Liberté, Égalité, Fraternité

Subjectes altament perillosos es manifesten a París pels drets de totes les persones./Getty

Sembla ser que la memòria col·lectiva d'alguns francesos és curta, o potser és que la seua doble moral és massa gran. Hui tornem a llegir al diari que centenars de milers de francesos es van manifestar ahir contra el matrimoni igualitari a París. No és la primera vegada que una multitud de francesos propers a la dreta, l'Esglèsia i l'extrema dreta ixen al carrer a protestar contra els drets d'altres centenars de milers de persones. 

Les imatges que circulen arreu de la premsa internacional ens porten records d'aquells temps en què la mateixa llei es tramitava a Espanya, i el Foro Español de la Familia (i altres) eixien al carrer, junt a bisbes i membres de la cúpula del PP, a protestar. Deien que eixa llei anava a canviar la societat, que tothom anava a fer-se gai, fins i tot, portaren un "expert" al Senat que assegurava que la homosexualitat és una malaltia, i clar, com anavem a permetre el matrimoni entre malalts?

Les mateixes preocupacions té una part de França ara mateix, i en certa manera tenen raó. És clar que sí. Perquè amb una llei que reconeix el matrimoni a totes les persones, i atorga, a més, el dret a la paternitat i maternitat, les societats canvien, i molt, però al contrari del que ells pensen, canvien a millor. Que li ho diguen a Espanya si no.

El que potser no veuen, o no volen veure, és que les famílies homoparentals ja existeixen, i continuaran existint amb llei o sense ella. L'única diferència és que mentre no hi haja llei els membres de la parella, així com els fills, patiran una gran discriminació en tot allò relatiu a l'administració, seran invisibles. Eixa invisibilitat és la que no fa possible que existeixa igualtat, i normalitat. A Espanya més d'una persona i més de dos s'ha adonat en els últims anys de que els homosexuals no tenen banyes i cua, ni beuen sang. I que els fills i filles de parelles homoparentals són tan feliços com els fills i filles de parelles heteroparentals, com recentment ha publicat l'Acadèmia Americana de Pediatres.

Amb tot, ¿per què no deixen ja d'intentar imposar els seus rosaris i comencen a complir les paraules de tolerància i amor que suposadament predicava el seu Déu? ¿O és que s'estimen més assistir a actes carregats d'odi i falta de respecte pel proïsme, junt a militants de l'extrema dreta? Potser és que la llibertat, la igualtat i la fraternitat per les que amb tantes ganes van lluitar els seus avantpassats ja han caigut en l'oblit en una França en la que, a dia de hui, ni existeix la llibertat de viure sense por a ser discriminat, la igualtat de tenir els mateixos drets que la resta, i la fraternitat de posar-se en la pell de l'altre i lluitar colze amb colze pels seus drets, que, al cap i a la fi, són els drets de totes i tots.

#8M, res a celebrar

Un any més és 8 de març, i un any més, no tenim res a celebrar. El Dia Internacional de la Dona no és un dia festiu, no és una diada que s'haja creat perquè els homes ens diguen com de guapes estem o que ens compren un ram de flors. El Dia de la Dona és tot reivindicació. Reivindiquem, per exemple, unes condicions laborals i salarials dignes, millor dit, tan dignes com les de qualsevol home. 

Fa només uns dies aplegaven les dades d'un informe de la UGT que assegurava que per obtenir la mateixa retribució salarial que un home, una dona havia de treballar una mitja de 82 dies més a l'any. Per fer el mateix treball, les dones cobrem una mitjana del 22,55% menys que els homes, el que suposa 5.744€ menys a l'any. 

No queda així la cosa. L'any passat 46 dones van morir a Espanya víctimes de la violència masclista, enguany ja en van 7. Els poders públics haurien de passar nits en vela intentant buscar una solució a aquesta lacra tan vomitiva que assetja la nostra societat, però no, hi ha coses molt més importants, que li ho diguen sinó al diputat d'UPyD i portaveu del seu partit a la Comissió d'Igualtat del Congrés dels Diputats, el senyor Toni Cantó. Cantó assegurava el passat dia 25 de febrer a través del seu compte de Twitter: "La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas". 

Les declaracions de Cantó van provocar dues reaccions en cadena: Mentre una meitat de la xarxa s'indignava amb el masclisme del pèssim actor (que havia inventat tranquil·lament les estadístiques, per cert), l'altra meitat treia al carrer la seua misogínia latent, eixa que de vegades els fa vergonya mostrar, però que només necessita una mica d'empenta, una mínima raó per fer-se visible. 

Però això no és tot. Al Govern de Mariano Rajoy només li van caldre mesos per acabar amb un nivell d'igualtat que s'havia aconseguit a base d'anys i lleis. Segons l'Informe Global sobre Desigualtat de Gènere de l'any 2012, Espanya baixava ni més ni menys que 14 llocs (del 12 al 26) pel que fa a igualtat entre homes i dones. Sembla ser que això de la "marca España" no ho venen tan bé com alguns es pensen. 

Però el problema va més enllà, no es tracta simplement de pujar o baixar llocs en un rànquing, es tracta d'una escletxa de desigualtat entre dones i homes que no es va a tancar sola. Cal una lluita continuada, i contundent, perquè aquestos que hui ens governen no tenen especial interès en fer que l'escletxa es tanque. Només cal veure les poques dones que ocupen càrrecs d'importància al seu partit, i a les empreses dels seus "amiguitos del alma", a més, tampoc són dones que es caracteritzen precisament per lluitar activament pels drets de les dones, més aviat, tot el contrari. 

