#8M, res a celebrar

Un any més és 8 de març, i un any més, no tenim res a celebrar. El Dia Internacional de la Dona no és un dia festiu, no és una diada que s'haja creat perquè els homes ens diguen com de guapes estem o que ens compren un ram de flors. El Dia de la Dona és tot reivindicació. Reivindiquem, per exemple, unes condicions laborals i salarials dignes, millor dit, tan dignes com les de qualsevol home. 

Fa només uns dies aplegaven les dades d'un informe de la UGT que assegurava que per obtenir la mateixa retribució salarial que un home, una dona havia de treballar una mitja de 82 dies més a l'any. Per fer el mateix treball, les dones cobrem una mitjana del 22,55% menys que els homes, el que suposa 5.744€ menys a l'any. 

No queda així la cosa. L'any passat 46 dones van morir a Espanya víctimes de la violència masclista, enguany ja en van 7. Els poders públics haurien de passar nits en vela intentant buscar una solució a aquesta lacra tan vomitiva que assetja la nostra societat, però no, hi ha coses molt més importants, que li ho diguen sinó al diputat d'UPyD i portaveu del seu partit a la Comissió d'Igualtat del Congrés dels Diputats, el senyor Toni Cantó. Cantó assegurava el passat dia 25 de febrer a través del seu compte de Twitter: "La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas". 

Les declaracions de Cantó van provocar dues reaccions en cadena: Mentre una meitat de la xarxa s'indignava amb el masclisme del pèssim actor (que havia inventat tranquil·lament les estadístiques, per cert), l'altra meitat treia al carrer la seua misogínia latent, eixa que de vegades els fa vergonya mostrar, però que només necessita una mica d'empenta, una mínima raó per fer-se visible. 

Però això no és tot. Al Govern de Mariano Rajoy només li van caldre mesos per acabar amb un nivell d'igualtat que s'havia aconseguit a base d'anys i lleis. Segons l'Informe Global sobre Desigualtat de Gènere de l'any 2012, Espanya baixava ni més ni menys que 14 llocs (del 12 al 26) pel que fa a igualtat entre homes i dones. Sembla ser que això de la "marca España" no ho venen tan bé com alguns es pensen. 

Però el problema va més enllà, no es tracta simplement de pujar o baixar llocs en un rànquing, es tracta d'una escletxa de desigualtat entre dones i homes que no es va a tancar sola. Cal una lluita continuada, i contundent, perquè aquestos que hui ens governen no tenen especial interès en fer que l'escletxa es tanque. Només cal veure les poques dones que ocupen càrrecs d'importància al seu partit, i a les empreses dels seus "amiguitos del alma", a més, tampoc són dones que es caracteritzen precisament per lluitar activament pels drets de les dones, més aviat, tot el contrari. 

Per tot això, i perquè les dones continuem patint violència a casa, a l'escola, al treball i al carrer pel fet de ser dones. Perquè vivim en un sistema que ens oprimeix i que ens fa submises de l'altra meitat. Perquè després de tota una Història de submissió només demanem una cosa tan simple com és la igualtat, i malgrat tot ens la neguen. 

Per totes les dones que han patit violència sexual. Per totes les dones que han sigut negades del dret a decidir lliurement sobre el seu cos. Per totes les dones que estimen altres dones i que no, no necessiten cap home que "les apanye". Per totes les xiquetes que pel fet de nàixer amb uns determinats òrgans sexuals ja són assignades a una determinada categoria i han d'obeir a unes normes socials opressives basades en uns rols completament desfasats, i per suposat, també als nostres companys homes, que pateixen el mateix però de l'altre costat. Perquè hi ha moltes formes de ser home, i nosaltres apreciem aquells que estan del nostre costat, que volen canviar la societat tant com nosaltres, que també estan oprimits en uns valors patriarcals i masclistes. Per tots ells, per totes elles, hui, 8 de març, res a celebrar. Tot per lluitar. 

