Més agressions a polítics, hui Espanya

Fa només un parell de dies blogguejava sobre el perill de la venda legal d'armes als Estats Units, fent referència a l'agressió sofrida en un mítin de la congressista Gabrielle Giffords. Hui he de parlar d'un altre polític agredit, però sense armes de foc, i no als Estats Units, sinó a Espanya, a la Regió de Múrcia. 

Com és possible que estiguen ocorreguent aquestes coses? Són només fets aïllats o és que realment el món està patint una greu crisi? Clar, la crisi en seria una bona explicació. La crisi és com Zapatero, "el chico para todo", o millor dit, "la excusa para todo" Què plou? La culpa, de Zapatero. Fa massa calor? També. Amb la crisi igual, el problema és que la crisi ha deixat de ser econòmica (o potser encara no a molts indrets, tant se val) per a ser una crisi política, social i potser cultural, la qual cosa pot desencadenar la creació de bèsties polítiques que ben bé poden ser les protagonistes d'aquest cas.

En aquesta ocasió ha sigut el Conseller de Cultura, que ha patit una brutal agressió per part de  dos homes que el van agredir en repetides ocasions amb un puny americà. ¿Què marca la diferència? En primer lloc, el fet que els agressors han anat directament a per la víctima; no ha sigut en un acte oficial, ni tampoc han hagut altres víctimes, afortunadament. Bé. La segona diferència és brutal: El PSOE condemna l'agressió i el PP (partit del qual és membre el Conseller agredit) es dedica a tirar fem, com no, damunt del Govern, ¿no sona una mica estrany? 

El cas és que no és la primera (ni per descomptat, i per desgràcia) serà l'última vegada que el Partit Popular polititza un esdeveniment d'aquesta envergadura, i, per molta més desgràcia, d'envergadures molt més greus. I arribats a aquest punt no vaig a parlar del 14 de març de 2004, quan el Partit Socialista va guanyar unes eleccions perquè Zapatero havia confabulat amb ETA i amb uns quants terroristes d'Al-Qaeda (Bé, Al-Qaeda va ser inclossa en el pot una vegada els jutges van parlar de la seua pressumpta autoria), i potser també Acebes va parlar d'uns micos de l'espai que feien malabars mentre la gent espanyola, normal, heterosexual i del PP intentava clavar el vot per al PP en les urnes, de manera que captaven la seua atenció i en un moment de distracció, canviaven la papereta per una del PSOE. 

Que no era exactament així? Bé, tant se val. Què us semblaria preguntar-li a un polític per un atemptat o una agressió i que us responguera d'eixa forma? Un tant surrealista, oi? Doncs, bé. Eixa és l'oposició política que tenim a Espanya. I eixa és la gent que per desgràcia ens governarà prompte, és la gent que donarà rodes de premsa per explicar les coses a la seua manera. I deieu que ningú ho podia fer pitjor que Zapatero? Doncs quan el senyor Rajoy entre en el govern notareu la diferència.

I si venen els extraterrestres?

Encara que semble un tema un tant estrafalari, la realitat és que des que l'ONU va designar una ambaixadora per possibles contactes amb alienígenes la comunitat internacional s'ha vist d'alguna manera inclinada a pensar que en breu podem ser visitats per colegues de l'espai.

La veritat és que sembla una mica d'Expedient X tot això, o de Cuarto Milenio (Expediente X Spanish way), però no és gaire difícil imaginar que no estem sols a l'Univers, una altra cosa és que a cap lloc puga hi haure una mínima partícula de vida intel·ligent o, en el cas de que l'hagi, seria una vida intel·ligent totalment diferent al que nosaltres entenem per intel·ligència, perquè clar, el nostre planeta i la nostra cultura són només una mostra entre una infinitat de possiblitats, la qual cosa, francament, dificulta el treball dels escriptors de ciència ficció, però bé, el cas és que els extraterrestres es trobarien en un món gens acollidor. 

Hi fa un any de la catàstrofe a Haití, que tanta misèria ha desencadenat, i gairebé ningú se'n recorda. Els polítics estan més preocupats de traure's les castanyes del foc que d'atendre les peticions de la ciutadania. I el poble, al mateix temps, considera la violència com un sistema de comunicació en molts casos. Per no parlar-ne de l'economia... El capitalisme és un sistema tan degradant que uns éssers extraterrestres ni tan sols se'l plantejaríen.