Per tot això, i perquè les dones continuem patint violència a casa, a l'escola, al treball i al carrer pel fet de ser dones. Perquè vivim en un sistema que ens oprimeix i que ens fa submises de l'altra meitat. Perquè després de tota una Història de submissió només demanem una cosa tan simple com és la igualtat, i malgrat tot ens la neguen. 

Per totes les dones que han patit violència sexual. Per totes les dones que han sigut negades del dret a decidir lliurement sobre el seu cos. Per totes les dones que estimen altres dones i que no, no necessiten cap home que "les apanye". Per totes les xiquetes que pel fet de nàixer amb uns determinats òrgans sexuals ja són assignades a una determinada categoria i han d'obeir a unes normes socials opressives basades en uns rols completament desfasats, i per suposat, també als nostres companys homes, que pateixen el mateix però de l'altre costat. Perquè hi ha moltes formes de ser home, i nosaltres apreciem aquells que estan del nostre costat, que volen canviar la societat tant com nosaltres, que també estan oprimits en uns valors patriarcals i masclistes. Per tots ells, per totes elles, hui, 8 de març, res a celebrar. Tot per lluitar. 

Hui fa 39 anys que van assassinar Puig Antich

Hui fa 39 anys que el Govern de Franco va assassinar Salvador Puig Antich. Va ser una mort cruel i injusta, sense cap mena de sentit. Franco i el seu govern feixista vivien els seus últims mesos de vida, però volia demostrar que, malgrat el desgast del règim, encara romania poderós i tan cruel com el primer dia. Salvador va ser només una peça en el macabre puzle de Franco. 

Al Caudillo no li va semblar suficient amb condemnar a Puig Antich, de 25 anys, a mort. El va condemnar al garrot vil, un instrument que feia anys que no s'usava a Espanya. Potser Franco i els seus acòlits no s'ho esperaven, però eixe instrument de tortura i execució marcaria per sempre més a Salvador Puig Antich en les nostres memòries. 

Hui fa 39 anys que el Govern de Franco va assassinar Puig Antich. La seua família espera encara a dia de hui que algú es digne a demanar perdó per eixe assassinat sense sentit. Els seus botxins van morir amb honors, estan soterrats a grans construccions que en qualsevol altre país serien la vergonya nacional, i que a la vergonyosa España, on el primer i únic acusat per la investigació dels crims del franquisme va ser el jutge que la començà, són reclams turístics. 

Són molts els que dia rere dia fiquen tot el seu esforç en que no recordem la vergonya d'un país que va perdonar en comptes de demanar perdó. Un país amb una Transició democràtica que no va ser altra cosa que una burla, i potser per això hui ens va com ens va. Per això cal recordar hui, demà i sempre que tal dia com hui, el 2 de març de l'any 1974, Franco va assassinar Salvador Puig Antich.

Rancis de color magenta

Res feia pensar, allà pels anys 90 que el simpàtic David de la sèrie 7 Vidas, acabaria convertint-se en un dels polítics més polèmics del Congrés dels Diputats 

Com a actor, ja deixava molt que desitjar. No sé ben bé com va aplegar a formar part de l'elenc de l'oscaritzada Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar, on per cert, caracteritzava a una transsexual,  Lola, que havia deixat un bon grapat de dones damnificades al seu pas. Aquest personatge vaticinava ja, pot ser, el que acabaria mostrant al món aquest pèssim actor reciclat en polític: Un masclista de primera.

La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas. Y los fiscales no las persiguen. Las estadísticas son sesgadas.
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

La seua imatge de polític jove, no-professional, atractiu i modernet ha quedat desvetlada per la seua vertadera cara, i és que les declaracions que ahir va fer Toni Cantó via Twitter no són més que el reflex d'una ment misògina i profundament masclista, arrelada en la cultura més rància i castissa d'Espanya. Però, ¿què és el seu partit si no això? 

No és casualitat que Cantó milite amb els del rosa fúcsia, eixa organització sense ideologia pròpia, però que casualment sempre seuen a la dreta del pare. Eixa organització nacionalista, espanyolista, promotora del tractat per la unitat de la llengua, defensora de les corregudes de bous, com el propi Cantó va demostrar també fa només uns dies. Eixa organització que portava al seu programa electoral per les eleccions generals del 2011 l'eliminació dels jutjats especialitzats en violència de gènere (punt 301), com si no foren necessaris, com si foren un malbaratament de recursos. Eixa organització capaç de posar a un masclista de primera com a portaveu del partit a la Comissió d'Igualtat del Congrès.

Sabías que un tercio de las muertes por violencia doméstica en España son hombres?
— Toni Cantó (@Tonicanto1) 25 de febrero de 2013

Resulta que les dades que Toni Cantó va tuitejar alegrement durant una bona estona, i que en principi va assegurar que provenien de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), eren en realitat cosa de Feder.Gen. (Federación de afectados por las leyes de género). ¿Una federació d'afectats per lleis que busquen promoure la igualtat i erradicar la violència contra les dones? ¿Estrany, veritat? Resulta que, segons recull El País, les dades que Cantó va dir que provenien de l'INE i que més tard va rectificar diguent que venien de la tal Feder.Gen. no han sigut recollides de cap font oficial, sinó que, segons el tresorer de l'organització, provenen d'un arxiu propi (això sona més estrany encara).

