#8M, res a celebrar

Un any més és 8 de març, i un any més, no tenim res a celebrar. El Dia Internacional de la Dona no és un dia festiu, no és una diada que s'haja creat perquè els homes ens diguen com de guapes estem o que ens compren un ram de flors. El Dia de la Dona és tot reivindicació. Reivindiquem, per exemple, unes condicions laborals i salarials dignes, millor dit, tan dignes com les de qualsevol home. 

Fa només uns dies aplegaven les dades d'un informe de la UGT que assegurava que per obtenir la mateixa retribució salarial que un home, una dona havia de treballar una mitja de 82 dies més a l'any. Per fer el mateix treball, les dones cobrem una mitjana del 22,55% menys que els homes, el que suposa 5.744€ menys a l'any. 

No queda així la cosa. L'any passat 46 dones van morir a Espanya víctimes de la violència masclista, enguany ja en van 7. Els poders públics haurien de passar nits en vela intentant buscar una solució a aquesta lacra tan vomitiva que assetja la nostra societat, però no, hi ha coses molt més importants, que li ho diguen sinó al diputat d'UPyD i portaveu del seu partit a la Comissió d'Igualtat del Congrés dels Diputats, el senyor Toni Cantó. Cantó assegurava el passat dia 25 de febrer a través del seu compte de Twitter: "La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas". 

Les declaracions de Cantó van provocar dues reaccions en cadena: Mentre una meitat de la xarxa s'indignava amb el masclisme del pèssim actor (que havia inventat tranquil·lament les estadístiques, per cert), l'altra meitat treia al carrer la seua misogínia latent, eixa que de vegades els fa vergonya mostrar, però que només necessita una mica d'empenta, una mínima raó per fer-se visible. 

Però això no és tot. Al Govern de Mariano Rajoy només li van caldre mesos per acabar amb un nivell d'igualtat que s'havia aconseguit a base d'anys i lleis. Segons l'Informe Global sobre Desigualtat de Gènere de l'any 2012, Espanya baixava ni més ni menys que 14 llocs (del 12 al 26) pel que fa a igualtat entre homes i dones. Sembla ser que això de la "marca España" no ho venen tan bé com alguns es pensen. 

Però el problema va més enllà, no es tracta simplement de pujar o baixar llocs en un rànquing, es tracta d'una escletxa de desigualtat entre dones i homes que no es va a tancar sola. Cal una lluita continuada, i contundent, perquè aquestos que hui ens governen no tenen especial interès en fer que l'escletxa es tanque. Només cal veure les poques dones que ocupen càrrecs d'importància al seu partit, i a les empreses dels seus "amiguitos del alma", a més, tampoc són dones que es caracteritzen precisament per lluitar activament pels drets de les dones, més aviat, tot el contrari. 

Per tot això, i perquè les dones continuem patint violència a casa, a l'escola, al treball i al carrer pel fet de ser dones. Perquè vivim en un sistema que ens oprimeix i que ens fa submises de l'altra meitat. Perquè després de tota una Història de submissió només demanem una cosa tan simple com és la igualtat, i malgrat tot ens la neguen. 

Per totes les dones que han patit violència sexual. Per totes les dones que han sigut negades del dret a decidir lliurement sobre el seu cos. Per totes les dones que estimen altres dones i que no, no necessiten cap home que "les apanye". Per totes les xiquetes que pel fet de nàixer amb uns determinats òrgans sexuals ja són assignades a una determinada categoria i han d'obeir a unes normes socials opressives basades en uns rols completament desfasats, i per suposat, també als nostres companys homes, que pateixen el mateix però de l'altre costat. Perquè hi ha moltes formes de ser home, i nosaltres apreciem aquells que estan del nostre costat, que volen canviar la societat tant com nosaltres, que també estan oprimits en uns valors patriarcals i masclistes. Per tots ells, per totes elles, hui, 8 de març, res a celebrar. Tot per lluitar. 

