#8M, res a celebrar

Un any més és 8 de març, i un any més, no tenim res a celebrar. El Dia Internacional de la Dona no és un dia festiu, no és una diada que s'haja creat perquè els homes ens diguen com de guapes estem o que ens compren un ram de flors. El Dia de la Dona és tot reivindicació. Reivindiquem, per exemple, unes condicions laborals i salarials dignes, millor dit, tan dignes com les de qualsevol home. 

Fa només uns dies aplegaven les dades d'un informe de la UGT que assegurava que per obtenir la mateixa retribució salarial que un home, una dona havia de treballar una mitja de 82 dies més a l'any. Per fer el mateix treball, les dones cobrem una mitjana del 22,55% menys que els homes, el que suposa 5.744€ menys a l'any. 

No queda així la cosa. L'any passat 46 dones van morir a Espanya víctimes de la violència masclista, enguany ja en van 7. Els poders públics haurien de passar nits en vela intentant buscar una solució a aquesta lacra tan vomitiva que assetja la nostra societat, però no, hi ha coses molt més importants, que li ho diguen sinó al diputat d'UPyD i portaveu del seu partit a la Comissió d'Igualtat del Congrés dels Diputats, el senyor Toni Cantó. Cantó assegurava el passat dia 25 de febrer a través del seu compte de Twitter: "La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas". 

Les declaracions de Cantó van provocar dues reaccions en cadena: Mentre una meitat de la xarxa s'indignava amb el masclisme del pèssim actor (que havia inventat tranquil·lament les estadístiques, per cert), l'altra meitat treia al carrer la seua misogínia latent, eixa que de vegades els fa vergonya mostrar, però que només necessita una mica d'empenta, una mínima raó per fer-se visible. 

Però això no és tot. Al Govern de Mariano Rajoy només li van caldre mesos per acabar amb un nivell d'igualtat que s'havia aconseguit a base d'anys i lleis. Segons l'Informe Global sobre Desigualtat de Gènere de l'any 2012, Espanya baixava ni més ni menys que 14 llocs (del 12 al 26) pel que fa a igualtat entre homes i dones. Sembla ser que això de la "marca España" no ho venen tan bé com alguns es pensen. 

Però el problema va més enllà, no es tracta simplement de pujar o baixar llocs en un rànquing, es tracta d'una escletxa de desigualtat entre dones i homes que no es va a tancar sola. Cal una lluita continuada, i contundent, perquè aquestos que hui ens governen no tenen especial interès en fer que l'escletxa es tanque. Només cal veure les poques dones que ocupen càrrecs d'importància al seu partit, i a les empreses dels seus "amiguitos del alma", a més, tampoc són dones que es caracteritzen precisament per lluitar activament pels drets de les dones, més aviat, tot el contrari. 

Per tot això, i perquè les dones continuem patint violència a casa, a l'escola, al treball i al carrer pel fet de ser dones. Perquè vivim en un sistema que ens oprimeix i que ens fa submises de l'altra meitat. Perquè després de tota una Història de submissió només demanem una cosa tan simple com és la igualtat, i malgrat tot ens la neguen. 

Per totes les dones que han patit violència sexual. Per totes les dones que han sigut negades del dret a decidir lliurement sobre el seu cos. Per totes les dones que estimen altres dones i que no, no necessiten cap home que "les apanye". Per totes les xiquetes que pel fet de nàixer amb uns determinats òrgans sexuals ja són assignades a una determinada categoria i han d'obeir a unes normes socials opressives basades en uns rols completament desfasats, i per suposat, també als nostres companys homes, que pateixen el mateix però de l'altre costat. Perquè hi ha moltes formes de ser home, i nosaltres apreciem aquells que estan del nostre costat, que volen canviar la societat tant com nosaltres, que també estan oprimits en uns valors patriarcals i masclistes. Per tots ells, per totes elles, hui, 8 de març, res a celebrar. Tot per lluitar. 

Els nostres drets, el seu entreteniment

Hui podria haver sigut un dia gran per als drets LGTB arreu del món. Podria haver-ho sigut a un país on un recurs d'inconstitucionalitat no mantingura en vil els drets de milers de persones que no volen altra cosa que ser considerades ciutadanes en igualtat de condicions a la resta de ciutadanes. Però no, vivim a Espanya, el país on davant un avanç històric en drets socials, la dreta política més cavernícola respon amb odi, amb discriminació i amb covardia. 

