Per la dignitat de TOTES les famílies

Ha sigut emocionant reviure el moment en què Carmen Montón s'enfrontava als diputats del PP, que es van oposar amb totes les seues forces a una xicoteta modificació del Codi Civil. Eixa modificació era un dret, el dret de cada persona a estimar, a viure i a contraure matrimoni amb la persona que vullguera, independentment del seu sexe, i ells, a canvi, van muntar macromanifestacions "en defensa de la família", en defensa d'una cosa que ells anomenen família i que no és altra cosa que una mostra del feixisme més profund, arrelat encara a Espanya després de més de trenta anys de democràcia. 

Eixa llei va suposar en el seu dia, ja en un llunyà 2005, una petita revolució a un país molt poc revolucionari, un país que sembla que a dia de hui es troba resignat a votar a una força política davant la desilusió per una altra. El dia 20 de novembre aniré a votar. Aniré a votar pels meus drets, i pels drets que totes les persones que es senten lliures d'estimar. Aniré a votar malgrat que sé que moltes persones no aniran a votar al partit polític que els va fer dignes i iguals davant la llei, i davant la societat. Jo aniré a votar, i votaré a Rubalcaba, perquè és el candidat que defensa els meus drets, perquè és el candidat que vol aprofundir en uns canvis que van començar el 2005 i que no han parat fins el dia de hui. 

No es tracta només del matrimoni. Des que es va aprovar la Llei, ens hem fet més visibles, més valentes i valents, ens sentim protegits i jo, personalment, em sent molt segura d'estar a un país que sé que castiga l'homofobia. 

Ninguna persona té el dret de llevar els drets a altres persones, sobretot quan eixos drets no fan mal a ningú, i per suposat tampoc el senyor Rajoy. Hui, 5 de novembre de 2011, les persones homosexuals, bisexuals, transsexuals i heterosexuals som iguals a Espanya, i no anem a permetre que això canvie, ni el 20 de novembre, ni mai.

VOTA PEL QUE VOLS. 

Agur, ETA

A penes he tingut temps per reflexionar des que dijous passat la banda terrorista ETA anunciara en un comunicat la fi definitiva d'allò que ells anomenen "lluita armada" i que no és més que cruel, absurda i traïdora violència. Una violència que s'ha emportat en 43 anys a 829 persones.

Sembla ser que ETA buscarà en un futur aconseguir el seu objectiu, la independència d'Euskadi, a través de les urnes. Diuen que si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell, així se m'entoixa el que ha passat amb ETA; el seu enemic era la democràcia i no l'han poguda doblegar. D'altra forma no m'explique el fet d'organitzar atemptats contra regidors, policies i guàrdies civils, o contra "objectius" aleatoris, persones que simplement passaven pel lloc equivocat en el moment de l'explosió.

ETA ha generat por, terror, pànic. Junt a les bombes, eixa ha sigut la seua millor arma, la cultura de la por, i al comunicat que van fer públic a través del web del diari Gara, no mostren el més mínim símptoma de penediment. Francament, el comunicat em va semblar una mena de discurs fóra de tot temps i espai, un discurs inconnex que no representa en absolut la realitat que ha suposat ETA i, per desgràcia, en cap moment han demanat disculpes a les víctimes.

Si bé és cert que la banda terrorista ETA no ha desaparegut, sinó que ha deixat la violència, almenys des de dijous són moltes les persones que ja no han de preocupar-se per si és l'última vegada que pugen al cotxe, i això és un gran pas en una societat que ha viscut perennement la por del terrorisme.

Octubre

Ja aplegat octubre. Es nota ja la frescoreta que porta el mes i les ganes de trobar un lloquet amb sol van en augment. Arriba l'hora de traure les jaquetes de punt i Canal 9 es farta a pronosticar alertes taronges per pluja. 

En octubre es celebra el dia dels valencians, el 9 d'octubre, encara que hauria de ser només el dia dels valencians que s'ho mereixen, els que s'aprofiten de la nostra terra per utilitzar-la com a tauler del seu macabre joc de corrupció no haurien d'estar autoritzats a celebrar el 9 d'octubre. I en canvi, ells són els que més s'ho gaudeixen. La cara orgàsmica de Rita Barberá tocant la Senyera no té preu. Enguany es queden sense 'picaeta', "per estalviar", han dit. Per estalviar o perquè cap empresa se'n fia ja d'oferir serveis a l'Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana.

La cabra desfila orgullosa.

Octubre és també el mes on es celebra el dia dels espanyols, un dia on un gran desplegament militar al més pur estil falangista recorre Madrid front les autoritats polítiques i reials i un bon grapat de ciutadans que gaudeixen amb els alegres saltets de la cabra de la legió. Que, per cert, la cabra és sempre la mateixa o la van canviant cada any? D'altra banda, no sabem encara si enguany desfilarà el legionari nazi portador del Cristo de no-sé-què.

A octubre va nàixer el filòsof Friedrich Nietzsche, però ja quasi ningú se'n recorda d'eixa data; només uns quants periòdics que recorden en un racó les morts i naixements de personalitats i uns altres quants que vam decidir naixer-hi el mateix dia. Va nàixer també en octubre Largo Caballero i en octubre va morir Lluís Companys.

La nit del 31 d'octubre ha acabat ocupada per una tradició importada dels EEUU, però d'orígen pagà. Els nanos, i no tan nanos, es disfressen de monstres, fantasmes, morts vivents, etc, per anar casa per casa demanant caramels. Clar, enguany Mercadona ha hagut de posar a la venda grans bosses de caramels per tal que la gent estiga preparada per rebre als 5 ó 6 nanos que aniran a sa casa a per caramels.

