#8M, res a celebrar

Un any més és 8 de març, i un any més, no tenim res a celebrar. El Dia Internacional de la Dona no és un dia festiu, no és una diada que s'haja creat perquè els homes ens diguen com de guapes estem o que ens compren un ram de flors. El Dia de la Dona és tot reivindicació. Reivindiquem, per exemple, unes condicions laborals i salarials dignes, millor dit, tan dignes com les de qualsevol home. 

Fa només uns dies aplegaven les dades d'un informe de la UGT que assegurava que per obtenir la mateixa retribució salarial que un home, una dona havia de treballar una mitja de 82 dies més a l'any. Per fer el mateix treball, les dones cobrem una mitjana del 22,55% menys que els homes, el que suposa 5.744€ menys a l'any. 

No queda així la cosa. L'any passat 46 dones van morir a Espanya víctimes de la violència masclista, enguany ja en van 7. Els poders públics haurien de passar nits en vela intentant buscar una solució a aquesta lacra tan vomitiva que assetja la nostra societat, però no, hi ha coses molt més importants, que li ho diguen sinó al diputat d'UPyD i portaveu del seu partit a la Comissió d'Igualtat del Congrés dels Diputats, el senyor Toni Cantó. Cantó assegurava el passat dia 25 de febrer a través del seu compte de Twitter: "La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas". 

Les declaracions de Cantó van provocar dues reaccions en cadena: Mentre una meitat de la xarxa s'indignava amb el masclisme del pèssim actor (que havia inventat tranquil·lament les estadístiques, per cert), l'altra meitat treia al carrer la seua misogínia latent, eixa que de vegades els fa vergonya mostrar, però que només necessita una mica d'empenta, una mínima raó per fer-se visible. 

Però això no és tot. Al Govern de Mariano Rajoy només li van caldre mesos per acabar amb un nivell d'igualtat que s'havia aconseguit a base d'anys i lleis. Segons l'Informe Global sobre Desigualtat de Gènere de l'any 2012, Espanya baixava ni més ni menys que 14 llocs (del 12 al 26) pel que fa a igualtat entre homes i dones. Sembla ser que això de la "marca España" no ho venen tan bé com alguns es pensen. 

Però el problema va més enllà, no es tracta simplement de pujar o baixar llocs en un rànquing, es tracta d'una escletxa de desigualtat entre dones i homes que no es va a tancar sola. Cal una lluita continuada, i contundent, perquè aquestos que hui ens governen no tenen especial interès en fer que l'escletxa es tanque. Només cal veure les poques dones que ocupen càrrecs d'importància al seu partit, i a les empreses dels seus "amiguitos del alma", a més, tampoc són dones que es caracteritzen precisament per lluitar activament pels drets de les dones, més aviat, tot el contrari. 

Per tot això, i perquè les dones continuem patint violència a casa, a l'escola, al treball i al carrer pel fet de ser dones. Perquè vivim en un sistema que ens oprimeix i que ens fa submises de l'altra meitat. Perquè després de tota una Història de submissió només demanem una cosa tan simple com és la igualtat, i malgrat tot ens la neguen. 

Per totes les dones que han patit violència sexual. Per totes les dones que han sigut negades del dret a decidir lliurement sobre el seu cos. Per totes les dones que estimen altres dones i que no, no necessiten cap home que "les apanye". Per totes les xiquetes que pel fet de nàixer amb uns determinats òrgans sexuals ja són assignades a una determinada categoria i han d'obeir a unes normes socials opressives basades en uns rols completament desfasats, i per suposat, també als nostres companys homes, que pateixen el mateix però de l'altre costat. Perquè hi ha moltes formes de ser home, i nosaltres apreciem aquells que estan del nostre costat, que volen canviar la societat tant com nosaltres, que també estan oprimits en uns valors patriarcals i masclistes. Per tots ells, per totes elles, hui, 8 de març, res a celebrar. Tot per lluitar. 

Rancis de color magenta

Res feia pensar, allà pels anys 90 que el simpàtic David de la sèrie 7 Vidas, acabaria convertint-se en un dels polítics més polèmics del Congrés dels Diputats 

Com a actor, ja deixava molt que desitjar. No sé ben bé com va aplegar a formar part de l'elenc de l'oscaritzada Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar, on per cert, caracteritzava a una transsexual,  Lola, que havia deixat un bon grapat de dones damnificades al seu pas. Aquest personatge vaticinava ja, pot ser, el que acabaria mostrant al món aquest pèssim actor reciclat en polític: Un masclista de primera.