Hui fa 39 anys que van assassinar Puig Antich

Hui fa 39 anys que el Govern de Franco va assassinar Salvador Puig Antich. Va ser una mort cruel i injusta, sense cap mena de sentit. Franco i el seu govern feixista vivien els seus últims mesos de vida, però volia demostrar que, malgrat el desgast del règim, encara romania poderós i tan cruel com el primer dia. Salvador va ser només una peça en el macabre puzle de Franco. 

Al Caudillo no li va semblar suficient amb condemnar a Puig Antich, de 25 anys, a mort. El va condemnar al garrot vil, un instrument que feia anys que no s'usava a Espanya. Potser Franco i els seus acòlits no s'ho esperaven, però eixe instrument de tortura i execució marcaria per sempre més a Salvador Puig Antich en les nostres memòries. 

Hui fa 39 anys que el Govern de Franco va assassinar Puig Antich. La seua família espera encara a dia de hui que algú es digne a demanar perdó per eixe assassinat sense sentit. Els seus botxins van morir amb honors, estan soterrats a grans construccions que en qualsevol altre país serien la vergonya nacional, i que a la vergonyosa España, on el primer i únic acusat per la investigació dels crims del franquisme va ser el jutge que la començà, són reclams turístics. 

Són molts els que dia rere dia fiquen tot el seu esforç en que no recordem la vergonya d'un país que va perdonar en comptes de demanar perdó. Un país amb una Transició democràtica que no va ser altra cosa que una burla, i potser per això hui ens va com ens va. Per això cal recordar hui, demà i sempre que tal dia com hui, el 2 de març de l'any 1974, Franco va assassinar Salvador Puig Antich.

Rancis de color magenta

Res feia pensar, allà pels anys 90 que el simpàtic David de la sèrie 7 Vidas, acabaria convertint-se en un dels polítics més polèmics del Congrés dels Diputats 

Com a actor, ja deixava molt que desitjar. No sé ben bé com va aplegar a formar part de l'elenc de l'oscaritzada Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar, on per cert, caracteritzava a una transsexual,  Lola, que havia deixat un bon grapat de dones damnificades al seu pas. Aquest personatge vaticinava ja, pot ser, el que acabaria mostrant al món aquest pèssim actor reciclat en polític: Un masclista de primera.

La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas.
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

La seua imatge de polític jove, no-professional, atractiu i modernet ha quedat desvetlada per la seua vertadera cara, i és que les declaracions que ahir va fer Toni Cantó via Twitter no són més que el reflex d'una ment misògina i profundament masclista, arrelada en la cultura més rància i castissa d'Espanya. Però, ¿què és el seu partit si no això? 

No és casualitat que Cantó milite amb els del rosa fúcsia, eixa organització sense ideologia pròpia, però que casualment sempre seuen a la dreta del pare. Eixa organització nacionalista, espanyolista, promotora del tractat per la unitat de la llengua, defensora de les corregudes de bous, com el propi Cantó va demostrar també fa només uns dies. Eixa organització que portava al seu programa electoral per les eleccions generals del 2011 l'eliminació dels jutjats especialitzats en violència de gènere (punt 301), com si no foren necessaris, com si foren un malbaratament de recursos. Eixa organització capaç de posar a un masclista de primera com a portaveu del partit a la Comissió d'Igualtat del Congrès.

Sabías que un tercio de las muertes por violencia doméstica en España son hombres?
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

Resulta que les dades que Toni Cantó va tuitejar alegrement durant una bona estona, i que en principi va assegurar que provenien de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), eren en realitat cosa de Feder.Gen. (Federación de afectados por las leyes de género). ¿Una federació d'afectats per lleis que busquen promoure la igualtat i erradicar la violència contra les dones? ¿Estrany, veritat? Resulta que, segons recull El País, les dades que Cantó va dir que provenien de l'INE i que més tard va rectificar diguent que venien de la tal Feder.Gen. no han sigut recollides de cap font oficial, sinó que, segons el tresorer de l'organització, provenen d'un arxiu propi (això sona més estrany encara).

