa, fins que el govern iranià no faça pública la seua sentència, Sakineh pot ser executada en qualsevol moment.

Diverses organitzacions, entre elles Iran Human Rights, Amnistia Internacional i Juventudes Socialistas de España (JSE), han organitzat campanyes a través d'Internet per intentar fer aplegar un missatge de rebuig a la pena de mort a les autoritats iranianes. 

Si vols participar en aquesta campanya, només has de plenar el formulari que tens a la teua dreta. Automàticament s'enviarà un correu electrònic a la embaixada d'Iran a Espanya per mostrar el teu rebuig a la pena de mort  i aconseguiràs que la onada de protestes a nivell mundial que ha unit des de polítics fins a estudiants universitaris siga un poc més forta. 

Dos casos de masclisme repugnant

Amb dos casos de repugnant masclisme ens hem trobat ens els últims dies. D'una banda, Javier León de la Riva, alcalde de la ciutat de Valladolid, que es va dirigir a la ministra de Sanitat, Leire Pajín, amb unes formes que perfectament ens poden recordar a aquells temps en que els homes dominaven el gènere femení.

D'altra banda, el no sé sap molt bé a què és dedica, Fernando Sánchez-Dragó, un xucla sang que faroleja d'haver mantingut relacions sexuals amb dos menors d'edat a Japó i que, a més, li sembla divertit perquè el delicte ha prescrit, tan divertit que ho ha publicat a un llibre.

Aquests desafortunats incidents ocorren tot just després de la desaparició del Ministeri d'Igualtat, l'únic ministeri que probablement haguera tingut la potestat d'actuar contra aquestos dos éssers despreciables que, a dia de hui, no mereixen més que estar al carrer patint fam i que, en canvi, cap dels dos ha dimitit del seu càrrec a dia de hui, el primer continua sent alcalde de Valladolid, i el segon continua treballant a la televisió pública de la Comunitat de Madrid.

València retira la censura a la homosexualitat dels seus ordinadors

L'Ajuntament de València (Rita Barberá-PP) ha retirat la censura del seu sistema d'ordinadors per als termes "gay", "lesbiana" i "homosexual". Aquesta mesura impedia accedir a págines de contingut homosexual des de les dependències municipals, amb l'excusa de que aquestes pàgines són de contingut pornogràfic. 

El vet es va retirar després que Joan Ribó, candidat de Compromís a l'alcaldia de València, denunciara el fet fa dos dies, però, encara que s'ha retirat, continua vigent a la xarxa dels instituts del País Valencià, des d'on no es pot accedir a cap tipus d'informació relacionada amb la homosexualitat, perquè és un pecat, encara que sí es poden comprar armes on-line i aprendre detalladament com fabricar una bomba casera. 

Ací us deixe una llista de pàgines de contingut homosexual —no pornogràfic— d'allò més interessants, per si eres treballador o treballadora de l'Ajuntament de València i penses que tot allò gai és porno, o per si, qui sap?, eres Rita Barberá, encara que si eres Rita Barberá em sembla que ja les coneixeràs. 

http://www.dosmanzanas.com/

http://lesbicanarias.es/

http://www.gayvalencia.org/

http://www.valenciagaypride.com/

http://www.iglyo.com/