Total, que si venen els extraterrestres que es preparen, que els espera una estada molt angoixosa.

Potser ja estan reunits, planejant l'aplegada a la Terra 2.0

Salvatges

Portava uns dies dolents, un xic tristos i nerviosos, però hui no he pogut més que sentir-me estúpida pels meus problemes quan he vist la notícia amb que obria hui el blog amic Tranquilamente Nerviosa. 

La imatge no podia ser més colpidora; una dona, nua, a la porta d'un hospital, tirada en terra com si no fos més que un dels desperdicis que està provocant la còlera al país que la va vore nàixer: Haití.

Sincerament, ja no sé fins on aplegarà la crueltat humana, ja no sé si paga la pena viure en aquesta societat acomodada i tranquil·la o si més ens valdria anar allà on ens cride la conciència. Les Nacions Unides, la Unió Europea, aquestes organitzacions que van nàixer per tapar boques i que hui en dia no són més que organismes dedicats a rebre diners dels estats membres per a no fer absolutament res, fan això, res, mentre més de la meitat de la Humanitat es mor de fam i sed.

La majoria dels governs del món continuen violant dia a dia els Drets Humans sense que ningú no s'atrevisca a plantar-los cara, clar, que tampoc no podem: encara que nosaltres som més, ells són massa poderosos; tenen  les multinacionals, tenen els diners, tenen els mitjans per mantenir boques tancades i les ments ocupades en temes que no sobreviuran més de dos hores en portada.

Ens ha tocat viure una época passiva i absurda. Si Marx alçara el cap se n'adonaria que el seu capitalisme no era més que quatre obrers mal pagats, que el salvatgisme econòmic no ha fet més que començar.

Amnistia Internacional demana que es jutge a Bush

Primer, va portar un país a una guerra absurda. Ara diu que no volia.

Després va autoritzar tortures a centenars de persones acusades sense proves.
Ara ho confesa.

Aleshores, ¿ens hem de creure que ja havia deixat l'alcohol?

Situem-nos:

L'ex president dels Estats Units, George W. Bush, ha declarat recentment, amb motiu de la publicació d'una biografia seua, Desicion Points, que en el seu moment no va estar a favor de la guerra d'Iraq. A més, Bush ha confirmat les tortures massives que es van produir entre 2002 i 2008 a la presó de Guantánamo.

Amnistia Internacional (AI) ha demanat a Barack Obama que inicie una investigació per crims de guerra contra l'ex president Bush, ja que, segons ha afirmat Rob Freer, responsable d'AI als EEUU, la confessió de Bush "és suficient per posar en marxa l'obligació internacional dels EEUU d'investigar-lo, i perseguir-lo i processar-lo si es confirma".

George Bush en un dels seus discursos.

Senyor Bush, no es pot tenir la cara tan dura. No es pot ser responsable de la mort de milers de persones i després fer com si res haguera passat, com si, en un acte de fe en sí mateix es poguera llevar de damunt eixa cosa que les persones que som persones i no animals anomenem "càrrec de conciència". De sobte, este senyor ha despertat del seu món de fantasia i llumenetes de colors (anomenat síndrome d'abstinènça, potser) i se n'ha adonat de que la seua poca vergonya li pot provocar uns quants ingressos i, pensat i fet: declaracions polèmiques, llibre i hale, a tornar al ranxo a tocarse els nasos. 

Senyor Bush, es mereix vostè un Guantànamo per a vostè a soles.

La vaga i els maleantes

Ara, a setembre de 2010, quasi tres anys després de que començara la crisi, és quan es decideixen a fer vaga. És curiós que siga en aquestos moments quan l'esperit sindicalista comence a aflorar com si es tractara d'una moda, ¿serà que s'ha posat de moda ser progre? 

No és que m'agrade la Reforma Laboral, no és que estiga d'acord amb les mesures que està prenent en aquests moments el Govern, però, amb més dolor i rabia del que puc expressar, he de dir que no hi ha una altra forma, bé, podem inventar una màquina del temps, tornar als anys de capitalisme immobiliari salvatge i convèncer a la gent de que no és bo per als anys vinents guanyar tants diners i comprar tantes cases, cotxes tan cars, xalets i vaixellets per a veure l'America's Camps.

