Per la dignitat de TOTES les famílies

Ha sigut emocionant reviure el moment en què Carmen Montón s'enfrontava als diputats del PP, que es van oposar amb totes les seues forces a una xicoteta modificació del Codi Civil. Eixa modificació era un dret, el dret de cada persona a estimar, a viure i a contraure matrimoni amb la persona que vullguera, independentment del seu sexe, i ells, a canvi, van muntar macromanifestacions "en defensa de la família", en defensa d'una cosa que ells anomenen família i que no és altra cosa que una mostra del feixisme més profund, arrelat encara a Espanya després de més de trenta anys de democràcia. 

Eixa llei va suposar en el seu dia, ja en un llunyà 2005, una petita revolució a un país molt poc revolucionari, un país que sembla que a dia de hui es troba resignat a votar a una força política davant la desilusió per una altra. El dia 20 de novembre aniré a votar. Aniré a votar pels meus drets, i pels drets que totes les persones que es senten lliures d'estimar. Aniré a votar malgrat que sé que moltes persones no aniran a votar al partit polític que els va fer dignes i iguals davant la llei, i davant la societat. Jo aniré a votar, i votaré a Rubalcaba, perquè és el candidat que defensa els meus drets, perquè és el candidat que vol aprofundir en uns canvis que van començar el 2005 i que no han parat fins el dia de hui. 

No es tracta només del matrimoni. Des que es va aprovar la Llei, ens hem fet més visibles, més valentes i valents, ens sentim protegits i jo, personalment, em sent molt segura d'estar a un país que sé que castiga l'homofobia. 

Ninguna persona té el dret de llevar els drets a altres persones, sobretot quan eixos drets no fan mal a ningú, i per suposat tampoc el senyor Rajoy. Hui, 5 de novembre de 2011, les persones homosexuals, bisexuals, transsexuals i heterosexuals som iguals a Espanya, i no anem a permetre que això canvie, ni el 20 de novembre, ni mai.

VOTA PEL QUE VOLS. 

Més agressions a polítics, hui Espanya

Fa només un parell de dies blogguejava sobre el perill de la venda legal d'armes als Estats Units, fent referència a l'agressió sofrida en un mítin de la congressista Gabrielle Giffords. Hui he de parlar d'un altre polític agredit, però sense armes de foc, i no als Estats Units, sinó a Espanya, a la Regió de Múrcia. 

Com és possible que estiguen ocorreguent aquestes coses? Són només fets aïllats o és que realment el món està patint una greu crisi? Clar, la crisi en seria una bona explicació. La crisi és com Zapatero, "el chico para todo", o millor dit, "la excusa para todo" Què plou? La culpa, de Zapatero. Fa massa calor? També. Amb la crisi igual, el problema és que la crisi ha deixat de ser econòmica (o potser encara no a molts indrets, tant se val) per a ser una crisi política, social i potser cultural, la qual cosa pot desencadenar la creació de bèsties polítiques que ben bé poden ser les protagonistes d'aquest cas.

En aquesta ocasió ha sigut el Conseller de Cultura, que ha patit una brutal agressió per part de  dos homes que el van agredir en repetides ocasions amb un puny americà. ¿Què marca la diferència? En primer lloc, el fet que els agressors han anat directament a per la víctima; no ha sigut en un acte oficial, ni tampoc han hagut altres víctimes, afortunadament. Bé. La segona diferència és brutal: El PSOE condemna l'agressió i el PP (partit del qual és membre el Conseller agredit) es dedica a tirar fem, com no, damunt del Govern, ¿no sona una mica estrany? 

El cas és que no és la primera (ni per descomptat, i per desgràcia) serà l'última vegada que el Partit Popular polititza un esdeveniment d'aquesta envergadura, i, per molta més desgràcia, d'envergadures molt més greus. I arribats a aquest punt no vaig a parlar del 14 de març de 2004, quan el Partit Socialista va guanyar unes eleccions perquè Zapatero havia confabulat amb ETA i amb uns quants terroristes d'Al-Qaeda (Bé, Al-Qaeda va ser inclossa en el pot una vegada els jutges van parlar de la seua pressumpta autoria), i potser també Acebes va parlar d'uns micos de l'espai que feien malabars mentre la gent espanyola, normal, heterosexual i del PP intentava clavar el vot per al PP en les urnes, de manera que captaven la seua atenció i en un moment de distracció, canviaven la papereta per una del PSOE. 

Que no era exactament així? Bé, tant se val. Què us semblaria preguntar-li a un polític per un atemptat o una agressió i que us responguera d'eixa forma? Un tant surrealista, oi? Doncs, bé. Eixa és l'oposició política que tenim a Espanya. I eixa és la gent que per desgràcia ens governarà prompte, és la gent que donarà rodes de premsa per explicar les coses a la seua manera. I deieu que ningú ho podia fer pitjor que Zapatero? Doncs quan el senyor Rajoy entre en el govern notareu la diferència.