El recurs d'inconstitucionalitat del PP contra el matrimoni entre persones del mateix sexe (presentat el 28 de setembre de 2005, només uns mesos després de l'aprovació de la llei que permetia canviar el Codi Civil de forma que el matrimonis entre persones del mateix sexe quedaren emparats per la llei) encara està vigent, ja que malgrat les nombroses peticions de que fóra retirat, els populars es van negar a fer-ho. 

Aquesta mateixa setmana el Tribunal Constitucional ha anunciat que el recurs passarà en breu a plenari, encara que això no assegura que la qüestió vaja a ser resolta pròximament. Així i tot, el PP ha utilitzat l'estratègia de desmarcar-se del recurs, com si no haguera sigut cosa seua, com si només fóra un tràmit més de la llei, i ara que veuen pròxima la seua resolució pugnen per no quedar massa malament en un assumpte en el que més de la meitat dels espanyols està en desacord amb la posició de l'actual govern. 

Set anys després de la presentació del recurs, caldria fer un exercici de reflexió i de memòria per tal de no oblidar-nos de quina és la posició de l'actual govern sobre els drets LGTB. Caldria recordar les manifestacions en contra del matrimoni igualitari, les intervencions "d'experts" al Senat proclamant que la homosexualitat és una malaltia, els líders religiosos defensant les postures integristes del PP en aquesta matèria i els vergonyosos discursos sobre fruites, que no eren més que l'odi més irracional contra allò que no poden entendre: que qualsevol persona decideixa viure amb absoluta normalitat i molt d'orgull allò que és. 

Ara només caldria demanar a aquest absurd govern un impossible: coherència. Coherència perquè ningú hauria de ser tan cínic com per jugar amb les il·lusions de milers de persones i després fer com que tot ha sigut una broma, com que només estaven jugant a fer-se els rebels. I de moment, nosaltres, no tenim altra que esperar a que el Tribunal Constitunal decideixa si tenim dret a ser ciutadans de primera o si només ha sigut una curta il·lusió en la que tothom tenia el mateix dret a ser feliç.

Per la dignitat de TOTES les famílies

Ha sigut emocionant reviure el moment en què Carmen Montón s'enfrontava als diputats del PP, que es van oposar amb totes les seues forces a una xicoteta modificació del Codi Civil. Eixa modificació era un dret, el dret de cada persona a estimar, a viure i a contraure matrimoni amb la persona que vullguera, independentment del seu sexe, i ells, a canvi, van muntar macromanifestacions "en defensa de la família", en defensa d'una cosa que ells anomenen família i que no és altra cosa que una mostra del feixisme més profund, arrelat encara a Espanya després de més de trenta anys de democràcia. 

Eixa llei va suposar en el seu dia, ja en un llunyà 2005, una petita revolució a un país molt poc revolucionari, un país que sembla que a dia de hui es troba resignat a votar a una força política davant la desilusió per una altra. El dia 20 de novembre aniré a votar. Aniré a votar pels meus drets, i pels drets que totes les persones que es senten lliures d'estimar. Aniré a votar malgrat que sé que moltes persones no aniran a votar al partit polític que els va fer dignes i iguals davant la llei, i davant la societat. Jo aniré a votar, i votaré a Rubalcaba, perquè és el candidat que defensa els meus drets, perquè és el candidat que vol aprofundir en uns canvis que van començar el 2005 i que no han parat fins el dia de hui. 

No es tracta només del matrimoni. Des que es va aprovar la Llei, ens hem fet més visibles, més valentes i valents, ens sentim protegits i jo, personalment, em sent molt segura d'estar a un país que sé que castiga l'homofobia. 

Ninguna persona té el dret de llevar els drets a altres persones, sobretot quan eixos drets no fan mal a ningú, i per suposat tampoc el senyor Rajoy. Hui, 5 de novembre de 2011, les persones homosexuals, bisexuals, transsexuals i heterosexuals som iguals a Espanya, i no anem a permetre que això canvie, ni el 20 de novembre, ni mai.

VOTA PEL QUE VOLS. 

δεμος ετ κράτος

Mafalda, vinyeta de Quino

Jornada de reflexió: Reflexionem. ¿Sobre què? Sobre la democràcia (δεμοκράτος). Votar cada quatre anys es, suposadament, la democràcia. És l'única cosa que els ciutadans i ciutadanes "triem", la basurítica classe política que ens "representarà" per quatre anys. 

