Una imatge, mil paraules

La bandera de Palestina oneja per primera vegada als Estats Units. És a la seu de l'Organització per a l'Alliberament Palestí dels Estats Units (PLO en les seues sigles en anglès), o, segons el web Jewish Virtually Librari, "una de les organitzacions terroristes més conegudes del món". Encara que el Departament d'Estat dels EEUU ha afirmat que aquest acte simbòlic no representa un canvi en la política cap a Orient Pròxim, mentre que per a Maen Rashid Areikat, l'enviat des de Palestina per hissar la bandera ha destacat que l'acte suposa una evidència de la voluntat d'Obama per afrontar "les realitats", sí bé és cert que Barack Obama ha animat en diverses ocasions a Palestina i Israel per aplegar a un acord de pau. 

Orgullosos dels seus rifles, per a assassinar polítics

La immigració, l'avortament, la homosexualitat i la investigació amb cèl·lules mare. Estar obertament a favor d'aquests quatre sectors pot ser causa de mort als Estats Units, el país més civilitzat del món. 

Sis persones, entre elles una nena de 9 anys, han sigut víctimes de l'extremisme polític, han sigut víctimes d'un sistema que permet la venda legal d'armes al primer tarat que passe. Mentrestant, la senadora demòcrata Gabrielle Giffords es recupera sorprenentment d'un tir que li va atravesar el crani. 

Era contra ella l'atemptat. Jared Lee Loughner no s'ho va pensar dues vegades, va assistir a l'acte organitzat per la Senadora, i amb tota la sang freda que hom pot reunir, va tirotejar els assistents, no sense avans haver penjat un quants vídeos a la plataforma Youtube on es declarava adorador del "Mein Kampf". 

Eixa és la llibertat que planteja el país que ens governa a tots. És la llibertat de poder comprar una pistola per poder anar a tirotejar als polítics que no ens agraden. Mentrestant, els líders republicans lamenten l'atemptat, sí, però continuen lluint amb el seu orgull americà el carnet de l'Associació Nacional del Rifle (NRA), una associació que no només reivindica el dret dels americans a disfrutar d'un rifle a casa, sinó que també s'ocupa de mantenir viva la flama del feixisme al país on suposadament mai no ha existit. 

"Què passaria si algú usara el teu rifle per assassinar a la teua pròpia família?" Preguntava el periodista Jon Sistiaga a un desconcertat membre de la NRA que no podia creure que la compra d'armes fora il·legal a Espanya. I què passarà ara que aquest descerebrat ha assassinat a sis persones innocents i ha ferit, en alguns casos molt greument, a desenes de persones? 

Les imatges de la dècada

Demà, 31 de desembre, no només és el final d'un any, és el final d'una dècada, una dècada marcada per l'odi, la guerra i les injustícies, sobretot en forma de catàstrofes naturals. Ací us deixe una selecció d'imatges dels moments més importants (des del meu punt de vista) des del 2000 fins al 2010 feta per mi mateixa. Esperem que al proper vídeo (que el farem allà pel 2020) no hagem d'utilitzar tantes imatges de guerres i de catàstrofes naturals.

Salvatges

Portava uns dies dolents, un xic tristos i nerviosos, però hui no he pogut més que sentir-me estúpida pels meus problemes quan he vist la notícia amb que obria hui el blog amic Tranquilamente Nerviosa. 

La imatge no podia ser més colpidora; una dona, nua, a la porta d'un hospital, tirada en terra com si no fos més que un dels desperdicis que està provocant la còlera al país que la va vore nàixer: Haití.

Sincerament, ja no sé fins on aplegarà la crueltat humana, ja no sé si paga la pena viure en aquesta societat acomodada i tranquil·la o si més ens valdria anar allà on ens cride la conciència. Les Nacions Unides, la Unió Europea, aquestes organitzacions que van nàixer per tapar boques i que hui en dia no són més que organismes dedicats a rebre diners dels estats membres per a no fer absolutament res, fan això, res, mentre més de la meitat de la Humanitat es mor de fam i sed.

La majoria dels governs del món continuen violant dia a dia els Drets Humans sense que ningú no s'atrevisca a plantar-los cara, clar, que tampoc no podem: encara que nosaltres som més, ells són massa poderosos; tenen  les multinacionals, tenen els diners, tenen els mitjans per mantenir boques tancades i les ments ocupades en temes que no sobreviuran més de dos hores en portada.