Espanya és un dels països que més ha patit la crisi, de fet, m'aventuraria a dir que ja hi han una sèrie de països que estan xapant-la, la qual cosa significa que, a més de patir la crisi en sí mateixa, hem de patir les pressions de la banca internacional, la Unió Europea, etc., que es tornen bojos només de pensar en perdre diners. 

El Govern, no és que precissament ho haja fet de la millor manera, però ¿què esperàveu, després d'anys i anys de creixement descontrolat? Ningú no veia (o no volia veure) venir la bufetada, era més guai continuar gastant. Ara venen les preses... ¡Anem a fer una vaga, contra aquest govern que ens fa precaris! I hale, tots a la vaga. Però, malgrat ser tan progres, ningú no es queixava quan els immigrants venien a llevar-nos la feina, a llevar-nos la feina que ningú volia fer perquè com, fins el inútil més inútil podia accedir a un bon lloc de treball, ens semblava poc digne ser l'últim peó de la construcció, o netejar cases, o cuidar ancians.

Tampoc es queixen de que a dia de hui continua havent un percentatge exageradament alt de dones que cobren menys que un home, tot i que realitzen la mateixa feina. Tampoc es queixen de tantes persones transsexuals que tenen que dedicar-se a la prostitució perquè ningú no els vol contractar. No es queixen de les persones homosexuals que no poden ser visibles a la seua feina per por a ser despedides. 

Fer vaga és un dret, i com a tal el respecte, però jo no faré una vaga per a que es beneficie el PP.

Nou anys, responsabilitat zero

Hui es compleixen nou anys del major atemptat terrorista de la història dels Estats Units, perpetrat per Al Qaeda, qui en el seu dia van ser amics i aliats de la familia de l'aleshores president George W. Bush.

El que més em va impactar de la ciutat de Nova York va ser caminar pels carrers de Wall Street i possar-me en la pell d'aquelles persones que van sentir de sobte com la seua existència es trastocava, que es convertien en marionetes controlades per una força invisible. La confussió, la por, la impotència, pànic. Un calfred em recorre l'esquena quan recorde aquell dia. Jo era menuda, però com la resta del món, vaig sentir la confussió i recorde la sensació de que res anava a ser igual a partir d'aquell moment.

Un record per a les 2.973 víctimes mortals, víctimes també de les ferotges polítiques exteriors de l'Administració nordamericana i víctimes de la guerra pel petroli, pel poder econòmic.

No oblidem tampoc a les víctimes d'una guerra absurda que ha assassinat a milers de persones innocents, una guerra que, no oblidem, va comptar amb el recolzament de qui aleshores era president del govern español, Jose Maria Aznar. No oblidem la forma deplorable en la que es van utilitzar aquestos atemptats, que van ser l'excusa que el senyor Bush necessitava per anar a per allò que realment li interessava, ¿l'orgull americà, honrar a les víctimes de l'11-S, justícia per a les seues famílies... o el petroli?

Des d'aleshores guerres preventives, intromissió en la llibertat personal dels ciutadans i ciutadanes dels Estats Units, ocultació de dades referents a la investigació dels successos de l'11-S, Guantánamo, amb el conseqüent atemptat contra els Drets Humans, odi a la cultura islàmica o islamofobia, 192 persones mortes al metro de Madrid i tot perquè el President del Govern d'Espanya s'havia encapritxat en posar els peus damunt la taula de Bush i 57 persones més mortes al metro de Londres perquè el President del Regne Unit era igual de desgraciat que els altres dos. Ens han venut la moto i els responsables de tot ara mateix estan a un rantxo de Texas disfrutant de la vida i brindant a la salut de tots els imbècils que no ens vam atrevir a qüestionar les seues mesures "contra el terrorisme" i, és més, ens van fer considerarles "necessàries".

I no ens vam qüestionar res. Ens van fer entrar en pànic i després ens van plenar el cap de merda, ens van manipular fins que les nostres idees començaren a sagnar, apunyalades per les mentides que ens van fer creure a força d'odi.