Però així funciona la democràcia per a UPyD: Toni Cantó s'inventa unes dades, o agafa unes dades ja inventades prèviament per una associació qualsevol de masclistes. A continuació, les publica a Twitter sense escrúpols, i acompanyades d'una bona dosi de demagògia i dramatisme. Finalment, espera a que algú s'ho crega i decideixa unir-se a la seua banda de feixistes vestits de magenta. Mentrestant, com sempre, una part de la població s'indigna per la poca vergonya del subjecte i l'altra part se'n puja al carro i fa apologia de la misogínia com si no hi hagués demà. Clar, si un senyor diputat no té la més mínima vergonya de mostrar-se tan profundament masclista, ¿per què ho haurien de fer ells, simples ciutadans?

La putada, Toni Cantó, és que cap de les dones que han mort en aquest país per violència masclista et podrà contestar. A totes elles, un record. A totes les dones que pateixen o han patit violència masclista, tota la força del món. Que cap individu, per molt diputat que siga, us lleve les ganes de viure, lluitar i eixir endavant.


Telèfon d'atenció a la dona maltractada: 016

Indignació a distància

Ahir vaig estar parlant de mesures contra el desmantellament de l'Estat del Benestar a través de Twitter amb UPyD. La meua intenció era parlar amb els altres dos grans partits de l'oposició, PSOE i IU, però no em van respondre. Supose que parlar via Twitter de l'allau de mesures que estan prenguent (noteu la ironia) no és el suficientment important per a ells, perquè no es poden fer una foto mentre ho fan. Així els va. En fi, allà ells. 

UPyD, per la seua banda, només em va mostrar declaracions de polítics demanant coses al Parlament i un projecte "no de llei" per evitar la privatització de la sanitat madrilenya. Però jo em pregunte... ¿Algú pensa que van a salvar el sistema públic a base de declaracions que només valen per emplenar buits a periòdics on a ningú li abelleix fer alguna cosa que vaja més enllà del periodisme de declaracions? ¿Quan se n'adonarà el senyor Rubalcaba, per exemple, de que dóna igual quantes vegades demane la dimissió de Mariano Rajoy, perquè no li va a fer ningun cas, i que, en comptes d'això, hauria de dedicar-se a regenerar el seu partit, que fa olor a vell i tancat, per a que siga el partit en el que la gent confie contra els retalls, la corrupció i el desmantellament del sistema públic? 

Serà que s'està molt a gust asseguts en un sillonet, cobrant un sou que no està gens malament a canvi de no fer més que declaracions que no li interessen a ningú, i que no van a salvar a ningú de morir a un hospital públic per falta de recursos, que no van a evitar que molts xiquets i xiquetes no puguen anar demà a la Universitat perquè els seus pares no podran pagar la matrícula, que no van a impedir que els desnonaments continuen matant a gent, que no van a ajudar a que milions de joves tinguen un futur i que no van a tornar a les persones dependents tot el que se'ls deu. 

Si baixaren un segon del pedestal en el que es tenen a sí mateixos, se n'adonarien del que està passant al carrer. I si tingueren, a més, la vergonya suficient començarien a prendre mesures de veritat, i deixarien de fer-se fotos estúpides acompanyades de declaracions absurdes que només demostren la seua manca d'intel·ligència. I si tingueren la mateixa vergonya, amb un poc menys d'ego, deixarien els seus sillonets per que els ocuparen persones disposades a fer alguna cosa contra l'atracament a mà armada al que ens està sometent el Govern d'España.

Imatge: AFP

Un dia contra l'oblit

Hui, 27 de gener, és el Dia Internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust. Per a mi enguany, aquest dia té un significat completament diferent. Fa dos mesos vaig tenir l'oportunitat de visitar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, a Polònia, cosa que, sense cap dubte, ha canviat la meua percepció de moltes coses. 

Després d'haver passat per allí, em quede amb la sensació de que tot ser humà hauria de visitar almenys una vegada en la seua vida un d'aquests museus de l'horror. És possiblement la manera més efectiva de comprovar que l'odi ens deshumanitza, i que ningú mereix ser odiat, discriminat i maltractat per motius de sexe, religió, classe social, capacitats, orientació sexual o pel color de la seua pell. 

Amb la crisi econòmica tan brutal que estem patint, observem apàticament com en alguns països l'extrema dreta està empoderant-se. Fa només unes setmanes, el partit neonazi d'Hongria Jobbik demanava una llista dels jueus al Parlament i el Govern del país. Es tracta del mateix partit que posa en dubte l'Holocaust, i que té una vessant paramilitar que fa desfilades a l'estil nazi pels barris gitanos i jueus per sembrar el terror en la població.

Volem pensar, ens es molt còmode pensar, que mai podria passar un nou Holocaust, que els temps han canviat, que estem més informats, som més intel·ligents, que ho podríem aturar a temps. Però una onada de neo-nazisme recorre Europa, i no ens convé prendre'ns-ho a broma, perquè no ho és. Aquell poble que no aprén dels seus errors, està destinat a repetir-los, resa un text de George Santayana a una de les parets d'Auschwitz. Crec que mai ningú ha dit unes paraules tan certes. 

De canvis i d'obstacles

Ja feia temps que no em passava per ací. Entre unes coses i altres, la meua vida ha canviat massa en els últims mesos, i a penes he tingut temps de deixar-me caure pel meu estimat blog i escriure unes paraules. 

