Rancis de color magenta

Res feia pensar, allà pels anys 90 que el simpàtic David de la sèrie 7 Vidas, acabaria convertint-se en un dels polítics més polèmics del Congrés dels Diputats 

Com a actor, ja deixava molt que desitjar. No sé ben bé com va aplegar a formar part de l'elenc de l'oscaritzada Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar, on per cert, caracteritzava a una transsexual,  Lola, que havia deixat un bon grapat de dones damnificades al seu pas. Aquest personatge vaticinava ja, pot ser, el que acabaria mostrant al món aquest pèssim actor reciclat en polític: Un masclista de primera.

La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas.
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

La seua imatge de polític jove, no-professional, atractiu i modernet ha quedat desvetlada per la seua vertadera cara, i és que les declaracions que ahir va fer Toni Cantó via Twitter no són més que el reflex d'una ment misògina i profundament masclista, arrelada en la cultura més rància i castissa d'Espanya. Però, ¿què és el seu partit si no això? 

No és casualitat que Cantó milite amb els del rosa fúcsia, eixa organització sense ideologia pròpia, però que casualment sempre seuen a la dreta del pare. Eixa organització nacionalista, espanyolista, promotora del tractat per la unitat de la llengua, defensora de les corregudes de bous, com el propi Cantó va demostrar també fa només uns dies. Eixa organització que portava al seu programa electoral per les eleccions generals del 2011 l'eliminació dels jutjats especialitzats en violència de gènere (punt 301), com si no foren necessaris, com si foren un malbaratament de recursos. Eixa organització capaç de posar a un masclista de primera com a portaveu del partit a la Comissió d'Igualtat del Congrès.

Sabías que un tercio de las muertes por violencia doméstica en España son hombres?
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

Resulta que les dades que Toni Cantó va tuitejar alegrement durant una bona estona, i que en principi va assegurar que provenien de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), eren en realitat cosa de Feder.Gen. (Federación de afectados por las leyes de género). ¿Una federació d'afectats per lleis que busquen promoure la igualtat i erradicar la violència contra les dones? ¿Estrany, veritat? Resulta que, segons recull El País, les dades que Cantó va dir que provenien de l'INE i que més tard va rectificar diguent que venien de la tal Feder.Gen. no han sigut recollides de cap font oficial, sinó que, segons el tresorer de l'organització, provenen d'un arxiu propi (això sona més estrany encara).

Però així funciona la democràcia per a UPyD: Toni Cantó s'inventa unes dades, o agafa unes dades ja inventades prèviament per una associació qualsevol de masclistes. A continuació, les publica a Twitter sense escrúpols, i acompanyades d'una bona dosi de demagògia i dramatisme. Finalment, espera a que algú s'ho crega i decideixa unir-se a la seua banda de feixistes vestits de magenta. Mentrestant, com sempre, una part de la població s'indigna per la poca vergonya del subjecte i l'altra part se'n puja al carro i fa apologia de la misogínia com si no hi hagués demà. Clar, si un senyor diputat no té la més mínima vergonya de mostrar-se tan profundament masclista, ¿per què ho haurien de fer ells, simples ciutadans?

La putada, Toni Cantó, és que cap de les dones que han mort en aquest país per violència masclista et podrà contestar. A totes elles, un record. A totes les dones que pateixen o han patit violència masclista, tota la força del món. Que cap individu, per molt diputat que siga, us lleve les ganes de viure, lluitar i eixir endavant.


Telèfon d'atenció a la dona maltractada: 016

Indignació a distància

Ahir vaig estar parlant de mesures contra el desmantellament de l'Estat del Benestar a través de Twitter amb UPyD. La meua intenció era parlar amb els altres dos grans partits de l'oposició, PSOE i IU, però no em van respondre. Supose que parlar via Twitter de l'allau de mesures que estan prenguent (noteu la ironia) no és el suficientment important per a ells, perquè no es poden fer una foto mentre ho fan. Així els va. En fi, allà ells. 

UPyD, per la seua banda, només em va mostrar declaracions de polítics demanant coses al Parlament i un projecte "no de llei" per evitar la privatització de la sanitat madrilenya. Però jo em pregunte... ¿Algú pensa que van a salvar el sistema públic a base de declaracions que només valen per emplenar buits a periòdics on a ningú li abelleix fer alguna cosa que vaja més enllà del periodisme de declaracions? ¿Quan se n'adonarà el senyor Rubalcaba, per exemple, de que dóna igual quantes vegades demane la dimissió de Mariano Rajoy, perquè no li va a fer ningun cas, i que, en comptes d'això, hauria de dedicar-se a regenerar el seu partit, que fa olor a vell i tancat, per a que siga el partit en el que la gent confie contra els retalls, la corrupció i el desmantellament del sistema públic? 