Amb tot, els ciutadans i ciutadanes de la ciutat de Nova York continuen, nou anys després, baixant la mirada amb tristessa cada vegada que nomenen l'11 de setembre de 2001. Un estigma, un trauma que potser mai seran capaços de superar malgrat el pas del temps, la ferida és massa gran. Tothom va perdre algú, un amic, un germà, una veïna, un company de feina, una coneguda... qui no coneixia ningú, malgrat tot, igualment es va sumar a la tristessa, el fet de perdre quasi tres mil conciutadans els va unir.

Un record per a elles i ells, i una fotografia que ja no és el que era.

La Policia Local d'Alginet, inútils com ells a soles

La Policia Local d'Alginet (Ribera Alta) va demostrar ahir, una vegada més, el grau de corrupció i ineficiència que corre per les seues oficines.

Els fets es van evidenciar quan, una veïna del poble, farta de l'escàndol que s'escoltava a la casa del costat que, segons la paret de la seua habitació, es va allargar fins les sis del matí, va decidir cridar al cos de Policia del municipi.

La veïna va començar a sospitar que cap oficial de la Policia Local d'Alginet es presentaria al domicili que ella mateixa habia assenyalat com orígen de l'escàndol, però al voltant de mitja hora després de que la cridada s'havera efectuat, a les 3:00 AM, un cotxe patrulla es detenia a la porta de dita dirrecció.

La sorpresa de la veïna es va produir a l'observar que els oficials de policia es marxaven sense, ni tan sols, haver detingut el motor del cotxe. La senyora X apunta que aquesta visita tan sospitosament curta podria haver sigut provocada pel fet que el pare de la criatura és "municipal".

Politicastres

La política nacional em decepciona dia a dia, sembla ser que les ilusions i les ganes de treballar s'esfumen quan es veu la possibilitat d'abastir un xic de poder i de sortir en la foto al costat del politicastre de torn.

El PP no està a l'altura de la dreta europea, almenys no de l'actual, sí que ho estaria si vivirem el 1936. El PSOE ni tan sols està a l'altura de l'esquerra espanyola... ¿Solució? La Revolució...

Comuniquem sobre la comunicació

Tanta història de la comunicació per a que després els principals líders polítics mundials es reuneixen a una cimera del clima i no sàpiguen què dir...

Els cosirem a bufetades!

Li trenquen la cara al Berlusconi...

Quasi es carreguen al papa...

Vaja, sembla que la humanitat comença a pensar...

No, gràcies...

València 2020?

No foteu...

Rio 2016

Madrid no serà seu olímpica el 2016...

...¡Bé!

Una d'alcaldes...

L'excel·lentíssim (i intel·ligentíssim) alcalde d'Alginet, Enrique Girona, donarà ajudes econòmiques a aquells xiquets que cursen els seus estudis a escoles privades.

Li aplaudim ja o ens esperem a que canvie la font de la plaça per una estàtua del generalísimo?

... I mentrestant, els alginetins i les alginetines li feien reverències al seu pas mentre, amb la veu trencada per l'emoció del moment, deien:

- És que és molt bona persona!

Fi.

La hipocresia, que ens supera ara més que mai

Comence a pensar que l'única eixida possible a aquesta crisi d'ideologia política que sofreix la societat actual és la revolució. I és que una ceguera envaïdora i preocupant està devastant comarques senceres que, quasi sense adonar-se'n, molt sigil·losament van deixant-se portar per l'esperit del Partit Popular. Ells i elles pensen que amb un govern del PP es faran rics, podran lluir cotxes més vistosos, podran comprar xalets, cases més grans, roba de marca... i si no és així, podran aparentar-ho lluint la seua acreditació d'apoderats i interventors del Partit Popular a les pròximes eleccions.