Rancis de color magenta

Res feia pensar, allà pels anys 90 que el simpàtic David de la sèrie 7 Vidas, acabaria convertint-se en un dels polítics més polèmics del Congrés dels Diputats 

Com a actor, ja deixava molt que desitjar. No sé ben bé com va aplegar a formar part de l'elenc de l'oscaritzada Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar, on per cert, caracteritzava a una transsexual,  Lola, que havia deixat un bon grapat de dones damnificades al seu pas. Aquest personatge vaticinava ja, pot ser, el que acabaria mostrant al món aquest pèssim actor reciclat en polític: Un masclista de primera.

La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas.
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

La seua imatge de polític jove, no-professional, atractiu i modernet ha quedat desvetlada per la seua vertadera cara, i és que les declaracions que ahir va fer Toni Cantó via Twitter no són més que el reflex d'una ment misògina i profundament masclista, arrelada en la cultura més rància i castissa d'Espanya. Però, ¿què és el seu partit si no això? 

No és casualitat que Cantó milite amb els del rosa fúcsia, eixa organització sense ideologia pròpia, però que casualment sempre seuen a la dreta del pare. Eixa organització nacionalista, espanyolista, promotora del tractat per la unitat de la llengua, defensora de les corregudes de bous, com el propi Cantó va demostrar també fa només uns dies. Eixa organització que portava al seu programa electoral per les eleccions generals del 2011 l'eliminació dels jutjats especialitzats en violència de gènere (punt 301), com si no foren necessaris, com si foren un malbaratament de recursos. Eixa organització capaç de posar a un masclista de primera com a portaveu del partit a la Comissió d'Igualtat del Congrès.

Sabías que un tercio de las muertes por violencia doméstica en España son hombres?
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

Resulta que les dades que Toni Cantó va tuitejar alegrement durant una bona estona, i que en principi va assegurar que provenien de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), eren en realitat cosa de Feder.Gen. (Federación de afectados por las leyes de género). ¿Una federació d'afectats per lleis que busquen promoure la igualtat i erradicar la violència contra les dones? ¿Estrany, veritat? Resulta que, segons recull El País, les dades que Cantó va dir que provenien de l'INE i que més tard va rectificar diguent que venien de la tal Feder.Gen. no han sigut recollides de cap font oficial, sinó que, segons el tresorer de l'organització, provenen d'un arxiu propi (això sona més estrany encara).

Però així funciona la democràcia per a UPyD: Toni Cantó s'inventa unes dades, o agafa unes dades ja inventades prèviament per una associació qualsevol de masclistes. A continuació, les publica a Twitter sense escrúpols, i acompanyades d'una bona dosi de demagògia i dramatisme. Finalment, espera a que algú s'ho crega i decideixa unir-se a la seua banda de feixistes vestits de magenta. Mentrestant, com sempre, una part de la població s'indigna per la poca vergonya del subjecte i l'altra part se'n puja al carro i fa apologia de la misogínia com si no hi hagués demà. Clar, si un senyor diputat no té la més mínima vergonya de mostrar-se tan profundament masclista, ¿per què ho haurien de fer ells, simples ciutadans?

La putada, Toni Cantó, és que cap de les dones que han mort en aquest país per violència masclista et podrà contestar. A totes elles, un record. A totes les dones que pateixen o han patit violència masclista, tota la força del món. Que cap individu, per molt diputat que siga, us lleve les ganes de viure, lluitar i eixir endavant.


Telèfon d'atenció a la dona maltractada: 016

Els nostres drets, el seu entreteniment

Hui podria haver sigut un dia gran per als drets LGTB arreu del món. Podria haver-ho sigut a un país on un recurs d'inconstitucionalitat no mantingura en vil els drets de milers de persones que no volen altra cosa que ser considerades ciutadanes en igualtat de condicions a la resta de ciutadanes. Però no, vivim a Espanya, el país on davant un avanç històric en drets socials, la dreta política més cavernícola respon amb odi, amb discriminació i amb covardia. 