Bé, comencem pel principi. L'aplegada a Viena no em va resultar fàcil. No l'aplegada física, sinó el camí emocional. El Govern espanyol em va denegar la Targeta Sanitària Europea (TSE), document indispensable per residir a Àustria, substituïble per una assegurança privada. Precisament això és el que em van aconsellar a una oficina pública de la Seguretat Social, que contractara una assegurança mèdica privada, ja que la persona de qui sóc beneficiària de la Seguretat Social (en aquest cas, el meu pare) està en situació d'atur, i per tant, havia perdut el dret. Concretament, havia perdut el dret uns mesos abans, poc després de l'aplegada de Mariano Rajoy al Govern d'Espanya. La màgia d'Internet va fer efecte en aquest cas, no és que finalment conseguira la meua TSE, ja que no la vaig aconseguir, però almenys la meua història (i la de moltes altres persones) es va fer pública a través de Twitter, des d'on el diari Levante-EMV i el Programa de Ana Rosa (Telecinco) van contactar amb mi. En fi, coses que passen. 

Però parlem de canvis, i sense cap dubte, el major canvi que he experimentat últimament ha sigut geogràfic. Un 31 d'agost eixia de l'aeroport de Manises (València) amb la maleta molt plena i sentiments enfrontats al cap i al cor. Va ser un vol poc agradable: No em resultava fàcil acomiadar-me de la meua gent. Però la tristesa va durar ben poc una vegada em vaig ubicar a la que seria la meua nova llar: Un xicotet apartament, molt bonic, però als afores de Viena. De Viena puc dir moltes coses, i totes elles les guarde a un blog sobre aquesta meravellosa ciutat, en el que escric sempre que puc. 

Són moltes les persones que em pregunten per què vaig triar Viena. La veritat, crec que la triada va ser un acte impulsiu, com si la ciutat m'haguera cridat. Ara que estic ací, ho puc confirmar. Aquesta ciutat s'ha convertit en la meua llar, i malgrat que sé que en algun moment, hauré de tornar a casa (perquè he d'acabar els meus estudis, no per altra cosa), Viena sempre tindrà un lloc especial en la meua memòria. Voleu saber-ne més? Ja us contaré.

Els nostres drets, el seu entreteniment

Hui podria haver sigut un dia gran per als drets LGTB arreu del món. Podria haver-ho sigut a un país on un recurs d'inconstitucionalitat no mantingura en vil els drets de milers de persones que no volen altra cosa que ser considerades ciutadanes en igualtat de condicions a la resta de ciutadanes. Però no, vivim a Espanya, el país on davant un avanç històric en drets socials, la dreta política més cavernícola respon amb odi, amb discriminació i amb covardia. 

El recurs d'inconstitucionalitat del PP contra el matrimoni entre persones del mateix sexe (presentat el 28 de setembre de 2005, només uns mesos després de l'aprovació de la llei que permetia canviar el Codi Civil de forma que el matrimonis entre persones del mateix sexe quedaren emparats per la llei) encara està vigent, ja que malgrat les nombroses peticions de que fóra retirat, els populars es van negar a fer-ho. 

Aquesta mateixa setmana el Tribunal Constitucional ha anunciat que el recurs passarà en breu a plenari, encara que això no assegura que la qüestió vaja a ser resolta pròximament. Així i tot, el PP ha utilitzat l'estratègia de desmarcar-se del recurs, com si no haguera sigut cosa seua, com si només fóra un tràmit més de la llei, i ara que veuen pròxima la seua resolució pugnen per no quedar massa malament en un assumpte en el que més de la meitat dels espanyols està en desacord amb la posició de l'actual govern. 

Set anys després de la presentació del recurs, caldria fer un exercici de reflexió i de memòria per tal de no oblidar-nos de quina és la posició de l'actual govern sobre els drets LGTB. Caldria recordar les manifestacions en contra del matrimoni igualitari, les intervencions "d'experts" al Senat proclamant que la homosexualitat és una malaltia, els líders religiosos defensant les postures integristes del PP en aquesta matèria i els vergonyosos discursos sobre fruites, que no eren més que l'odi més irracional contra allò que no poden entendre: que qualsevol persona decideixa viure amb absoluta normalitat i molt d'orgull allò que és. 

Ara només caldria demanar a aquest absurd govern un impossible: coherència. Coherència perquè ningú hauria de ser tan cínic com per jugar amb les il·lusions de milers de persones i després fer com que tot ha sigut una broma, com que només estaven jugant a fer-se els rebels. I de moment, nosaltres, no tenim altra que esperar a que el Tribunal Constitunal decideixa si tenim dret a ser ciutadans de primera o si només ha sigut una curta il·lusió en la que tothom tenia el mateix dret a ser feliç.

El Dia de la Dona

El dia de la dona és cada vegada que una dona rep el mateix sou que un home per fer la mateixa feina. El dia de la dona és cada vegada que una de les nostres és discriminada per ser femella. El dia de la dona és l'alliberament sexual de tota una generació, i també cada vegada que una dona reprimeix la seua sexualitat. El dia de la dona és cadascun dels colps que pateixen les víctimes del masclisme més cobard i violent, i és també cada denúncia, cada minut imaginant com seria una altra vida, sense colps, sense insults.

També és el dia de la dona cada vegada que un home defensa els drets de les dones i cada vegada que denúncia un cas de discriminació. Per desgràcia, el dia de la dona és també quan una dona lluita contra els drets de les dones, i contra la seua llibertat. I afortunadament ho és també quan veus aunònimes de dones s'alcen sobre la multitud i clamen els seus drets sobre els seus respectius úters.

El dia de la dona és cada vegada que algú llig un poema de Maria Mercè Marçal i li entren ganes de canviar el món. Empresàries, artistes, metgesses, advocades, periodistes, professores, cuineres, fusteres, ferreres, soldadores, arquitectes, obreres i llauradores són també el dia de la dona.

