Pàgines

22/2/13

Indignació a distància

Ahir vaig estar parlant de mesures contra el desmantellament de l'Estat del Benestar a través de Twitter amb UPyD. La meua intenció era parlar amb els altres dos grans partits de l'oposició, PSOE i IU, però no em van respondre. Supose que parlar via Twitter de l'allau de mesures que estan prenguent (noteu la ironia) no és el suficientment important per a ells, perquè no es poden fer una foto mentre ho fan. Així els va. En fi, allà ells. 

UPyD, per la seua banda, només em va mostrar declaracions de polítics demanant coses al Parlament i un projecte "no de llei" per evitar la privatització de la sanitat madrilenya. Però jo em pregunte... ¿Algú pensa que van a salvar el sistema públic a base de declaracions que només valen per emplenar buits a periòdics on a ningú li abelleix fer alguna cosa que vaja més enllà del periodisme de declaracions? ¿Quan se n'adonarà el senyor Rubalcaba, per exemple, de que dóna igual quantes vegades demane la dimissió de Mariano Rajoy, perquè no li va a fer ningun cas, i que, en comptes d'això, hauria de dedicar-se a regenerar el seu partit, que fa olor a vell i tancat, per a que siga el partit en el que la gent confie contra els retalls, la corrupció i el desmantellament del sistema públic? 

Serà que s'està molt a gust asseguts en un sillonet, cobrant un sou que no està gens malament a canvi de no fer més que declaracions que no li interessen a ningú, i que no van a salvar a ningú de morir a un hospital públic per falta de recursos, que no van a evitar que molts xiquets i xiquetes no puguen anar demà a la Universitat perquè els seus pares no podran pagar la matrícula, que no van a impedir que els desnonaments continuen matant a gent, que no van a ajudar a que milions de joves tinguen un futur i que no van a tornar a les persones dependents tot el que se'ls deu. 

Si baixaren un segon del pedestal en el que es tenen a sí mateixos, se n'adonarien del que està passant al carrer. I si tingueren, a més, la vergonya suficient començarien a prendre mesures de veritat, i deixarien de fer-se fotos estúpides acompanyades de declaracions absurdes que només demostren la seua manca d'intel·ligència. I si tingueren la mateixa vergonya, amb un poc menys d'ego, deixarien els seus sillonets per que els ocuparen persones disposades a fer alguna cosa contra l'atracament a mà armada al que ens està sometent el Govern d'España.

Imatge: AFP




27/1/13

Un dia contra l'oblit


Hui, 27 de gener, és el Dia Internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust. Per a mi enguany, aquest dia té un significat completament diferent. Fa dos mesos vaig tenir l'oportunitat de visitar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, a Polònia, cosa que, sense cap dubte, ha canviat la meua percepció de moltes coses. 

Després d'haver passat per allí, em quede amb la sensació de que tot ser humà hauria de visitar almenys una vegada en la seua vida un d'aquests museus de l'horror. És possiblement la manera més efectiva de comprovar que l'odi ens deshumanitza, i que ningú mereix ser odiat, discriminat i maltractat per motius de sexe, religió, classe social, capacitats, orientació sexual o pel color de la seua pell. 

Amb la crisi econòmica tan brutal que estem patint, observem apàticament com en alguns països l'extrema dreta està empoderant-se. Fa només unes setmanes, el partit neonazi d'Hongria Jobbik demanava una llista dels jueus al Parlament i el Govern del país. Es tracta del mateix partit que posa en dubte l'Holocaust, i que té una vessant paramilitar que fa desfilades a l'estil nazi pels barris gitanos i jueus per sembrar el terror en la població.

Volem pensar, ens es molt còmode pensar, que mai podria passar un nou Holocaust, que els temps han canviat, que estem més informats, som més intel·ligents, que ho podríem aturar a temps. Però una onada de neo-nazisme recorre Europa, i no ens convé prendre'ns-ho a broma, perquè no ho és. Aquell poble que no aprén dels seus errors, està destinat a repetir-los, resa un text de George Santayana a una de les parets d'Auschwitz. Crec que mai ningú ha dit unes paraules tan certes. 

25/1/13

De canvis i d'obstacles

Ja feia temps que no em passava per ací. Entre unes coses i altres, la meua vida ha canviat massa en els últims mesos, i a penes he tingut temps de deixar-me caure pel meu estimat blog i escriure unes paraules. 