El recurs d'inconstitucionalitat del PP contra el matrimoni entre persones del mateix sexe (presentat el 28 de setembre de 2005, només uns mesos després de l'aprovació de la llei que permetia canviar el Codi Civil de forma que el matrimonis entre persones del mateix sexe quedaren emparats per la llei) encara està vigent, ja que malgrat les nombroses peticions de que fóra retirat, els populars es van negar a fer-ho. 

Aquesta mateixa setmana el Tribunal Constitucional ha anunciat que el recurs passarà en breu a plenari, encara que això no assegura que la qüestió vaja a ser resolta pròximament. Així i tot, el PP ha utilitzat l'estratègia de desmarcar-se del recurs, com si no haguera sigut cosa seua, com si només fóra un tràmit més de la llei, i ara que veuen pròxima la seua resolució pugnen per no quedar massa malament en un assumpte en el que més de la meitat dels espanyols està en desacord amb la posició de l'actual govern. 

Set anys després de la presentació del recurs, caldria fer un exercici de reflexió i de memòria per tal de no oblidar-nos de quina és la posició de l'actual govern sobre els drets LGTB. Caldria recordar les manifestacions en contra del matrimoni igualitari, les intervencions "d'experts" al Senat proclamant que la homosexualitat és una malaltia, els líders religiosos defensant les postures integristes del PP en aquesta matèria i els vergonyosos discursos sobre fruites, que no eren més que l'odi més irracional contra allò que no poden entendre: que qualsevol persona decideixa viure amb absoluta normalitat i molt d'orgull allò que és. 

Ara només caldria demanar a aquest absurd govern un impossible: coherència. Coherència perquè ningú hauria de ser tan cínic com per jugar amb les il·lusions de milers de persones i després fer com que tot ha sigut una broma, com que només estaven jugant a fer-se els rebels. I de moment, nosaltres, no tenim altra que esperar a que el Tribunal Constitunal decideixa si tenim dret a ser ciutadans de primera o si només ha sigut una curta il·lusió en la que tothom tenia el mateix dret a ser feliç.

El Dia de la Dona

El dia de la dona és cada vegada que una dona rep el mateix sou que un home per fer la mateixa feina. El dia de la dona és cada vegada que una de les nostres és discriminada per ser femella. El dia de la dona és l'alliberament sexual de tota una generació, i també cada vegada que una dona reprimeix la seua sexualitat. El dia de la dona és cadascun dels colps que pateixen les víctimes del masclisme més cobard i violent, i és també cada denúncia, cada minut imaginant com seria una altra vida, sense colps, sense insults.

També és el dia de la dona cada vegada que un home defensa els drets de les dones i cada vegada que denúncia un cas de discriminació. Per desgràcia, el dia de la dona és també quan una dona lluita contra els drets de les dones, i contra la seua llibertat. I afortunadament ho és també quan veus aunònimes de dones s'alcen sobre la multitud i clamen els seus drets sobre els seus respectius úters.

El dia de la dona és cada vegada que algú llig un poema de Maria Mercè Marçal i li entren ganes de canviar el món. Empresàries, artistes, metgesses, advocades, periodistes, professores, cuineres, fusteres, ferreres, soldadores, arquitectes, obreres i llauradores són també el dia de la dona.

El Dia de la Dona és hui, perquè és 8 de març, però també va ser ahir, i ho serà demà, i sempre. Perquè nosaltres, les invisibles, "el sexe dèbil", estem fent imparables avanços en els nostres drets i llibertats que, malgrat polítics (i polítiques, malauradament) cavernícoles, mai deixarem de reclamar, de reivindicar i d'exigir.

Feliç dia de la dona a totes (i a tots), especialment a aquelles que sou, d'alguna manera, rebels.

A l'atzar agraeixo tres dons: 

 haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. 