Però així funciona la democràcia per a UPyD: Toni Cantó s'inventa unes dades, o agafa unes dades ja inventades prèviament per una associació qualsevol de masclistes. A continuació, les publica a Twitter sense escrúpols, i acompanyades d'una bona dosi de demagògia i dramatisme. Finalment, espera a que algú s'ho crega i decideixa unir-se a la seua banda de feixistes vestits de magenta. Mentrestant, com sempre, una part de la població s'indigna per la poca vergonya del subjecte i l'altra part se'n puja al carro i fa apologia de la misogínia com si no hi hagués demà. Clar, si un senyor diputat no té la més mínima vergonya de mostrar-se tan profundament masclista, ¿per què ho haurien de fer ells, simples ciutadans?

La putada, Toni Cantó, és que cap de les dones que han mort en aquest país per violència masclista et podrà contestar. A totes elles, un record. A totes les dones que pateixen o han patit violència masclista, tota la força del món. Que cap individu, per molt diputat que siga, us lleve les ganes de viure, lluitar i eixir endavant.


Telèfon d'atenció a la dona maltractada: 016

De canvis i d'obstacles

Ja feia temps que no em passava per ací. Entre unes coses i altres, la meua vida ha canviat massa en els últims mesos, i a penes he tingut temps de deixar-me caure pel meu estimat blog i escriure unes paraules. 

Bé, comencem pel principi. L'aplegada a Viena no em va resultar fàcil. No l'aplegada física, sinó el camí emocional. El Govern espanyol em va denegar la Targeta Sanitària Europea (TSE), document indispensable per residir a Àustria, substituïble per una assegurança privada. Precisament això és el que em van aconsellar a una oficina pública de la Seguretat Social, que contractara una assegurança mèdica privada, ja que la persona de qui sóc beneficiària de la Seguretat Social (en aquest cas, el meu pare) està en situació d'atur, i per tant, havia perdut el dret. Concretament, havia perdut el dret uns mesos abans, poc després de l'aplegada de Mariano Rajoy al Govern d'Espanya. La màgia d'Internet va fer efecte en aquest cas, no és que finalment conseguira la meua TSE, ja que no la vaig aconseguir, però almenys la meua història (i la de moltes altres persones) es va fer pública a través de Twitter, des d'on el diari Levante-EMV i el Programa de Ana Rosa (Telecinco) van contactar amb mi. En fi, coses que passen. 

Però parlem de canvis, i sense cap dubte, el major canvi que he experimentat últimament ha sigut geogràfic. Un 31 d'agost eixia de l'aeroport de Manises (València) amb la maleta molt plena i sentiments enfrontats al cap i al cor. Va ser un vol poc agradable: No em resultava fàcil acomiadar-me de la meua gent. Però la tristesa va durar ben poc una vegada em vaig ubicar a la que seria la meua nova llar: Un xicotet apartament, molt bonic, però als afores de Viena. De Viena puc dir moltes coses, i totes elles les guarde a un blog sobre aquesta meravellosa ciutat, en el que escric sempre que puc. 

Són moltes les persones que em pregunten per què vaig triar Viena. La veritat, crec que la triada va ser un acte impulsiu, com si la ciutat m'haguera cridat. Ara que estic ací, ho puc confirmar. Aquesta ciutat s'ha convertit en la meua llar, i malgrat que sé que en algun moment, hauré de tornar a casa (perquè he d'acabar els meus estudis, no per altra cosa), Viena sempre tindrà un lloc especial en la meua memòria. Voleu saber-ne més? Ja us contaré.

Els nostres drets, el seu entreteniment

Hui podria haver sigut un dia gran per als drets LGTB arreu del món. Podria haver-ho sigut a un país on un recurs d'inconstitucionalitat no mantingura en vil els drets de milers de persones que no volen altra cosa que ser considerades ciutadanes en igualtat de condicions a la resta de ciutadanes. Però no, vivim a Espanya, el país on davant un avanç històric en drets socials, la dreta política més cavernícola respon amb odi, amb discriminació i amb covardia. 

El recurs d'inconstitucionalitat del PP contra el matrimoni entre persones del mateix sexe (presentat el 28 de setembre de 2005, només uns mesos després de l'aprovació de la llei que permetia canviar el Codi Civil de forma que el matrimonis entre persones del mateix sexe quedaren emparats per la llei) encara està vigent, ja que malgrat les nombroses peticions de que fóra retirat, els populars es van negar a fer-ho. 