El Dia de la Dona és hui, perquè és 8 de març, però també va ser ahir, i ho serà demà, i sempre. Perquè nosaltres, les invisibles, "el sexe dèbil", estem fent imparables avanços en els nostres drets i llibertats que, malgrat polítics (i polítiques, malauradament) cavernícoles, mai deixarem de reclamar, de reivindicar i d'exigir.

Feliç dia de la dona a totes (i a tots), especialment a aquelles que sou, d'alguna manera, rebels.

A l'atzar agraeixo tres dons: 

 haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. 

 I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

(Maria Mercè Marçal) 

Infants invisibles i oblidats

Ahir vaig viure una escena al centre de València que em va trencar el cor. Una nena d'orígens asiàtics d'uns 5 anys esperava entre plors amb una dona agafada de la mà en una cantonada del carrer Colom. La dona no era la seua mare, sinó una persona anònima que havia trobat a la nena a punt de creuar un carrer tota sola. 

Al cap d'uns instants va aparèixer un policia local, la dona li va comptar el que havia passat. Uns minuts més tard un grup d'asiàtics va aparèixer: eren la suposada família de la nena, que en veure'ls va esclatar a plorar. Com a càstig, la suposada mare de la xiqueta la va colpejar en el braç i la va renyir. El policia, notablement enfurismat, li va dir que com s'atrevira a tornar a colpejar a la nena, se l'emportaria detinguda, i es va agenollar per tranquilitzar a la nena.

Durant uns minuts el policia i la família (que feien com que no entenien el que passava) van estar discutint sobre la nena. L'agent els va demanar la documentació i els va dir que si no s'identificaven, no els donaria a la nena. I així va quedar la situació quan vaig haver d'anar-me'n.

Foto: Google.

És ben coneguda (i ben ignorada al mateix temps) la discriminatòria situació de les nenes xineses. Aquesta mateixa família portava un nadó i un altre nen, però només havien descuidat a la xiqueta. Es tracta d'una greu vexació als drets dels infants que de cap manera hauria de permetre's.

No puc treure'm l'escena del cap i no puc deixar de pensar que si aquesta persona és capaç de colpejar a la seua filla davant d'un policia, què no farà quan estiga a sa casa?

Per la dignitat de TOTES les famílies

Ha sigut emocionant reviure el moment en què Carmen Montón s'enfrontava als diputats del PP, que es van oposar amb totes les seues forces a una xicoteta modificació del Codi Civil. Eixa modificació era un dret, el dret de cada persona a estimar, a viure i a contraure matrimoni amb la persona que vullguera, independentment del seu sexe, i ells, a canvi, van muntar macromanifestacions "en defensa de la família", en defensa d'una cosa que ells anomenen família i que no és altra cosa que una mostra del feixisme més profund, arrelat encara a Espanya després de més de trenta anys de democràcia. 

Eixa llei va suposar en el seu dia, ja en un llunyà 2005, una petita revolució a un país molt poc revolucionari, un país que sembla que a dia de hui es troba resignat a votar a una força política davant la desilusió per una altra. El dia 20 de novembre aniré a votar. Aniré a votar pels meus drets, i pels drets que totes les persones que es senten lliures d'estimar. Aniré a votar malgrat que sé que moltes persones no aniran a votar al partit polític que els va fer dignes i iguals davant la llei, i davant la societat. Jo aniré a votar, i votaré a Rubalcaba, perquè és el candidat que defensa els meus drets, perquè és el candidat que vol aprofundir en uns canvis que van començar el 2005 i que no han parat fins el dia de hui. 

No es tracta només del matrimoni. Des que es va aprovar la Llei, ens hem fet més visibles, més valentes i valents, ens sentim protegits i jo, personalment, em sent molt segura d'estar a un país que sé que castiga l'homofobia. 

Ninguna persona té el dret de llevar els drets a altres persones, sobretot quan eixos drets no fan mal a ningú, i per suposat tampoc el senyor Rajoy. Hui, 5 de novembre de 2011, les persones homosexuals, bisexuals, transsexuals i heterosexuals som iguals a Espanya, i no anem a permetre que això canvie, ni el 20 de novembre, ni mai.

VOTA PEL QUE VOLS. 

Agur, ETA

A penes he tingut temps per reflexionar des que dijous passat la banda terrorista ETA anunciara en un comunicat la fi definitiva d'allò que ells anomenen "lluita armada" i que no és més que cruel, absurda i traïdora violència. Una violència que s'ha emportat en 43 anys a 829 persones.

Sembla ser que ETA buscarà en un futur aconseguir el seu objectiu, la independència d'Euskadi, a través de les urnes. Diuen que si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell, així se m'entoixa el que ha passat amb ETA; el seu enemic era la democràcia i no l'han poguda doblegar. D'altra forma no m'explique el fet d'organitzar atemptats contra regidors, policies i guàrdies civils, o contra "objectius" aleatoris, persones que simplement passaven pel lloc equivocat en el moment de l'explosió.

ETA ha generat por, terror, pànic. Junt a les bombes, eixa ha sigut la seua millor arma, la cultura de la por, i al comunicat que van fer públic a través del web del diari Gara, no mostren el més mínim símptoma de penediment. Francament, el comunicat em va semblar una mena de discurs fóra de tot temps i espai, un discurs inconnex que no representa en absolut la realitat que ha suposat ETA i, per desgràcia, en cap moment han demanat disculpes a les víctimes.

Si bé és cert que la banda terrorista ETA no ha desaparegut, sinó que ha deixat la violència, almenys des de dijous són moltes les persones que ja no han de preocupar-se per si és l'última vegada que pugen al cotxe, i això és un gran pas en una societat que ha viscut perennement la por del terrorisme.