 I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

(Maria Mercè Marçal) 

Per la dignitat de TOTES les famílies

Ha sigut emocionant reviure el moment en què Carmen Montón s'enfrontava als diputats del PP, que es van oposar amb totes les seues forces a una xicoteta modificació del Codi Civil. Eixa modificació era un dret, el dret de cada persona a estimar, a viure i a contraure matrimoni amb la persona que vullguera, independentment del seu sexe, i ells, a canvi, van muntar macromanifestacions "en defensa de la família", en defensa d'una cosa que ells anomenen família i que no és altra cosa que una mostra del feixisme més profund, arrelat encara a Espanya després de més de trenta anys de democràcia. 

Eixa llei va suposar en el seu dia, ja en un llunyà 2005, una petita revolució a un país molt poc revolucionari, un país que sembla que a dia de hui es troba resignat a votar a una força política davant la desilusió per una altra. El dia 20 de novembre aniré a votar. Aniré a votar pels meus drets, i pels drets que totes les persones que es senten lliures d'estimar. Aniré a votar malgrat que sé que moltes persones no aniran a votar al partit polític que els va fer dignes i iguals davant la llei, i davant la societat. Jo aniré a votar, i votaré a Rubalcaba, perquè és el candidat que defensa els meus drets, perquè és el candidat que vol aprofundir en uns canvis que van començar el 2005 i que no han parat fins el dia de hui. 

No es tracta només del matrimoni. Des que es va aprovar la Llei, ens hem fet més visibles, més valentes i valents, ens sentim protegits i jo, personalment, em sent molt segura d'estar a un país que sé que castiga l'homofobia. 

Ninguna persona té el dret de llevar els drets a altres persones, sobretot quan eixos drets no fan mal a ningú, i per suposat tampoc el senyor Rajoy. Hui, 5 de novembre de 2011, les persones homosexuals, bisexuals, transsexuals i heterosexuals som iguals a Espanya, i no anem a permetre que això canvie, ni el 20 de novembre, ni mai.

VOTA PEL QUE VOLS. 

I tu, ¿per què odies?

Aquesta no és una campanya en defensa de la "correció política" sense més. Pretenguem anar un poc més enllà: ¿Alguna vegada t'has posat en la pell del pare d'eixa persona a la que vas anomenar "subnormal"? ¿T'imagines quan de dolor pot provocar dir-li "impedit" a una persona que realitza un sacrifici extra per abastir allò que tu consideres quotidià? ¿I què dir de les discriminacions per estètica, reputació, orígen geogràfic, classe social, identitat o orientació sexual, creencia o absència d'aquesta, llibertat ideològica, color de la pell...?


¿I tu per què odies? ¿Creus ser millor? Pensa.


Campanya de sensibilització social, promoguda per la pàgina de la Declaració Universal dels Drets Humans a Facebook.

Elles, les presidentes

Dilma Rouseff

A mesura que ens aproximem al periode electoral, hi ha una cosa que no em canse de repetir: Espanya necessita una presidenta (i amb "presidenta" no em referisc, evidentment, a dones com Esperanza Aguirre, Cospedal o Sáenz de Santamaría). A Brasil es va produir ahir la investidura de la que ja és la primera dona en presidir el país, Dilma Rouseff.

La realitat és que per a que una dona aplegue a presidenta ha de ser quasi una erudita (una erudita en allò de la política, vull dir), o bé ha de rebre una forta empenta, com va ser el cas de Cristina Fernández de Kirchner a Argentina, que va pujar al poder després de que el seu marit haguera sigut president, o com havia de ser el cas de Hillary Clinton, en el cas d'haver guanyat les eleccions primàries als Estats Units a Barack Obama.