Aquesta mateixa setmana el Tribunal Constitucional ha anunciat que el recurs passarà en breu a plenari, encara que això no assegura que la qüestió vaja a ser resolta pròximament. Així i tot, el PP ha utilitzat l'estratègia de desmarcar-se del recurs, com si no haguera sigut cosa seua, com si només fóra un tràmit més de la llei, i ara que veuen pròxima la seua resolució pugnen per no quedar massa malament en un assumpte en el que més de la meitat dels espanyols està en desacord amb la posició de l'actual govern. 

Set anys després de la presentació del recurs, caldria fer un exercici de reflexió i de memòria per tal de no oblidar-nos de quina és la posició de l'actual govern sobre els drets LGTB. Caldria recordar les manifestacions en contra del matrimoni igualitari, les intervencions "d'experts" al Senat proclamant que la homosexualitat és una malaltia, els líders religiosos defensant les postures integristes del PP en aquesta matèria i els vergonyosos discursos sobre fruites, que no eren més que l'odi més irracional contra allò que no poden entendre: que qualsevol persona decideixa viure amb absoluta normalitat i molt d'orgull allò que és. 

Ara només caldria demanar a aquest absurd govern un impossible: coherència. Coherència perquè ningú hauria de ser tan cínic com per jugar amb les il·lusions de milers de persones i després fer com que tot ha sigut una broma, com que només estaven jugant a fer-se els rebels. I de moment, nosaltres, no tenim altra que esperar a que el Tribunal Constitunal decideixa si tenim dret a ser ciutadans de primera o si només ha sigut una curta il·lusió en la que tothom tenia el mateix dret a ser feliç.

Per la dignitat de TOTES les famílies

Ha sigut emocionant reviure el moment en què Carmen Montón s'enfrontava als diputats del PP, que es van oposar amb totes les seues forces a una xicoteta modificació del Codi Civil. Eixa modificació era un dret, el dret de cada persona a estimar, a viure i a contraure matrimoni amb la persona que vullguera, independentment del seu sexe, i ells, a canvi, van muntar macromanifestacions "en defensa de la família", en defensa d'una cosa que ells anomenen família i que no és altra cosa que una mostra del feixisme més profund, arrelat encara a Espanya després de més de trenta anys de democràcia. 

Eixa llei va suposar en el seu dia, ja en un llunyà 2005, una petita revolució a un país molt poc revolucionari, un país que sembla que a dia de hui es troba resignat a votar a una força política davant la desilusió per una altra. El dia 20 de novembre aniré a votar. Aniré a votar pels meus drets, i pels drets que totes les persones que es senten lliures d'estimar. Aniré a votar malgrat que sé que moltes persones no aniran a votar al partit polític que els va fer dignes i iguals davant la llei, i davant la societat. Jo aniré a votar, i votaré a Rubalcaba, perquè és el candidat que defensa els meus drets, perquè és el candidat que vol aprofundir en uns canvis que van començar el 2005 i que no han parat fins el dia de hui. 

No es tracta només del matrimoni. Des que es va aprovar la Llei, ens hem fet més visibles, més valentes i valents, ens sentim protegits i jo, personalment, em sent molt segura d'estar a un país que sé que castiga l'homofobia. 

Ninguna persona té el dret de llevar els drets a altres persones, sobretot quan eixos drets no fan mal a ningú, i per suposat tampoc el senyor Rajoy. Hui, 5 de novembre de 2011, les persones homosexuals, bisexuals, transsexuals i heterosexuals som iguals a Espanya, i no anem a permetre que això canvie, ni el 20 de novembre, ni mai.

VOTA PEL QUE VOLS. 

Octubre

Ja aplegat octubre. Es nota ja la frescoreta que porta el mes i les ganes de trobar un lloquet amb sol van en augment. Arriba l'hora de traure les jaquetes de punt i Canal 9 es farta a pronosticar alertes taronges per pluja. 