Ara bé, si es posen malalts aniran al centre de salut del seu poble (i no a un segur privat), compraran medicaments amb recepta (que ixen més barats), els seus xiquets aniran a escoles públiques i es beneficiaran de beques i ajudes durant tota la seua formació. També criticaran als immigrants, que vénen a llevar-nos la feina, la feina que ningú no volia fer abans de perdre el seu acomodat lloc de treball, també es ficaran en la vida (i l'úter) de les dones, obligant-les a dur a terme embarassos no desitjats ( i arribat aquest punt no parlaré d'una coneguda fallera major de València...). Adoptaran altres postures inquisitives, com les seues croades contra la comunitat LGTB (dones mal educades, pervertidors d'infants, malalts mentals i viciosos, segons ells) defensaran allò que ells anomenen "família" i que nosaltres anomenem "¿família?", satanitzaran els preservatius (però invertiran en Durex, ves per on) es posaran una foto del natzareny a la cambra, tot just damunt del llit i aniran a la missa dels diumenges per a que el senyor retor els atorgue el perdó diví per haver realitzat actes sexuals amb pervertidors de xiquets (i arribat aquest punt no parlaré de l'excel·lentíssim president de la Generalitat).

Al final, tot es resumeix en hipocresia, una hipocresia nascuda de la més profunda de les repressions i que ha provocat un buit tan gran en les seues vides que no tenen cap més remei que intentar fotre la del proïsme. Però no passa res, perquè cap ovelleta no es pararà a pensar açò mentre els donem una America's Camps, la ciutat de Santiago Calatrava i el seu gust per les coses blanques (i inútils), la visita del nazi, perdó, del papa, la Fórmula 1 (subvencionada amb fons públics, eixos destinats a construir escoles i hospitals) i un llarg etcètera. Però per a què parlar, si ni tan sols se n'han adonat que el president de la Generalitat ha estat assegut a la banqueta dels acusats...

Població manipulada mitjançant els Mitjans de Comunicació + govern conduit per uns pocs + obres faraòniques + exaltació del líder i de la moral religiosa + duració indefinida dels càrrecs públics + corrupció + justícia cega = ¿Dictadura?

La vella València

La meua València és un lloc diferent, un lloc extraordinari, un lloc on fins i tot el circuit de Fòrmula1 és diferent. I és que a València tenim grades que no miren enlloc i quan el guanyador puja al podi no celebra la seua victòria rodejat de bellesses nòrdiques, no, ho celebra amb Rita Barberà i Francesc Camps, els encarregats de donar-los el trofeu, un trofeu que, d'altra banda, no penseu que la dissenyat qualsevol dissenyador de merda, no... El trofeu del Valencia Street Circuit el dissenya Santiago Calatrava! Ni més ni menys... I és que clar, a València, quan no sabem què fer cridem a Santiago Calatrava, que com té dues carreres sempre se li ocorre alguna cosa... Però malgrat tot és injust... ¡Jo també vull un monyigot de 5 quilos dissenyat per Calatrava! i a més... Vull que me'l paguen amb els 90 milions d'euros públics que la Generalitat destinarà a mantenir la Fòrmula1!

Queda arxivat el Cas Gürtel, Camps queda impune.

Tal i com ens temíem Francisco Camps no anirà a la presó. Almenys no per la trama de corrupció en la qual està involucrat, l'anomenat "Cas Gürtel".

Ara és el moment de reflexionar, ¿Què passa al País Valencià? És la pregunta del milió, uns i altres s'atorguen responsabilitats polítiques i intenten buscar la solució al "PProblema", però la cosa no és tan senzilla.

El Partit Popular ha sabut muntar-se el seu negoci particular a un territori políticament castigat al llarg de la Història, el que no acaba de quedar clar és com aconsegueixen el suport de la ciutadania, sobretot si tenim en compte forma tan despòtica amb la que es burlen de nosaltres... Bé, de nosaltres, dels nostres xiquets (amb tants barracons i tan poques ajudes als estudiants), dels nostres professors i professores (obligant-los a impartir assignatures que no són de la seua competència per tal de ridiculitzar-los), dels nostres majors i malalts (On estan els diners per a la Llei de Dependència? Al port America's Cup, potser?) i amb una televisió pública que començà donant-nos angoixa i que ja fa por, amb una informació tan seleccionada que ja quasi no ens deixa veure una altra cosa que els rostres dels "capos" del PP. Exaltació del líder, manipulació dels mitjans de comunicació, construccions faraòniques, escasses ajudes socials, discriminació...

El PP valencià s'ha creat un model polític basat en la vella Europa, concretament la Europa d'entre guerres. Definitivament, les valencianes i els valencians deuríem d'anar amb cura per si de cas comencen a proliferar els camps de concentració per a dissidents.