Bé, comencem pel principi. L'aplegada a Viena no em va resultar fàcil. No l'aplegada física, sinó el camí emocional. El Govern espanyol em va denegar la Targeta Sanitària Europea (TSE), document indispensable per residir a Àustria, substituïble per una assegurança privada. Precisament això és el que em van aconsellar a una oficina pública de la Seguretat Social, que contractara una assegurança mèdica privada, ja que la persona de qui sóc beneficiària de la Seguretat Social (en aquest cas, el meu pare) està en situació d'atur, i per tant, havia perdut el dret. Concretament, havia perdut el dret uns mesos abans, poc després de l'aplegada de Mariano Rajoy al Govern d'Espanya. La màgia d'Internet va fer efecte en aquest cas, no és que finalment conseguira la meua TSE, ja que no la vaig aconseguir, però almenys la meua història (i la de moltes altres persones) es va fer pública a través de Twitter, des d'on el diari Levante-EMV i el Programa de Ana Rosa (Telecinco) van contactar amb mi. En fi, coses que passen. 

Però parlem de canvis, i sense cap dubte, el major canvi que he experimentat últimament ha sigut geogràfic. Un 31 d'agost eixia de l'aeroport de Manises (València) amb la maleta molt plena i sentiments enfrontats al cap i al cor. Va ser un vol poc agradable: No em resultava fàcil acomiadar-me de la meua gent. Però la tristesa va durar ben poc una vegada em vaig ubicar a la que seria la meua nova llar: Un xicotet apartament, molt bonic, però als afores de Viena. De Viena puc dir moltes coses, i totes elles les guarde a un blog sobre aquesta meravellosa ciutat, en el que escric sempre que puc. 

Són moltes les persones que em pregunten per què vaig triar Viena. La veritat, crec que la triada va ser un acte impulsiu, com si la ciutat m'haguera cridat. Ara que estic ací, ho puc confirmar. Aquesta ciutat s'ha convertit en la meua llar, i malgrat que sé que en algun moment, hauré de tornar a casa (perquè he d'acabar els meus estudis, no per altra cosa), Viena sempre tindrà un lloc especial en la meua memòria. Voleu saber-ne més? Ja us contaré.

3/7/12

Els nostres drets, el seu entreteniment

Hui podria haver sigut un dia gran per als drets LGTB arreu del món. Podria haver-ho sigut a un país on un recurs d'inconstitucionalitat no mantingura en vil els drets de milers de persones que no volen altra cosa que ser considerades ciutadanes en igualtat de condicions a la resta de ciutadanes. Però no, vivim a Espanya, el país on davant un avanç històric en drets socials, la dreta política més cavernícola respon amb odi, amb discriminació i amb covardia. 

El recurs d'inconstitucionalitat del PP contra el matrimoni entre persones del mateix sexe (presentat el 28 de setembre de 2005, només uns mesos després de l'aprovació de la llei que permetia canviar el Codi Civil de forma que el matrimonis entre persones del mateix sexe quedaren emparats per la llei) encara està vigent, ja que malgrat les nombroses peticions de que fóra retirat, els populars es van negar a fer-ho. 

Aquesta mateixa setmana el Tribunal Constitucional ha anunciat que el recurs passarà en breu a plenari, encara que això no assegura que la qüestió vaja a ser resolta pròximament. Així i tot, el PP ha utilitzat l'estratègia de desmarcar-se del recurs, com si no haguera sigut cosa seua, com si només fóra un tràmit més de la llei, i ara que veuen pròxima la seua resolució pugnen per no quedar massa malament en un assumpte en el que més de la meitat dels espanyols està en desacord amb la posició de l'actual govern. 

Set anys després de la presentació del recurs, caldria fer un exercici de reflexió i de memòria per tal de no oblidar-nos de quina és la posició de l'actual govern sobre els drets LGTB. Caldria recordar les manifestacions en contra del matrimoni igualitari, les intervencions "d'experts" al Senat proclamant que la homosexualitat és una malaltia, els líders religiosos defensant les postures integristes del PP en aquesta matèria i els vergonyosos discursos sobre fruites, que no eren més que l'odi més irracional contra allò que no poden entendre: que qualsevol persona decideixa viure amb absoluta normalitat i molt d'orgull allò que és. 

Ara només caldria demanar a aquest absurd govern un impossible: coherència. Coherència perquè ningú hauria de ser tan cínic com per jugar amb les il·lusions de milers de persones i després fer com que tot ha sigut una broma, com que només estaven jugant a fer-se els rebels. I de moment, nosaltres, no tenim altra que esperar a que el Tribunal Constitunal decideixa si tenim dret a ser ciutadans de primera o si només ha sigut una curta il·lusió en la que tothom tenia el mateix dret a ser feliç.