En octubre es celebra el dia dels valencians, el 9 d'octubre, encara que hauria de ser només el dia dels valencians que s'ho mereixen, els que s'aprofiten de la nostra terra per utilitzar-la com a tauler del seu macabre joc de corrupció no haurien d'estar autoritzats a celebrar el 9 d'octubre. I en canvi, ells són els que més s'ho gaudeixen. La cara orgàsmica de Rita Barberá tocant la Senyera no té preu. Enguany es queden sense 'picaeta', "per estalviar", han dit. Per estalviar o perquè cap empresa se'n fia ja d'oferir serveis a l'Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana.

La cabra desfila orgullosa.

Octubre és també el mes on es celebra el dia dels espanyols, un dia on un gran desplegament militar al més pur estil falangista recorre Madrid front les autoritats polítiques i reials i un bon grapat de ciutadans que gaudeixen amb els alegres saltets de la cabra de la legió. Que, per cert, la cabra és sempre la mateixa o la van canviant cada any? D'altra banda, no sabem encara si enguany desfilarà el legionari nazi portador del Cristo de no-sé-què.

A octubre va nàixer el filòsof Friedrich Nietzsche, però ja quasi ningú se'n recorda d'eixa data; només uns quants periòdics que recorden en un racó les morts i naixements de personalitats i uns altres quants que vam decidir naixer-hi el mateix dia. Va nàixer també en octubre Largo Caballero i en octubre va morir Lluís Companys.

La nit del 31 d'octubre ha acabat ocupada per una tradició importada dels EEUU, però d'orígen pagà. Els nanos, i no tan nanos, es disfressen de monstres, fantasmes, morts vivents, etc, per anar casa per casa demanant caramels. Clar, enguany Mercadona ha hagut de posar a la venda grans bosses de caramels per tal que la gent estiga preparada per rebre als 5 ó 6 nanos que aniran a sa casa a per caramels.

La falsa laïcitat de l'estat espanyol

Algunes persones —potser fins i tot de bona fe— han intentant en els últims anys vendren's la moto de què Espanya és un país laic. El ben cert és que en poc de temps l'estat espanyol ha experimentat grans avanços pel que fa a qüestions poc agradables per a eixa gran secta de poder, com puguen ser l'avortament, la llei d'igualtat de gènere o aquella tan famosa que molts anomenen "el matrimonio gay" i que no deuria anomenar-se sinó "matrimoni entre persones del mateix sexe" o "matrimoni igualitari".

Però tots aquestos avanços no serveixen per a res si en aplegar l'anomenada "setmana santa", mitja Espanya es disfressa amb una indumentaria que acollonaria al mateix Hitchcock per tal de reviure els moments més dramàtics de la mort de Crist.

El ben cert és que aquesta festa, de la mateixa manera que puga ocórrer amb les falles, ha quedat una mica desvirtuada pel fet que molta gent només s'apunta a les anomenades "confraries" per posar-se cec d'alcohol a un preu mòdic, o bé per xafardejar davant els "amigatxos": —Ei nen, que sóc confrare, que això ho pague jo. O, fins i tot, en temps de crisi, per aprofitar-se'n i demanar-li al Crist una ajudeta.

A banda de les consideracions sobre el suposat estat laic en què vivim —per sort o per desgràcia—, aquesta mena de celebració de la passió del Jesus em sembla una festa que ompli els carrers de tristor i amargura, no només per les indumentàries que s'asemblen als "sanbenitos" inquisitorials, sinó també per les pràctiques que en molts llocs arreu de la geografia espanyola envolten aquestes processons.

El fet és que aquestes pràctiques estan sempre encaminades a reviure el dolor del Crist, en alguns casos fins i tot, algunes persones deicideixen crucificar-se voluntàriament per tal de ser aclamades per una multitud embogida que reclama el cap dels jueus —obviant, per tant, el detall de que el propi Jesus era jueu—.

I ja per acabar, em va sorprendre —bé, no em va sorprendre massa, però he d'acaparar la vostra atenció d'alguna forma després de cinc paràgrafs— la publicació de la fotografia d'un militar portant el Crist de no-sé-què amb una cara de patiment que ja la voldria per a sí la Maria Magdalena. Els redactors de determinats periòdics, molt observadors ells, se'n van adonar d'un petit detall que altres redactors van decidir eliminar emprant la tecnologia: Un dels militars portava una esvàstica tatuada al braç.

