Dolor

Em fa mal veure les cares dels companys i les companyes assassinats a Noruega. Tots joves i diferents, cadascú fill d'una família diferent. Són la viva imatge de la diversitat, i això és precissament el que molesta tant a l'extrema dreta (de vegades no tan extrema): la diversitat. 

No poden suportar un grup on hi ha negres, blancs, mulats, morens, rossos i pelrojos, tots junts convivint en harmonia, amb respecte, tractant-se com a persones i no com a objectes etiquetats segons categories físiques, psíquiques, ideològiques o culturals. 

Ara veig les seues cares, i em fa mal. Em fa mal perquè són 77 vides que no seran. Són 77 advocats, periodistes, escriptors, metges, agricultors, pescadors, polítics i obrers de la construcció que no seran. No m'entra al cap com algú pot de sobte decidir que eixes vides no valen res, que eixos joves d'entre 15 i 30 anys mereixen una mort immediata, que són un càncer que cal extirpar de la societat. 

No m'explique com algú pot sentir un odi tan irracional cap a eixes persones per decidir agafar un fusell, i de la forma més covard possible, acabar amb les seues vides a base de trets, per a que ni tan sols tinguen l'oportunitat de defensar-se, per a que no puguen detindre'l amb un diàleg, per a, simplement, sentir-se superior.

No entenc com algú pot pensar que forma part de l'espècie humana, i no sentir el més mínim remordiment després d'haver comés un crim tan brutal. I per això diuen ara que és un boig. Per a mi no ho és, per a mi és un individu, un vomitiu individu, que ha actuat impulsat per les seues conviccions, tan fortes que el fan sentir innocent, i això és molt més perillós que un atac de bogeria, perquè la bogeria és individual, però les idees i les conviccions es difonen, i són imparables.

Demane respecte per als companys i les companyes de Noruega, respecte i que se'ls recorde, que no caiguen en l'oblit, perquè eixe seria el millor favor que podriem fer a la dreta més brutal, i el que hem de fer és frenar l'odi i la violència que ens amenacen especialment cada cop que les circumstàncies socio-polítiques i econòmiques són difícils. 

Odi

En su manifiesto, (...) acusa al presidente del Gobierno español, José Luis Rodríguez Zapatero, de rendirse a los musulmanes y de haber llegado al poder gracias a Al Qaeda. El (...) critica el acercamiento de España a los países árabes "tras siglos de ocupación y dura lucha para recuperar sus tierras", antecedentes que hacen "aún más difícil de entender" la actual política de inmigración en España, a su juicio.
El (...) acusa también a Zapatero, al que llama "comadreja apaciguada", de haber convertido a las Fuerzas Armadas en "una parodia" al nombrar como ministra a una mujer embarazada, Carme Chacón. Con su designación, opina (...), Zapatero "dio a entender a todo el mundo que su país ya no tenía intención de defenderse".

Si llegim aquest text publicat en un article a El País.com amb el nom de l'autor de les declaracions ocult podriem afirmar, sense por a equivocar-nos, que són d'algun dels periodistes del grup Intereconomía, per exemple, o fins i tot d'alguns dels dirigents més radicals del PP. Estem acostumades i acostumats a escoltar declaracions com aquestes cada dia als mitjans de comunicació espanyols, tant que al final ens hem acostumat. No ens resulta estrany que un o altre periodista faça brutals crítiques a Zapatero, sovint carregades d'odi, és més, gran part de la població es fa amb eixes paraules, i com autòmates les repeteixen a la xarrada del cafenet. L'odi, com hem comprovat aquest terrible cap de setmana, és una arma molt perillosa, i en condicions socio-polítiques i econòmiques com l'actual, es pot convertir en un objecte d'ús quotidià. 

Són molts els partits polítics espanyols que has nascut i sobreviuen de la cultura de l'odi, del feixisme, del més profund odi cap a la raça humana. L'autor dels assassinats de Noruega, autor de les declaracions que apareixen al text anterior, és només un d'ells, un que possiblement siga més salvatge, més radical, més fonamentalista i, probablement, tinga alguna mena de desviació psíquica, però és un d'ells. No vull posar més llenya al foc, no és eixa la meua intenció, ni tampoc crear inseguretat o por, tot el contrari. Vull que estiguem ben desperts i alerta, i que siguem capaços de distingir un discurs de dretes d'un discurs d'odi. En temps de crisi, l'odi és el nostre major enemic.

La matança d'Utoya

L'entrada de hui hauria de ser un text d'alegria i goig perquè l'estat de Nova York ha cel·lebrat hui les seues primeres bodes de parelles del mateix sexe, però la trista actualitat ens ha colpit aquest cap de setmana.

El passat divendres un desaprensiu entrava a un campament dels joves laboristes noruecs a l'illa de Utoya i acabava amb la vida de més de 80 joves d'entre 16 i 26 anys. El mateix matí, Anders Behring, autor de la massacre, feia explotar una sèrie de bombes a l'edifici governamental situat a la capital noruega, Oslo. En total 93 morts. 

Podriem pensar que Anders Behring té grans motius per assassinar de forma tan brutal a decenes de joves, però no, el seu únic motiu han sigut les seues idees, diferents a les dels joves que ha assassinat. Sembla ser que Behring és un ultradretà convençut, o això ha extret la policia noruega del manifest de més de 1500 pàgines que havia preparat sobre una invasió europea pels musulmans. 

Resulta esgarrifós pensar que en l'any 2011, després de tantes guerres i dictadures, siga possible que les idees d'una persona puguen causar tant de dolor, o que les idees d'unes altres siguen motiu suficient per ser brutalment assassinades. Han sigut moltes les persones hui que, sobretot a través de la xarxa social Twitter, han comentat que no era necessari comentar la ideologia de l'assassí ja que no és un fet rellevant, jo no ho crec. 

No és un boig qui ha comés aquests crims. És una persona plenament conscient, que ha tingut la sang freda de preparar el brutal homicidi durant mesos i declarar, després de perpetrar-lo, que ha sigut "necessari". Tampoc no és un islamista yihadista, com van apuntar diversos mitjans de comunicació minuts després de la massacre, és un noruec, de pell blanca, ros i de classe mitja, amb negoci propi i aspiracions maçòniques.

L'auge de l'extrema dreta a Europa des de l'esclat de la crisi hauria de ser suficient motiu com per tenir en compte que Anders Behring ha fet una gran apologia d'una vomitiva forma de pensar que hauria de plantejar-nos com a ciutadans moltes qüestions, entre elles, si realment hem de culpar els immigrants de la crisi que patim, o de si la millor forma d'eixir de la crisi és votar massivament a partits d'extrema dreta, com ha ocorregut a països com Noruega, Hongria i Holanda.