La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas.
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

La seua imatge de polític jove, no-professional, atractiu i modernet ha quedat desvetlada per la seua vertadera cara, i és que les declaracions que ahir va fer Toni Cantó via Twitter no són més que el reflex d'una ment misògina i profundament masclista, arrelada en la cultura més rància i castissa d'Espanya. Però, ¿què és el seu partit si no això? 

No és casualitat que Cantó milite amb els del rosa fúcsia, eixa organització sense ideologia pròpia, però que casualment sempre seuen a la dreta del pare. Eixa organització nacionalista, espanyolista, promotora del tractat per la unitat de la llengua, defensora de les corregudes de bous, com el propi Cantó va demostrar també fa només uns dies. Eixa organització que portava al seu programa electoral per les eleccions generals del 2011 l'eliminació dels jutjats especialitzats en violència de gènere (punt 301), com si no foren necessaris, com si foren un malbaratament de recursos. Eixa organització capaç de posar a un masclista de primera com a portaveu del partit a la Comissió d'Igualtat del Congrès.

Sabías que un tercio de las muertes por violencia doméstica en España son hombres?
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

Resulta que les dades que Toni Cantó va tuitejar alegrement durant una bona estona, i que en principi va assegurar que provenien de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), eren en realitat cosa de Feder.Gen. (Federación de afectados por las leyes de género). ¿Una federació d'afectats per lleis que busquen promoure la igualtat i erradicar la violència contra les dones? ¿Estrany, veritat? Resulta que, segons recull El País, les dades que Cantó va dir que provenien de l'INE i que més tard va rectificar diguent que venien de la tal Feder.Gen. no han sigut recollides de cap font oficial, sinó que, segons el tresorer de l'organització, provenen d'un arxiu propi (això sona més estrany encara).

Però així funciona la democràcia per a UPyD: Toni Cantó s'inventa unes dades, o agafa unes dades ja inventades prèviament per una associació qualsevol de masclistes. A continuació, les publica a Twitter sense escrúpols, i acompanyades d'una bona dosi de demagògia i dramatisme. Finalment, espera a que algú s'ho crega i decideixa unir-se a la seua banda de feixistes vestits de magenta. Mentrestant, com sempre, una part de la població s'indigna per la poca vergonya del subjecte i l'altra part se'n puja al carro i fa apologia de la misogínia com si no hi hagués demà. Clar, si un senyor diputat no té la més mínima vergonya de mostrar-se tan profundament masclista, ¿per què ho haurien de fer ells, simples ciutadans?

La putada, Toni Cantó, és que cap de les dones que han mort en aquest país per violència masclista et podrà contestar. A totes elles, un record. A totes les dones que pateixen o han patit violència masclista, tota la força del món. Que cap individu, per molt diputat que siga, us lleve les ganes de viure, lluitar i eixir endavant.


Telèfon d'atenció a la dona maltractada: 016

De canvis i d'obstacles

Ja feia temps que no em passava per ací. Entre unes coses i altres, la meua vida ha canviat massa en els últims mesos, i a penes he tingut temps de deixar-me caure pel meu estimat blog i escriure unes paraules. 

Bé, comencem pel principi. L'aplegada a Viena no em va resultar fàcil. No l'aplegada física, sinó el camí emocional. El Govern espanyol em va denegar la Targeta Sanitària Europea (TSE), document indispensable per residir a Àustria, substituïble per una assegurança privada. Precisament això és el que em van aconsellar a una oficina pública de la Seguretat Social, que contractara una assegurança mèdica privada, ja que la persona de qui sóc beneficiària de la Seguretat Social (en aquest cas, el meu pare) està en situació d'atur, i per tant, havia perdut el dret. Concretament, havia perdut el dret uns mesos abans, poc després de l'aplegada de Mariano Rajoy al Govern d'Espanya. La màgia d'Internet va fer efecte en aquest cas, no és que finalment conseguira la meua TSE, ja que no la vaig aconseguir, però almenys la meua història (i la de moltes altres persones) es va fer pública a través de Twitter, des d'on el diari Levante-EMV i el Programa de Ana Rosa (Telecinco) van contactar amb mi. En fi, coses que passen. 

Però parlem de canvis, i sense cap dubte, el major canvi que he experimentat últimament ha sigut geogràfic. Un 31 d'agost eixia de l'aeroport de Manises (València) amb la maleta molt plena i sentiments enfrontats al cap i al cor. Va ser un vol poc agradable: No em resultava fàcil acomiadar-me de la meua gent. Però la tristesa va durar ben poc una vegada em vaig ubicar a la que seria la meua nova llar: Un xicotet apartament, molt bonic, però als afores de Viena. De Viena puc dir moltes coses, i totes elles les guarde a un blog sobre aquesta meravellosa ciutat, en el que escric sempre que puc. 