Com ja he dit, no em sorprén que un legionari porte un símbol nazi tatuat al seu cos, però la publicació de la imatge m'ha fet preguntar-me de sobte si no serà que estem fent les coses malament quan deixem que un neonazi entre en l'exèrcit i se li done el privilegi —per a ells ho és— de portar a no-sé-quin Cris a la processó. I és més, no estarem fent alguna cosa malament quan deixem que una celebració que hauria de ser una festa privada que voluntàriament els catòlics decidiren si celebrar o no a l'interior de les seues llars es convertisca en una part més de la parafernàlia espanyolista d'un Estat suposadament laic?

Fum, fum, fum!

25 de desembre de 2010, dia de Nadal. Les portades digitals dels dos diaris de referència espanyols ens tornen a sorprendre amb la distribució de les seues notícies. Suposadament, l'ordre de les notícies es determina segons la importància que el periodista o el mitjà atorga a cadascuna. Si aquestes són les notícies de major importància, crec que provaré amb algun periòdic estranger....

EL PAÍS.COM

Obri la edició digital amb una espècie d'estudi sobre cóm ha de servir-se el cava. Deu ser una notícia molt important, ja que si el cava es desventa, és repugnant. 

Continuem llegint i ens trobem el discurs del rei, acompanyat amb una foto de la selecció espanyola de futbol al més pur estil Facebook. M'imagine la situació:

JC: Ponemos la foto esta que estoy con la selección, que queda chula.

 Assessor: Pero majestad! Lo formal es poner una foto de familia!

JC: Vaaaaa!! Porfa, porfa, porfa...!! Que si,va, que salimos muy guapos y verás que envidia le voy a dar a los de Mónaco... Je, je, je.

I ja, a continuació, venen les notícies "en serio". Però per aplegar a elles cal donar un parell de voltes a la roda del ratolí, vaja, que deuen ser molt poc importants en un dia de nadal.

EL MUNDO.ES

El Mundo trau, en el dia de nadal, la seua cara més moralista, amb tot allò de defensar els valors tradicionals, com la família tradicional, la misa tradicional, el sopar tradicional i el no menys tradicional discurs del rei.

Bé, no està malament el seu començament, però a partir d'ara, la portada d'El Mundo serà una catàstrofe a nivell periodístic. 

 Discurs del rei, per tornar a verure'l o per descarregar-lo en PDF, com tots els altres periòdics nacionals. De nou ens mostren la foto del monarca acompanyat amb la foto de la selecció espanyola. Sembla que els espanyols hem de sentir-nos orgullosos d'eixe equip.

 Continua la informació de succesos, aproximadament a la mateixa altura que El País, però El Mundo li dóna una especial importància a la paraula "familiar". També posa per subjecte al fill (El País posava a la mare), que a El País, només era el presumte assassí de la dona. 

 Però, com que s'havien posat massa seriosos, i això en nadal no mola, continuen amb un titular d'allò més atractiu.

Un poquet més de serietat i...

 ¡Sorpresa! El vídeo de la dona semi-nua del dia!

 I tot per a tornar després al puritanisme nadalenc: la imatge de la família ideal, el matrimoni que tota espanyola desitjaria tenir, una foto dels prínceps d'Astúries on suposadament es miren amb tendresa. Jo veig que ella està desitjant aplegar a casa per esbroncar-lo com si no hi haguera demà.

 I per expurgar els pecats, acabem amb el papa del Vaticà i la misa del Gai, o alguna cosa així. És curiós que el senyor aquest demane la fi de le guerres i dels opressors, perquè al llarg de la història s'han endut la seua part de totes les guerres i si algú coneix una entitat menys opressora que l'Esglèsia Catòlica que "baje dios y lo vea". Hale, a seguir disfrutant del que queda del dia de nadal (recordeu que cel·lebrem que "ha nacido el niño dios" i que eixe és un motiu de goig i alegria [¿?]).