Jóhanna Siguriardóttir

Altres exemples de dones presidentes són el d'Angela Merkel (un prototip més semblant al que seria el "model "Thatcher", una dona forta i valenta, amb pocs escrúpols, amb un model de fer política típicament masculí), Mary McAlesee, presidenta de la República d'Irlanda, que és un cas una mica estrany, sobretot perquè la política irlandesa està fortament dominada pel sector masculí (masculí i corrupte i, per suposat, de dretes). Un altre cas ben diferent és el de la islandesa Jóhanna Sigurðardóttir, la primera ministra del país. És tota una excepció pel que fa a dona i alta dirigent d'un país, i és que Sigurðardóttir és obertament homosexual i, a més, la política més valorada del seu gabinet, de fet, la seua gestió va pujar en valoració en 2009 respecte del 2008, cosa que no ha succeït pràcticament a cap altre indret d'Europa. Tarja Halonnen és la presidenta de Finlandia, del partit Socialdemòcrata, i com es pot observar, els països del nord d'Europa són més propicis a tenir dones al capdavant dels seus governs, al igual que en Amèrica Llatina, amb els casos de Michelle Bachelet, ex presidenta de  Xile i actual directora executiva de UN Women, l'entitat de l'ONU que s'ocupa de temes d'igualtat de gènere i secretària general adjunta de l'ONU i Laura Chinchilla, actual presidenta de Costa Rica, des del 8 de maig de 2010.



Imatges de la investidura de Rouseff.

Les presidentes espanyoles

Esperanza Aguirre

El panorama espanyol es presenta ben masclista, i és que de les 17 comunitats autònomes només una està actualment presidida per una dona, la Comunitat de Madrid (Esperanza Aguirre-PP). Però si observem el total de presidents de les comunitats des de la fi de la dictadura franquista, és a dir, fins i tot observant el període preautonòmic, només trobem un altre cas de dona que haja sigut presidenta d'una comunitat, Maria Antonia Martinez, que va presidir la Regió de Múrcia en 1984 i després de 1993 a 1995.

El cas dels ministeris es presenta una mica més positiu, sobretot des de les eleccions de 2004, guanyades per José Luis Rodríguez Zapatero, que va atorgar la majoria dels ministeris a dones, cosa que va ser durament criticada per la dreta espanyola. Sembla ser, de fet, que el paper de les dones queda en un segon plànol en la política espanyola, on sí en sabem de dones vicepresidentes, com és el cas de Maria Teresa Fernández de la Vega, que va ser vicepresidenta primera del govern des del 2004 fins les últimes remodelacions del Govern de Zapatero, realitzades en 2010, en les quals també va desaparèixer el Ministeri d'Igualtat com a ministeri independent.

Possibles presidentes

Trinidad Jiménez

• Trinidad Jiménez: Va ser ministra de sanitat des d'abril de 2009 fins octubre de 2010, quan passà a ocupar la cartera d'exteriors. Experimentada en política, on milita des dels anys 80, i preparada per a les relacions internacionals, ja que va ser secretària d'estat per a les relacions amb Iberoamèrica i secretària de relacions internacionals del PSOE. És un dels braços forts del Govern Zapatero, ja que des del govern Aznar va donar suport a la seua candidatura, cosa que li ha valgut la confiança del President. A més, Trinidad Jiménez és andalusa, bressol per excel·lència del socialisme espanyol, cosa que li valdria un gran suport. 

• Carme Chacón: Diputada en les Corts des del 2000, vicepresidenta del Congrés dels Diputats del 2004 al 2007, Ministra de vivenda de juliol del 2007 a abril del 2008 i Ministra de Defensa des d'aleshores. Tot un currículum per a una dona de 39 anys que seria, sense cap dubte, una bona candidata per a la presidència del Govern: es jove, té ganes de treballar i el seu càrrec com a Ministra de Defensa testifica la seua força. Però en una lluita electoral les seues virtuts es poden convertir en defectes ràpidament: potser l'electorat la veu massa jove (no passa res si un home té 39 anys i es presenta a unes eleccions, però una dona és "massa jove"), a més, i per molt absurd que semble, és així de trist, és catalana, i recordem l'odi visceral que es té a catalunya i el poble català des de molts indrets d'Espanya. 