Són moltes les persones que em pregunten per què vaig triar Viena. La veritat, crec que la triada va ser un acte impulsiu, com si la ciutat m'haguera cridat. Ara que estic ací, ho puc confirmar. Aquesta ciutat s'ha convertit en la meua llar, i malgrat que sé que en algun moment, hauré de tornar a casa (perquè he d'acabar els meus estudis, no per altra cosa), Viena sempre tindrà un lloc especial en la meua memòria. Voleu saber-ne més? Ja us contaré.

Infants invisibles i oblidats

Ahir vaig viure una escena al centre de València que em va trencar el cor. Una nena d'orígens asiàtics d'uns 5 anys esperava entre plors amb una dona agafada de la mà en una cantonada del carrer Colom. La dona no era la seua mare, sinó una persona anònima que havia trobat a la nena a punt de creuar un carrer tota sola. 

Al cap d'uns instants va aparèixer un policia local, la dona li va comptar el que havia passat. Uns minuts més tard un grup d'asiàtics va aparèixer: eren la suposada família de la nena, que en veure'ls va esclatar a plorar. Com a càstig, la suposada mare de la xiqueta la va colpejar en el braç i la va renyir. El policia, notablement enfurismat, li va dir que com s'atrevira a tornar a colpejar a la nena, se l'emportaria detinguda, i es va agenollar per tranquilitzar a la nena.

Durant uns minuts el policia i la família (que feien com que no entenien el que passava) van estar discutint sobre la nena. L'agent els va demanar la documentació i els va dir que si no s'identificaven, no els donaria a la nena. I així va quedar la situació quan vaig haver d'anar-me'n.

Foto: Google.

És ben coneguda (i ben ignorada al mateix temps) la discriminatòria situació de les nenes xineses. Aquesta mateixa família portava un nadó i un altre nen, però només havien descuidat a la xiqueta. Es tracta d'una greu vexació als drets dels infants que de cap manera hauria de permetre's.

No puc treure'm l'escena del cap i no puc deixar de pensar que si aquesta persona és capaç de colpejar a la seua filla davant d'un policia, què no farà quan estiga a sa casa?

Les imatges de la dècada

Demà, 31 de desembre, no només és el final d'un any, és el final d'una dècada, una dècada marcada per l'odi, la guerra i les injustícies, sobretot en forma de catàstrofes naturals. Ací us deixe una selecció d'imatges dels moments més importants (des del meu punt de vista) des del 2000 fins al 2010 feta per mi mateixa. Esperem que al proper vídeo (que el farem allà pel 2020) no hagem d'utilitzar tantes imatges de guerres i de catàstrofes naturals.

Nou anys, responsabilitat zero

Hui es compleixen nou anys del major atemptat terrorista de la història dels Estats Units, perpetrat per Al Qaeda, qui en el seu dia van ser amics i aliats de la familia de l'aleshores president George W. Bush.

El que més em va impactar de la ciutat de Nova York va ser caminar pels carrers de Wall Street i possar-me en la pell d'aquelles persones que van sentir de sobte com la seua existència es trastocava, que es convertien en marionetes controlades per una força invisible. La confussió, la por, la impotència, pànic. Un calfred em recorre l'esquena quan recorde aquell dia. Jo era menuda, però com la resta del món, vaig sentir la confussió i recorde la sensació de que res anava a ser igual a partir d'aquell moment.

Un record per a les 2.973 víctimes mortals, víctimes també de les ferotges polítiques exteriors de l'Administració nordamericana i víctimes de la guerra pel petroli, pel poder econòmic.

No oblidem tampoc a les víctimes d'una guerra absurda que ha assassinat a milers de persones innocents, una guerra que, no oblidem, va comptar amb el recolzament de qui aleshores era president del govern español, Jose Maria Aznar. No oblidem la forma deplorable en la que es van utilitzar aquestos atemptats, que van ser l'excusa que el senyor Bush necessitava per anar a per allò que realment li interessava, ¿l'orgull americà, honrar a les víctimes de l'11-S, justícia per a les seues famílies... o el petroli?