"El que està passant és que ens estan tancant"

Indignació, tristesa i ràbia, molta ràbia. Així és com em sent, perquè aquesta nit serà l'última vegada que veurem a Iñaki Gabilondo fer un programa, perquè el repugnant mercat televisiu espanyol, basat en la telebasura i en l'entreteniment per a idiotes, ha pogut amb la figura més important que ha tingut mai el periodisme espanyol, una persona que no només ens ha informat al llarg de la seua trajectòria, sinó que també ha sabut formar-nos com cap altre periodista ha sabut fer a Espanya. 

I mentrestant els altres mitjans miren cap a un altre costat... "És que estem en crisi", diuen alguns. Sí, però la crisi no ha pogut amb la basurítica Belén Esteban, amb el 'Dónde estás corazón', ni amb el fastigós 'Sálvame'. Espanya ha posat sobre una part de la balança a tot aquest merdegall, i en l'altra part han posat el periodisme de qualitat, les ganes de treballar per una societat millor i la cultura, la intel·ligència i la saviesa que donen tants anys d'exercici de la professió, i Espanya mateixa ha sigut qui ha triat. Espanya ha triat la basura mediática, i a Gabilondo que el bomben, a Gabilondo i a tots i totes les professionals de Cuatro i CNN+ que hui se'n van al carrer, perquè Espanya s'estima més els pallassos de l'horror que no els periodistes de qualitat. 

Deia Gabilondo hui a un video difós per Cadena SER dirigit a joves periodistes, que no hem de rendir-nos mai, que podem desil·lusionar-nos amb la professió, però que no hi ha que rendir-se. Jo em quede amb les paraules del mestre, encara que cada dia siga més difícil no perdre la esperança en aquest país, que cada vegada és més fastigós. 

Jo vaig decidir ser periodista la primera vegada que vaig escoltar parlar a aquest home. Esta nit serà l'ultima vegada que parle com a professional, però no serà la nit que jo decideixa deixar-me la professió. Hui, més que mai, la ràbia m'empenta a seguir, i ni Berlusconi, ni cap empresa, ni cap govern, van a aconseguir trencar les ganes d'una persona que hui creu en el periodisme més que mai. 

Per totes i tots els professionals que hui van a ser injustament acomiadats, per totes i tots els que el dia de demà no trobarem una feina digna dintre del periodisme i perquè si no és per nosaltres, aquesta societat no va a canviar mai, a lluitar hui més que mai.

Comentari de despedida d'Iñaki Gabilondo a Cuatro.

+Info:

Ecodiario

Entrevista digital a Gabilondo a elpais.com

Professionals de la cultura contra el tancament de CNN+ a La Vanguardia

Manifest contra el tancament de CNN+

Constitutio

De vegades una imatge val més que mil paraules. Forges això ho sap ben bé, per això cada dia ens fa partíceps de la seua particular forma de veure l'actualitat. 

Hui, 6 de desembre commemorem el dia de la Constitució espanyola de 1978, una Constitució que va aplegar després de quasi 40 anys de dictadura i tres anys d'incertessa i que certament no és perfecta, però és la que ens ha permés assolir grans avanços en matèria de política social, per més que els pese als senyors del mercat. 

La democràcia a Espanya està en bolquers i hui només puc sentir-me optimista de cara al futur, un futur en el que espere que la societat espanyola tinga la democràcia per l'única forma possible de ser societat, en el que el franquisme i la dictadura siguen un estigma i ningú senta la necessitat de sentir-se orgullós d'eixe passat tan deplorable, en el que cadascú visca la vida a la seua manera sense destorbar la dels altres.

Potser siga massa utòpic, però és el que espere. La meua confiança en el poble espanyol he de reconèixer que és escassa, sobretot en els temps de crisi que corren, en els que qualsevol excusa és bona per arremetre contra la democràcia, contra el Govern i contra tot el que simbolitza aquesta Constitució. 

Cap interès polític, partit o mercat deuria fer tremolar els pilars de la democràcia. Els nostres pilars estan creixent, anem a fer-los ben sòlids per als que estan per venir.