No és habitual que jo faça crítica cultural en aquest espai, però el motiu de hui em sembla que paga la pena. Ahir va ser una d'eixes nits tranquis de cinema. Bé, això de tranqui és un dir, us assegure que si el que voleu és passar una agradable i tranquil·la nit de cine Los ojos de Julia no és l'opció més adequada.
La pel·lícula tracta el tema de la invisibilitat en gairebé totes les seues formes, sobre tot la invisibilitat social i la invisibilitat física i, fins i tot, emocional, tot acompanyat amb el particular estil de Guillermo del Toro, que sempre està a punt per posar-nos els pèls de punta.Però malgrat els esglais, la sang i l'estrès amb què eixim de la sala, aquest film ens fa recordar que a dia de hui encara hi ha milions de persones que viuen en la més absoluta invisibilitat; són vagabunds, són dones que viuen sota un burka, són presoners de guerra, són homosexuals, són, sempre, persones amb pocs recursos econòmics, intel·lectuals, amb poques alternatives que han de resignar-se a viure una vida el més invisible possible.
Belén Rueda perd la vista, Pablo Derqui perd la cordura i nosaltres, els espectadors, perdem els nervis de tanta tensió, però el rerefons psicològic i intel·lectual de la pel·lícula paga la pena, sobre tot, si sou amants dels thriller de qualitat.