La precampanya electoral

Comença la preparació de la campanya. Idees, grups de treball, més idees, el calendari de la campanya, converses amb líders de partits, reunions, merchandising, moltes més idees. Comença el període del que tot polític disfruta i avorreix al mateix temps: la precampanya electoral. 

La precampanya és el període anterior als quinze dies legals, "durs", de campanya electoral, i sol abastir entre dos i tres mesos d'actes, aparicions, presentacions, xarrades i mítings. Com més s'apropa el dia de les eleccions, més agressiva es torna la campanya, és a dir, més hores, més idees i més hores sense dormir. És podria dir que és el període en el qual els representants "preparen" als votants per al bombardeig electoral que aplega els quinze dies anteriors a les eleccions. 

Es realitzen diferents nivells de campanya: local, comarcal, provincial i nacional. En el cas de que les eleccions siguen generals, també es fa a nivell federal, però com que les properes eleccions de 22 de maig seran locals i autonòmiques farem la divisió des del poble a la comunitat.  

Les agrupacions locals tenen una gran importància en unes eleccions locals, fins al punt que es juguen l'entrada o eixida de l'Ajuntament, per la qual cosa resulta fonamental que reben recolçament des d'esferes més altes. Les agrupacions comarcals coordinen la campanya entre els diferents pobles que en formen part. S'encarreguen de donar suport humà i econòmic i també d'organitzar actes i una campanya a distribuir entre els pobles membres. Finalment, des de l'àmbit nacional, la campanya es centra més en la part "autonòmica" de les eleccions, donant suport al candidat i organitzant a la gent que s'encarregarà d'acompanyar-lo en campanya. 

He llegit hui un anàlisi de la precampanya a Elpais.com molt interessant. Supose que sí haureu notat el canvi d'actitud dels polítics valencians davant la imminència de les eleccions; Camps s'ha afluixat la corbata, i mai millor dit, i ha deixat que el candidat socialista haja aparegut un parell de vegades a Canal 9, també ha tingut algunes aparicions davant la premsa i ha deixat, fins i tot, que els periodistes li feren alguna que altra pregunta.   Jorge Alarte, per la seua banda, ja ha tingut la seua aparició estelar a un vídeo de precampanya per als cinemes.

Els interessos d'uns i d'altres, ara més que mai a la llum, i, a més, trauen a relluir eixa misteriosa habilitat que tenen els polítics de fer que el poble s'oblide de tot allò dolent que han fet en els 3 anys i mig anteriors. Tot un misteri.

Els inesperats canvis del govern Zapatero

La passada setmana ens despertàvem amb una inesperada notícia de política nacional, i és que, el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar el passat dimecres 20 d’octubre canvis a les carteres ministerials.

Aquests canvis han afectat a la majoria dels ministeris, i han convertit a Alfredo Pérez Rubalcaba en l’home fort del govern, ja que, a més de mantenir el seu càrrec de ministre de l’interior, ostentarà també la vicepresidència primera del govern, càrrec que ocupava fins aleshores Maria Teresa Fernández de la Vega.

Un altre dels canvis significatius han sigut les desaparicions de les Carteres d’Igualtat i de Vivenda, les competències de les quals han passat a ser desenvolupades per Sanitat i Foment, respectivament.

Altres ministres han canviat de ministeri, com és el cas de Trinidad Jiménez, que ha passat d’ocupar Sanitat a Assumptes Exteriors. D’aquesta manera, Leire Pajín, ex secretària d’organització del PSOE, s’ha convertit en la nova ministra de sanitat, i Miguel Ángel Moratinos ha quedat fora del govern de Zapatero.

Dos dels canvis que millor ha rebut l’esquerra espanyola han sigut les incorporacions de l’històric d’UGT Valeriano Gómez que ha passat a convertir-se en ministre de treball i que, paradoxalment, haurà de portar endavant la reforma laboral contra la que es va manifestar el passat 29 de setembre. D’altra Banda, la ex alcaldessa per EU de Córdoba, Rosa Aguilar, ha sigut nomenada ministra de medi ambient, marí i rural, amb l’eixida d’Elena Espinosa.

Politicastres

La política nacional em decepciona dia a dia, sembla ser que les ilusions i les ganes de treballar s'esfumen quan es veu la possibilitat d'abastir un xic de poder i de sortir en la foto al costat del politicastre de torn.

El PP no està a l'altura de la dreta europea, almenys no de l'actual, sí que ho estaria si vivirem el 1936. El PSOE ni tan sols està a l'altura de l'esquerra espanyola... ¿Solució? La Revolució...