Octubre

Ja aplegat octubre. Es nota ja la frescoreta que porta el mes i les ganes de trobar un lloquet amb sol van en augment. Arriba l'hora de traure les jaquetes de punt i Canal 9 es farta a pronosticar alertes taronges per pluja. 

En octubre es celebra el dia dels valencians, el 9 d'octubre, encara que hauria de ser només el dia dels valencians que s'ho mereixen, els que s'aprofiten de la nostra terra per utilitzar-la com a tauler del seu macabre joc de corrupció no haurien d'estar autoritzats a celebrar el 9 d'octubre. I en canvi, ells són els que més s'ho gaudeixen. La cara orgàsmica de Rita Barberá tocant la Senyera no té preu. Enguany es queden sense 'picaeta', "per estalviar", han dit. Per estalviar o perquè cap empresa se'n fia ja d'oferir serveis a l'Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana.

La cabra desfila orgullosa.

Octubre és també el mes on es celebra el dia dels espanyols, un dia on un gran desplegament militar al més pur estil falangista recorre Madrid front les autoritats polítiques i reials i un bon grapat de ciutadans que gaudeixen amb els alegres saltets de la cabra de la legió. Que, per cert, la cabra és sempre la mateixa o la van canviant cada any? D'altra banda, no sabem encara si enguany desfilarà el legionari nazi portador del Cristo de no-sé-què.

A octubre va nàixer el filòsof Friedrich Nietzsche, però ja quasi ningú se'n recorda d'eixa data; només uns quants periòdics que recorden en un racó les morts i naixements de personalitats i uns altres quants que vam decidir naixer-hi el mateix dia. Va nàixer també en octubre Largo Caballero i en octubre va morir Lluís Companys.

La nit del 31 d'octubre ha acabat ocupada per una tradició importada dels EEUU, però d'orígen pagà. Els nanos, i no tan nanos, es disfressen de monstres, fantasmes, morts vivents, etc, per anar casa per casa demanant caramels. Clar, enguany Mercadona ha hagut de posar a la venda grans bosses de caramels per tal que la gent estiga preparada per rebre als 5 ó 6 nanos que aniran a sa casa a per caramels.

El futur d'Espanya

El futur d'Espanya és la dreta més casposa, és La Razón com a mitjà de comunicació líder en influència cap a un govern. El futur d'Espanya és més per als rics i res per als pobres, és desigualtat, és repressió, és discriminació i retrocés. El futur d'Espanya és una hipoteca en honor al gran Déu José María i els deu manaments sobre la sacro-santa Ley del Suelo. El futur d'Espanya és recordar-nos com de bo era don José María i què dolent era el tal 'Zetaparo'. El futur d'Espanya és blau-obscur-quasi-negre. Són cinc homes-corbata adequadament posicionats en la societat, amb un bon sou i un cotxe de gama alta i una dona vestida al més pur estil 'Alqueria Blanca' que cuina un pastís per tenir content al mascle dominant. 

El futur d'Espanya és homogeni, amb més armaris i menys llibertat. Amb més violència i més autoritat. El futur d'Espanya són els drets que ens volen arrebatar i les mentides plasmades sobre paper i fetes programa polític. El futur d'Espanya són tres milions i mig de llocs de treball que van assegurar que crearien i la immediata vergonya en adonar-se'n de l'animalada que acabava de dir. El futur d'Espanya és el senyor González-Pons, també Camps, que després de tanta corrupció serà premiat pel gran líder, que no és Rajoy ni molt menys. 

El futur d'Espanya són milers de joves sense feina i sense futur. Milers de dones infravalorades en una societat que ha retrocedit quaranta anys en el temps en el país de les hores mortes. Milers de persones que no podran dur una vida normal perquè no tindran dret a estimar i ser estimats. Milers de persones necessitades que mai no rebran una ajuda per la seua dependència perquè el Govern pensarà que si no la poden pagar, no la mereixen. Milers de persones cegades per l'odi i la sed de venjança dipositant a les urnes d'Espanya el vot de l'odi, la discriminació, la intolerància, la mentida i la violència. 

El futur d'Espanya és el PP, però no ho serà si amb el meu vot ho puc evitar. 

Homofobia a bord

El passat dia 26 de setembre l'actriu i cantant Leisha Hailey va ser expulsada d'un avió de la companyia Southwest Air per mostrar un comportament 'immoral', segons paraules de la pròpia companyia. 

El fet és que l'actriu viatjava amb la seua parella, la també cantant Camila Grey, i segons comentaren treballadors de la companyia, alguns passatgers del vol van mostrar-se 'incòmodes' davant el comportament carinyós de la parella. 

Reacció de l'actriu a Twitter.

Curiosament, la companyia, es manifesta al seu web com 'amiga de la comunitat LGTB' i assegura estar compromesa amb la causa, però certament no van demostrar eixa tolerància en expulsar Hailey i Grey del vol 2274. A més, lluny de disculpar-se, la companyia es justifica definint-se com una companyia familiar. ¿A cas dues dones que s'estimen no són una família?