• Elena Salgado: Actual ministra d'economia i hisenda i vicepresidenta segona del govern. anteriorment havia ocupat els càrrecs de ministra d'administracions públiques i ministra de sanitat i consum. A més, és diputada en les Corts des del 2008. Salgado sí que compliria el cànon de dona-presidenta: Una dona ja major, amb experiència i, sobretot, discreta, molt discreta.

• Maria Teresa Fernández de la Vega: Potser és, de totes elles, la més preparada per ocupar el càrrec de Presidenta del Govern. Va ser Vicepresidenta Primera del Govern, Ministra de la Presidència i Portaveu del Grup Socialista en les Corts de forma ininterrompuda des del 2004 fins el 2010. Coneix a la perfecció el panorama polític espanyol actual i no té cap problema a l'hora d'enfrontar-se a l'oposició política. És magistrada, doctora en dret, i a més, té una gran experiència en política.

Per un 2011 sense armaris

Hui blogueje amb un desig reivindicatiu per al 2011. El 2010 ha sigut un any ben profitós per al col·lectiu LGTB; si en juny i juliol vam reivindicar els drets de les persones transsexuals, en octubre ja estàvem cel·lebrant el primer Orgull LGTB a Sèrbia, i fa només unes setmanes, a l'Índia.

L'altra cara de la moneda han sigut les vergonyoses execucions de gais a Iran, on per més que els col·lectius LGTB esgargamellen tot el que saben i més per evitar-ho, les autoritats iranianes es tapen les orelles i van a la seua. 

Elaboració pròpia.

El meu desig, o la meua meta, o com volgueu anomenar-ho, per 2011, és aconseguir trencar d'una vegada les portes dels armaris que oprimeixen a tantes persones en el món. Que sí, que està molt bé que Ricky Martin o Tiziano Ferro assumisquen públicament la seua homosexualitat, però a mi m'importen més les persones anònimes que a l'escola, a la feina o a Iran, l'Índia o Serbia o al poble més xicotet de la Ribera del Xúquer, han d'amagar-se per tal de no ser excluits, rebutjats i, per desgràcia en moltes ocasions, agredits.

No ens oblidem de les dones, les més invisibles socialment, que a més del fastigós masclisme que ens envaeix des de fa ja massa temps, han de suportar també l'homofòbia que, en moltes ocasions, comença en les seues pròpies famílies.

I com ni del govern en aquests temps de crisi, ni de la societat, ni dels partits, ni dels organismes internacionals van a eixir els impulsos que necessitem per lluitar en favor de les nostres reivindicacions (trist però cert), som nosaltres qui ho hem de fer, som els únics que tenim el poder de canviar la societat, i ja va sent hora de creure's-ho.

Dos casos de masclisme repugnant

Amb dos casos de repugnant masclisme ens hem trobat ens els últims dies. D'una banda, Javier León de la Riva, alcalde de la ciutat de Valladolid, que es va dirigir a la ministra de Sanitat, Leire Pajín, amb unes formes que perfectament ens poden recordar a aquells temps en que els homes dominaven el gènere femení.

D'altra banda, el no sé sap molt bé a què és dedica, Fernando Sánchez-Dragó, un xucla sang que faroleja d'haver mantingut relacions sexuals amb dos menors d'edat a Japó i que, a més, li sembla divertit perquè el delicte ha prescrit, tan divertit que ho ha publicat a un llibre.

Aquests desafortunats incidents ocorren tot just després de la desaparició del Ministeri d'Igualtat, l'únic ministeri que probablement haguera tingut la potestat d'actuar contra aquestos dos éssers despreciables que, a dia de hui, no mereixen més que estar al carrer patint fam i que, en canvi, cap dels dos ha dimitit del seu càrrec a dia de hui, el primer continua sent alcalde de Valladolid, i el segon continua treballant a la televisió pública de la Comunitat de Madrid.