Des d'aleshores guerres preventives, intromissió en la llibertat personal dels ciutadans i ciutadanes dels Estats Units, ocultació de dades referents a la investigació dels successos de l'11-S, Guantánamo, amb el conseqüent atemptat contra els Drets Humans, odi a la cultura islàmica o islamofobia, 192 persones mortes al metro de Madrid i tot perquè el President del Govern d'Espanya s'havia encapritxat en posar els peus damunt la taula de Bush i 57 persones més mortes al metro de Londres perquè el President del Regne Unit era igual de desgraciat que els altres dos. Ens han venut la moto i els responsables de tot ara mateix estan a un rantxo de Texas disfrutant de la vida i brindant a la salut de tots els imbècils que no ens vam atrevir a qüestionar les seues mesures "contra el terrorisme" i, és més, ens van fer considerarles "necessàries".

I no ens vam qüestionar res. Ens van fer entrar en pànic i després ens van plenar el cap de merda, ens van manipular fins que les nostres idees començaren a sagnar, apunyalades per les mentides que ens van fer creure a força d'odi.

Amb tot, els ciutadans i ciutadanes de la ciutat de Nova York continuen, nou anys després, baixant la mirada amb tristessa cada vegada que nomenen l'11 de setembre de 2001. Un estigma, un trauma que potser mai seran capaços de superar malgrat el pas del temps, la ferida és massa gran. Tothom va perdre algú, un amic, un germà, una veïna, un company de feina, una coneguda... qui no coneixia ningú, malgrat tot, igualment es va sumar a la tristessa, el fet de perdre quasi tres mil conciutadans els va unir.

Un record per a elles i ells, i una fotografia que ja no és el que era.

Manifest de recolzament al jutge Garzón

La actuación del Juez Garzón en la instrucción de la histórica causa contra los crímenes de esa humanidad cometidos por el franquismo a raíz del golpe de Estado contra la legalidad constitucional republicana en julio de 1936 y la guerra civil y la posguerra perseguía buscar a las personas desaparecidas y recuperar sus restos mortales de las personas asesinadas; y verificar los hechos y la revelación pública y completa de la verdad, procurando una declaración oficial o decisión judicial que restableciera ante tales crímenes, la dignidad de las víctimas, de sus familiares y de la sociedad en su conjunto; compatibilizando la actuación judicial penal con la Ley de la Memoria Histórica, en interés siempre de las víctimas.


El Tribunal Supremo en lugar de resolver los recursos y cuestiones de competencia pendientes en relación a la causa contra los crímenes del franquismo, que tienen una evidente trascendencia histórica, social y jurídica, ha admitido querellas interpuestas por grupos ultraderechistas alegando una presunta prevaricación del Juez Garzón en su investigación sobre los crímenes del franquismo, consistentes en el plan sistemático y preconcebido de eliminación o exterminio de oponentes políticos, muchos de ellos por su condición de sindicalistas.


Las querellas interpuestas ante el Tribunal Supremo persiguen injustamente al Juez Garzón también por otras actuaciones judiciales, como la instrucción de los graves delitos de corrupción política del caso Gürtel.


Por otra parte en las actuaciones del órgano de gobierno de los jueces respecto al juez Garzón parecen estar pesando razones extrajudiciales.


Considerar que un Juez comete delito de prevaricación porque se disiente de su criterio jurídico, que está motivado y fundado, compromete gravemente el Estado de Derecho y la independencia del poder judicial; y la persecución del Juez Garzón cuestiona la consideración de la Justicia en la sociedad española, y también en el ámbito internacional.

Los impedimentos jurídicos que se sostienen por algunos para hacer inviable la causa de los crímenes contra la Humanidad del franquismo, hubieran hecho imposible también el Proceso de Nüremberg contra los criminales nazis.

Nadie puede pretender erigirse en garante de la legalidad del Estado social y democrático de Derecho en el que vivimos, amparando vulneraciones de la memoria histórica y favoreciendo la impunidad de la corrupción política.

La especial gravedad de estos hechos, relacionada con el contenido esencial de la democracia en España nos obliga a CCOO y UGT a un pronunciamiento al respecto, porque afectan a la lucha antifranquista y a la memoria histórica de una parte, y a la persecución y castigo de la corrupción de otra.

Para UGT y CCOO ningún poder está libre de control en una sociedad democrática: tampoco la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo ni el Consejo General del Poder Judicial.

CCOO y UGT quieren manifestar públicamente su solidaridad en estas horas con el Juez Garzón y el reconocimiento de su trayectoria ejemplar de defensa de los Derechos Humanos; y también exigimos al Tribunal Supremo que termine de manera inmediata la persecución injusta contra el Juez Garzón y que resuelva ya las cuestiones pendientes en su sede sobre la causa de los crímenes contra la Humanidad del franquismo.