Poques hores després de l'incident, i després de la poc apropiada resposta de la companyia, la parella, que a més fomen la banda Uh Huh Her va fer públic al seu web un comunicat on explicava els successos i les seues sensacions després del que va ocórrer:

Nosaltres sempre hem promogut la tolerància, la franquesa i la igualtat com a grup musical i com persones individuals. Nosaltres dos venim de famílies on els nostres pares no només ens estimen i ens accepten, sino que també estan orgullosos de qui som. Pensem que tothom té dret a viure obertament en aquesta societat amb igualtat. De cap manera les nostres accions a Southwest Airlines eren excessives, inapropiades o vulgars. Volem deixar clar que no estàvem enrotllant-nos, ni creant cap mena d'espectacle, només va ser un bes modest. Som dues dones responsables que caminem arreu del món amb dignitat. Només érem carinyoses com qualsevol altra parella normal. Vam estar a l'avió menys de 5 minuts quan tot es va dir i fer. Prenem completa responsabilitat d'haver-nos enfadat verbalment amb el personal del vol després de dir-nos que eren una "companyia familiar". En cap moment ens van dir la raó per la qual ens van increpar, només ens van renyir que necessitàvem "estar alerta de que Southwest Airlines és una companyia orientada per a les famílies". No importa com de baixa és xiuxiuejada l'homofobia, això no la fa menys forta. Es pot xiuxiuejar odi. Nosaltres demanem a aquesta companyia aèria que ensenyen al seu personal a no discriminar a qualsevol parella, sempre, sense tenir en compte les seues pròpies creences. Volem viure en una societat on si la persona que estimes s'inclina per donar-te un bes innocent en un avió, no siga etiquetat com "excessiu" o "no familiar" per una empresa i els seus treballadors. Ens sembla molt molest que la mateixa aerolínia que es delecta de ser LGTB-amiga ha provocat un molest incident que va ocórrer amb el nostre comportament qualificat de "massa excessiu". L'anterior no és una disculpa i estem en procés de produir una queixa formal a la companyia. Esperem que quan tot siga dit i fet una major tolerància sense prejudici evolucione. 

Uh Huh Her
Leisha Hailey i Camila Grey 

Dolor

Em fa mal veure les cares dels companys i les companyes assassinats a Noruega. Tots joves i diferents, cadascú fill d'una família diferent. Són la viva imatge de la diversitat, i això és precissament el que molesta tant a l'extrema dreta (de vegades no tan extrema): la diversitat. 

No poden suportar un grup on hi ha negres, blancs, mulats, morens, rossos i pelrojos, tots junts convivint en harmonia, amb respecte, tractant-se com a persones i no com a objectes etiquetats segons categories físiques, psíquiques, ideològiques o culturals. 

Ara veig les seues cares, i em fa mal. Em fa mal perquè són 77 vides que no seran. Són 77 advocats, periodistes, escriptors, metges, agricultors, pescadors, polítics i obrers de la construcció que no seran. No m'entra al cap com algú pot de sobte decidir que eixes vides no valen res, que eixos joves d'entre 15 i 30 anys mereixen una mort immediata, que són un càncer que cal extirpar de la societat. 

No m'explique com algú pot sentir un odi tan irracional cap a eixes persones per decidir agafar un fusell, i de la forma més covard possible, acabar amb les seues vides a base de trets, per a que ni tan sols tinguen l'oportunitat de defensar-se, per a que no puguen detindre'l amb un diàleg, per a, simplement, sentir-se superior.

No entenc com algú pot pensar que forma part de l'espècie humana, i no sentir el més mínim remordiment després d'haver comés un crim tan brutal. I per això diuen ara que és un boig. Per a mi no ho és, per a mi és un individu, un vomitiu individu, que ha actuat impulsat per les seues conviccions, tan fortes que el fan sentir innocent, i això és molt més perillós que un atac de bogeria, perquè la bogeria és individual, però les idees i les conviccions es difonen, i són imparables.

Demane respecte per als companys i les companyes de Noruega, respecte i que se'ls recorde, que no caiguen en l'oblit, perquè eixe seria el millor favor que podriem fer a la dreta més brutal, i el que hem de fer és frenar l'odi i la violència que ens amenacen especialment cada cop que les circumstàncies socio-polítiques i econòmiques són difícils. 

Odi

En su manifiesto, (...) acusa al presidente del Gobierno español, José Luis Rodríguez Zapatero, de rendirse a los musulmanes y de haber llegado al poder gracias a Al Qaeda. El (...) critica el acercamiento de España a los países árabes "tras siglos de ocupación y dura lucha para recuperar sus tierras", antecedentes que hacen "aún más difícil de entender" la actual política de inmigración en España, a su juicio.
El (...) acusa también a Zapatero, al que llama "comadreja apaciguada", de haber convertido a las Fuerzas Armadas en "una parodia" al nombrar como ministra a una mujer embarazada, Carme Chacón. Con su designación, opina (...), Zapatero "dio a entender a todo el mundo que su país ya no tenía intención de defenderse".

Si llegim aquest text publicat en un article a El País.com amb el nom de l'autor de les declaracions ocult podriem afirmar, sense por a equivocar-nos, que són d'algun dels periodistes del grup Intereconomía, per exemple, o fins i tot d'alguns dels dirigents més radicals del PP. Estem acostumades i acostumats a escoltar declaracions com aquestes cada dia als mitjans de comunicació espanyols, tant que al final ens hem acostumat. No ens resulta estrany que un o altre periodista faça brutals crítiques a Zapatero, sovint carregades d'odi, és més, gran part de la població es fa amb eixes paraules, i com autòmates les repeteixen a la xarrada del cafenet. L'odi, com hem comprovat aquest terrible cap de setmana, és una arma molt perillosa, i en condicions socio-polítiques i econòmiques com l'actual, es pot convertir en un objecte d'ús quotidià. 