A partir del moment en que deixem caure el vot en l'urna ja ens sentim satisfets; podem tornar a casa somrients perquè ja hem complit amb les nostres obligacions democràtiques. ¿I ara què?

Ara a aguantar que els vencedors —si tenim sort, no serà el PP— facen el que els isca de la bragueta durant els propers quatre anys metre l'oposició —en un món ideal, tampoc no seria el PP— dona pel sac tot el que pot i més per tal de fer-nos la vida un poquet més desagradable a la ciutadania.

Però el fet que l'oposició política es dedique a destorbar i a discutir cadascuna de les propostes del Govern a base de comportaments arquetípics de nens i nenes de sis anys jugant al pati de l'escola no només és un clar indicador de que la cultura democràtica de cadascuna de les regions espanyoles —i, per suposat, de l'Estat mateix— és tan basurítica com els propis dirigents, sinó que, a més, provoca que la població fuja esglaiada de la política i que, per tant, deixen de ser animals polítics per convertir-se en Homo Paletonus, és a dir, persones que han perdut l'interès per la política i la societat fins al punt de pensar que tots els polítics són "la mateixa merda" i que l'única cosa per la qual val la pena lluitar és per veure el partit del diumenge al bar de la cantonada. 

Aleshores és qual el poble (δεμος) perd el poder (κράτος) i és converteix en una massa absurda que va seguint determinades regles sense para-se a pensar si realment és el que ha decidit a les urnes. Els polítics canvien constantment les seues línies pseudoideològiques i provoquen la confusió del poble, que ja no sap si realment existeix una dreta, una esquerra o un centre.

Després estan els pseudosalvadors dels pobles oprimits —nacionalistes, independentistes i demés—, que venen a uns pocs la idea de que ells són, generalment, la vertadera esquerra —encara que no tenen cap pudor per fer coalicions d'allò més estranyes amb partits de dreta i extrema dreta—.

Com sempre, qui acaba patint aquesta falta de consistència ideològica és el poble (δεμος), mentre que al poder (κράτος) li és més o menys igual estar en govern o en oposició mentre de plenar-se les butxaques tracte. Al final, la democràcia (δεμοκράτος), o el poder del poble, acaba convertint-se en el poble i el poder (δεμος ετ κράτος), i al poble (δεμος) només li queda aguantar i assimilar tota eixa massa de pseudodemocràcia que caracteritza l'Espanya del segle XXI.

Que el poder decideixa.

La llibertat per elegir els nostres propis dictadors.

La pitjor versió, a excepció de totes les altres.

Els inesperats canvis del govern Zapatero

La passada setmana ens despertàvem amb una inesperada notícia de política nacional, i és que, el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar el passat dimecres 20 d’octubre canvis a les carteres ministerials.

Aquests canvis han afectat a la majoria dels ministeris, i han convertit a Alfredo Pérez Rubalcaba en l’home fort del govern, ja que, a més de mantenir el seu càrrec de ministre de l’interior, ostentarà també la vicepresidència primera del govern, càrrec que ocupava fins aleshores Maria Teresa Fernández de la Vega.

Un altre dels canvis significatius han sigut les desaparicions de les Carteres d’Igualtat i de Vivenda, les competències de les quals han passat a ser desenvolupades per Sanitat i Foment, respectivament.

Altres ministres han canviat de ministeri, com és el cas de Trinidad Jiménez, que ha passat d’ocupar Sanitat a Assumptes Exteriors. D’aquesta manera, Leire Pajín, ex secretària d’organització del PSOE, s’ha convertit en la nova ministra de sanitat, i Miguel Ángel Moratinos ha quedat fora del govern de Zapatero.

Dos dels canvis que millor ha rebut l’esquerra espanyola han sigut les incorporacions de l’històric d’UGT Valeriano Gómez que ha passat a convertir-se en ministre de treball i que, paradoxalment, haurà de portar endavant la reforma laboral contra la que es va manifestar el passat 29 de setembre. D’altra Banda, la ex alcaldessa per EU de Córdoba, Rosa Aguilar, ha sigut nomenada ministra de medi ambient, marí i rural, amb l’eixida d’Elena Espinosa.