Ens ha tocat viure una época passiva i absurda. Si Marx alçara el cap se n'adonaria que el seu capitalisme no era més que quatre obrers mal pagats, que el salvatgisme econòmic no ha fet més que començar.

Amnistia Internacional demana que es jutge a Bush

Primer, va portar un país a una guerra absurda. Ara diu que no volia.

Després va autoritzar tortures a centenars de persones acusades sense proves.
Ara ho confesa.

Aleshores, ¿ens hem de creure que ja havia deixat l'alcohol?

Situem-nos:

L'ex president dels Estats Units, George W. Bush, ha declarat recentment, amb motiu de la publicació d'una biografia seua, Desicion Points, que en el seu moment no va estar a favor de la guerra d'Iraq. A més, Bush ha confirmat les tortures massives que es van produir entre 2002 i 2008 a la presó de Guantánamo.

Amnistia Internacional (AI) ha demanat a Barack Obama que inicie una investigació per crims de guerra contra l'ex president Bush, ja que, segons ha afirmat Rob Freer, responsable d'AI als EEUU, la confessió de Bush "és suficient per posar en marxa l'obligació internacional dels EEUU d'investigar-lo, i perseguir-lo i processar-lo si es confirma".

George Bush en un dels seus discursos.

Senyor Bush, no es pot tenir la cara tan dura. No es pot ser responsable de la mort de milers de persones i després fer com si res haguera passat, com si, en un acte de fe en sí mateix es poguera llevar de damunt eixa cosa que les persones que som persones i no animals anomenem "càrrec de conciència". De sobte, este senyor ha despertat del seu món de fantasia i llumenetes de colors (anomenat síndrome d'abstinènça, potser) i se n'ha adonat de que la seua poca vergonya li pot provocar uns quants ingressos i, pensat i fet: declaracions polèmiques, llibre i hale, a tornar al ranxo a tocarse els nasos. 

Senyor Bush, es mereix vostè un Guantànamo per a vostè a soles.

Snooki i la literatura

Snooki no està a l'altura; només mesura 

1'47, quan baixa dels tacons.

Nicole Polizzi, Snooki, una de les protagonistes del programa Jersey Shore està escrivint un llibre. La novel·la, segons ha revelat Snooki tractarà sobre una xica morena amb els cabells llargs que busca l'amor per les discoteques del Shore. 

Snooki és coneguda per ser una de les protagonistes del programa Jersey Shore, que emet MTV, i també per haver sigut arrestada i empresonada per alterar l'ordre públic a una platja de Nova Jersey en un estat d'ebrietat.

Aquest tipus de notícies ens fa veure que el món editorial també està en crisi. Desgraciadament, ens ha tocat viure en un món infectat de crisis: la crisi econòmica, la crisi política, la crisi ideològica, la crisi de valors, la crisi artística, la crisi dels mitjans de comunicació...

El look choni, sempre present 

 a la indumentària d'Snooki.

Què ens pot contar una xica, el major assoliment de la qual ha sigut entrar a un reality per possar-se cega i practicar sexe en públic? Quina classe de literatura pot haver llegit aquesta persona en la seua vida? Sabrà qui és Plató, a banda del que fa els de la tele? 

Així ens alimenta la societat americana. A partir d'ara, aquests joves sense ofici ni benefici que es fan famosos per no tenir que pagar a les discoteques no només poblaran les nostres pantalles de televisió, sinó que petaran les estanteries de l'FNAC.

I mentre aquestes persones troben fàcilment editors i editorials disposats a publicar els seus llibres, els joves escriptors d'arreu del món que busquen publicar els seus estudis i novel·les s'han de menjar els mocs perquè ningú no vol publicar una obra que no vaja a ser un best-seller.

No importa com t'ho curres, com t'ho treballes, la gent no vol llegir conyassos, la gent vol saber amb qui es gita la tipa aquesta i el color de la seua roba interior, si és que mai n'ha usat. Em preocupa, sincerament, fins a quin punt la cultura americana és corrosiva. Em preocupa fins a quin punt ens envairà, perquè, no oblidem tots els programes que actualment s'emeten a Europa com la cosa més normal del món i que no són altra cosa que herència americana (Gran Hermano & Co.). No oblidem que la MTV acaba de començar a emetre en obert a la TDT i que, per suposat, la seua programació es basa en la filosofia Mc Donald's —merda, però barata i fàcil de digerir—.