Són molts els partits polítics espanyols que has nascut i sobreviuen de la cultura de l'odi, del feixisme, del més profund odi cap a la raça humana. L'autor dels assassinats de Noruega, autor de les declaracions que apareixen al text anterior, és només un d'ells, un que possiblement siga més salvatge, més radical, més fonamentalista i, probablement, tinga alguna mena de desviació psíquica, però és un d'ells. No vull posar més llenya al foc, no és eixa la meua intenció, ni tampoc crear inseguretat o por, tot el contrari. Vull que estiguem ben desperts i alerta, i que siguem capaços de distingir un discurs de dretes d'un discurs d'odi. En temps de crisi, l'odi és el nostre major enemic.

La matança d'Utoya

L'entrada de hui hauria de ser un text d'alegria i goig perquè l'estat de Nova York ha cel·lebrat hui les seues primeres bodes de parelles del mateix sexe, però la trista actualitat ens ha colpit aquest cap de setmana.

El passat divendres un desaprensiu entrava a un campament dels joves laboristes noruecs a l'illa de Utoya i acabava amb la vida de més de 80 joves d'entre 16 i 26 anys. El mateix matí, Anders Behring, autor de la massacre, feia explotar una sèrie de bombes a l'edifici governamental situat a la capital noruega, Oslo. En total 93 morts. 

Podriem pensar que Anders Behring té grans motius per assassinar de forma tan brutal a decenes de joves, però no, el seu únic motiu han sigut les seues idees, diferents a les dels joves que ha assassinat. Sembla ser que Behring és un ultradretà convençut, o això ha extret la policia noruega del manifest de més de 1500 pàgines que havia preparat sobre una invasió europea pels musulmans. 

Resulta esgarrifós pensar que en l'any 2011, després de tantes guerres i dictadures, siga possible que les idees d'una persona puguen causar tant de dolor, o que les idees d'unes altres siguen motiu suficient per ser brutalment assassinades. Han sigut moltes les persones hui que, sobretot a través de la xarxa social Twitter, han comentat que no era necessari comentar la ideologia de l'assassí ja que no és un fet rellevant, jo no ho crec. 

No és un boig qui ha comés aquests crims. És una persona plenament conscient, que ha tingut la sang freda de preparar el brutal homicidi durant mesos i declarar, després de perpetrar-lo, que ha sigut "necessari". Tampoc no és un islamista yihadista, com van apuntar diversos mitjans de comunicació minuts després de la massacre, és un noruec, de pell blanca, ros i de classe mitja, amb negoci propi i aspiracions maçòniques.

L'auge de l'extrema dreta a Europa des de l'esclat de la crisi hauria de ser suficient motiu com per tenir en compte que Anders Behring ha fet una gran apologia d'una vomitiva forma de pensar que hauria de plantejar-nos com a ciutadans moltes qüestions, entre elles, si realment hem de culpar els immigrants de la crisi que patim, o de si la millor forma d'eixir de la crisi és votar massivament a partits d'extrema dreta, com ha ocorregut a països com Noruega, Hongria i Holanda. 

Ghana ordena l'arrest de totes les persones homosexuals

Paul Evans Aidoo, ministre de Ghana, ha ordenat l'arrest immediat de totes les persones homosexuals de la regió. Segons ha afirmat "qualsevol esforç serà poc per fer a aquestes persones fóra de la societat". 

Sembla ser que aquesta mesura és el cim d'una campanya homòfoba capitanejada pel Concili Cristià de Ghana, que ha demanat a la població que s'abstinga de votar a qualsevol polític que done suport als drets homosexuals.

Aquesta dràstica i vergonyosa política d'odi forma part de les que ja són habituals polítiques de dreta pel que fa a matèria de drets LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) i que en Espanya té el seu propi moviment encapçalat pel PP, que es nega a retirar el Recurs d'Inconstitucionalitat contra la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe.

Hui, més que mai, solidaritat amb els companys i les companyes de Ghana.

Demana a l'ambaixador nord-americà a Ghana que intercedisca contra aquesta mesura del Govern.

Yes, bye Camps

I just quan pensavem que el tindriem al Palau de la Generalitat "por los siglos de los siglos", va Camps i presenta la seus dimissió. Sembla ser que la pressió de Marianito, en boca de l'emissari Trillo ha pogut amb les forces del ja ex president.

El fantasma de Camps presentant la seua dimissió públicament.

Però no ha presentat la dimissió de qualsevol manera, no. Camps ha aprofitat per fer un discurs que més que de dimissió semblava una exaltació a la seua pròpia persona i on ha fet contínues repeticions de les paraules "honrat" i "innocent", cosa que contrasta amb que fa només unes hores estava disposat a declarar-se culpable per estalviar-li un altre disgust a Mariano. 

Sembla ser que les dos nits que deu haver passat Camps sense dormir, o això deia el seu demacrat aspecte, han sigut tan intenses que no ha pogut llegir la premsa, ja que ha recalcat que tant ell com les "altres tres persones" imputades pel mateix delicte que ell (Costa, Campos i Bertoret) "són innocents", i casualment, dos d'ells (Campos i Bertoret) s'han declarat culpables aquest mateix matí.

"Te quiero un huevo".

En definitiva, una jornada intensa per a totes les persones que amb fervor desitjem veure'l entre reixes, que ha acabat, com no podia ser d'una altra manera, amb una gran explosió: la direcció regional del PP ha decidit que Alberto Fabra, actual alcalde de Castelló, será el nou president de la Generalitat. No sabem si és que és l'únic disposat a menjar-se el marró a canvi de que li facen una mica de cas o que simplement ha sigut un "ditot" al primer paio que han pillat per davant. Siga com siga, esperem que s'anticipen les eleccions, ja que de cap manera seria tolerable tenir durant quatre anys un president de la Generalitat que només ha sigut triat per 150 líders del seu partit.