Serà que s'està molt a gust asseguts en un sillonet, cobrant un sou que no està gens malament a canvi de no fer més que declaracions que no li interessen a ningú, i que no van a salvar a ningú de morir a un hospital públic per falta de recursos, que no van a evitar que molts xiquets i xiquetes no puguen anar demà a la Universitat perquè els seus pares no podran pagar la matrícula, que no van a impedir que els desnonaments continuen matant a gent, que no van a ajudar a que milions de joves tinguen un futur i que no van a tornar a les persones dependents tot el que se'ls deu. 

Si baixaren un segon del pedestal en el que es tenen a sí mateixos, se n'adonarien del que està passant al carrer. I si tingueren, a més, la vergonya suficient començarien a prendre mesures de veritat, i deixarien de fer-se fotos estúpides acompanyades de declaracions absurdes que només demostren la seua manca d'intel·ligència. I si tingueren la mateixa vergonya, amb un poc menys d'ego, deixarien els seus sillonets per que els ocuparen persones disposades a fer alguna cosa contra l'atracament a mà armada al que ens està sometent el Govern d'España.

Imatge: AFP

Un dia contra l'oblit

Hui, 27 de gener, és el Dia Internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust. Per a mi enguany, aquest dia té un significat completament diferent. Fa dos mesos vaig tenir l'oportunitat de visitar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, a Polònia, cosa que, sense cap dubte, ha canviat la meua percepció de moltes coses. 

Després d'haver passat per allí, em quede amb la sensació de que tot ser humà hauria de visitar almenys una vegada en la seua vida un d'aquests museus de l'horror. És possiblement la manera més efectiva de comprovar que l'odi ens deshumanitza, i que ningú mereix ser odiat, discriminat i maltractat per motius de sexe, religió, classe social, capacitats, orientació sexual o pel color de la seua pell. 

Amb la crisi econòmica tan brutal que estem patint, observem apàticament com en alguns països l'extrema dreta està empoderant-se. Fa només unes setmanes, el partit neonazi d'Hongria Jobbik demanava una llista dels jueus al Parlament i el Govern del país. Es tracta del mateix partit que posa en dubte l'Holocaust, i que té una vessant paramilitar que fa desfilades a l'estil nazi pels barris gitanos i jueus per sembrar el terror en la població.

Volem pensar, ens es molt còmode pensar, que mai podria passar un nou Holocaust, que els temps han canviat, que estem més informats, som més intel·ligents, que ho podríem aturar a temps. Però una onada de neo-nazisme recorre Europa, i no ens convé prendre'ns-ho a broma, perquè no ho és. Aquell poble que no aprén dels seus errors, està destinat a repetir-los, resa un text de George Santayana a una de les parets d'Auschwitz. Crec que mai ningú ha dit unes paraules tan certes. 

De canvis i d'obstacles

Ja feia temps que no em passava per ací. Entre unes coses i altres, la meua vida ha canviat massa en els últims mesos, i a penes he tingut temps de deixar-me caure pel meu estimat blog i escriure unes paraules. 

Bé, comencem pel principi. L'aplegada a Viena no em va resultar fàcil. No l'aplegada física, sinó el camí emocional. El Govern espanyol em va denegar la Targeta Sanitària Europea (TSE), document indispensable per residir a Àustria, substituïble per una assegurança privada. Precisament això és el que em van aconsellar a una oficina pública de la Seguretat Social, que contractara una assegurança mèdica privada, ja que la persona de qui sóc beneficiària de la Seguretat Social (en aquest cas, el meu pare) està en situació d'atur, i per tant, havia perdut el dret. Concretament, havia perdut el dret uns mesos abans, poc després de l'aplegada de Mariano Rajoy al Govern d'Espanya. La màgia d'Internet va fer efecte en aquest cas, no és que finalment conseguira la meua TSE, ja que no la vaig aconseguir, però almenys la meua història (i la de moltes altres persones) es va fer pública a través de Twitter, des d'on el diari Levante-EMV i el Programa de Ana Rosa (Telecinco) van contactar amb mi. En fi, coses que passen. 

Però parlem de canvis, i sense cap dubte, el major canvi que he experimentat últimament ha sigut geogràfic. Un 31 d'agost eixia de l'aeroport de Manises (València) amb la maleta molt plena i sentiments enfrontats al cap i al cor. Va ser un vol poc agradable: No em resultava fàcil acomiadar-me de la meua gent. Però la tristesa va durar ben poc una vegada em vaig ubicar a la que seria la meua nova llar: Un xicotet apartament, molt bonic, però als afores de Viena. De Viena puc dir moltes coses, i totes elles les guarde a un blog sobre aquesta meravellosa ciutat, en el que escric sempre que puc. 

Són moltes les persones que em pregunten per què vaig triar Viena. La veritat, crec que la triada va ser un acte impulsiu, com si la ciutat m'haguera cridat. Ara que estic ací, ho puc confirmar. Aquesta ciutat s'ha convertit en la meua llar, i malgrat que sé que en algun moment, hauré de tornar a casa (perquè he d'acabar els meus estudis, no per altra cosa), Viena sempre tindrà un lloc especial en la meua memòria. Voleu saber-ne més? Ja us contaré.