El futur d'Espanya

El futur d'Espanya és la dreta més casposa, és La Razón com a mitjà de comunicació líder en influència cap a un govern. El futur d'Espanya és més per als rics i res per als pobres, és desigualtat, és repressió, és discriminació i retrocés. El futur d'Espanya és una hipoteca en honor al gran Déu José María i els deu manaments sobre la sacro-santa Ley del Suelo. El futur d'Espanya és recordar-nos com de bo era don José María i què dolent era el tal 'Zetaparo'. El futur d'Espanya és blau-obscur-quasi-negre. Són cinc homes-corbata adequadament posicionats en la societat, amb un bon sou i un cotxe de gama alta i una dona vestida al més pur estil 'Alqueria Blanca' que cuina un pastís per tenir content al mascle dominant. 

El futur d'Espanya és homogeni, amb més armaris i menys llibertat. Amb més violència i més autoritat. El futur d'Espanya són els drets que ens volen arrebatar i les mentides plasmades sobre paper i fetes programa polític. El futur d'Espanya són tres milions i mig de llocs de treball que van assegurar que crearien i la immediata vergonya en adonar-se'n de l'animalada que acabava de dir. El futur d'Espanya és el senyor González-Pons, també Camps, que després de tanta corrupció serà premiat pel gran líder, que no és Rajoy ni molt menys. 

El futur d'Espanya són milers de joves sense feina i sense futur. Milers de dones infravalorades en una societat que ha retrocedit quaranta anys en el temps en el país de les hores mortes. Milers de persones que no podran dur una vida normal perquè no tindran dret a estimar i ser estimats. Milers de persones necessitades que mai no rebran una ajuda per la seua dependència perquè el Govern pensarà que si no la poden pagar, no la mereixen. Milers de persones cegades per l'odi i la sed de venjança dipositant a les urnes d'Espanya el vot de l'odi, la discriminació, la intolerància, la mentida i la violència. 

El futur d'Espanya és el PP, però no ho serà si amb el meu vot ho puc evitar. 

Homofobia a bord

El passat dia 26 de setembre l'actriu i cantant Leisha Hailey va ser expulsada d'un avió de la companyia Southwest Air per mostrar un comportament 'immoral', segons paraules de la pròpia companyia. 

El fet és que l'actriu viatjava amb la seua parella, la també cantant Camila Grey, i segons comentaren treballadors de la companyia, alguns passatgers del vol van mostrar-se 'incòmodes' davant el comportament carinyós de la parella. 

Reacció de l'actriu a Twitter.

Curiosament, la companyia, es manifesta al seu web com 'amiga de la comunitat LGTB' i assegura estar compromesa amb la causa, però certament no van demostrar eixa tolerància en expulsar Hailey i Grey del vol 2274. A més, lluny de disculpar-se, la companyia es justifica definint-se com una companyia familiar. ¿A cas dues dones que s'estimen no són una família?

Poques hores després de l'incident, i després de la poc apropiada resposta de la companyia, la parella, que a més fomen la banda Uh Huh Her va fer públic al seu web un comunicat on explicava els successos i les seues sensacions després del que va ocórrer:

Nosaltres sempre hem promogut la tolerància, la franquesa i la igualtat com a grup musical i com persones individuals. Nosaltres dos venim de famílies on els nostres pares no només ens estimen i ens accepten, sino que també estan orgullosos de qui som. Pensem que tothom té dret a viure obertament en aquesta societat amb igualtat. De cap manera les nostres accions a Southwest Airlines eren excessives, inapropiades o vulgars. Volem deixar clar que no estàvem enrotllant-nos, ni creant cap mena d'espectacle, només va ser un bes modest. Som dues dones responsables que caminem arreu del món amb dignitat. Només érem carinyoses com qualsevol altra parella normal. Vam estar a l'avió menys de 5 minuts quan tot es va dir i fer. Prenem completa responsabilitat d'haver-nos enfadat verbalment amb el personal del vol després de dir-nos que eren una "companyia familiar". En cap moment ens van dir la raó per la qual ens van increpar, només ens van renyir que necessitàvem "estar alerta de que Southwest Airlines és una companyia orientada per a les famílies". No importa com de baixa és xiuxiuejada l'homofobia, això no la fa menys forta. Es pot xiuxiuejar odi. Nosaltres demanem a aquesta companyia aèria que ensenyen al seu personal a no discriminar a qualsevol parella, sempre, sense tenir en compte les seues pròpies creences. Volem viure en una societat on si la persona que estimes s'inclina per donar-te un bes innocent en un avió, no siga etiquetat com "excessiu" o "no familiar" per una empresa i els seus treballadors. Ens sembla molt molest que la mateixa aerolínia que es delecta de ser LGTB-amiga ha provocat un molest incident que va ocórrer amb el nostre comportament qualificat de "massa excessiu". L'anterior no és una disculpa i estem en procés de produir una queixa formal a la companyia. Esperem que quan tot siga dit i fet una major tolerància sense prejudici evolucione. 

Uh Huh Her
Leisha Hailey i Camila Grey 

Dolor

Em fa mal veure les cares dels companys i les companyes assassinats a Noruega. Tots joves i diferents, cadascú fill d'una família diferent. Són la viva imatge de la diversitat, i això és precissament el que molesta tant a l'extrema dreta (de vegades no tan extrema): la diversitat. 

No poden suportar un grup on hi ha negres, blancs, mulats, morens, rossos i pelrojos, tots junts convivint en harmonia, amb respecte, tractant-se com a persones i no com a objectes etiquetats segons categories físiques, psíquiques, ideològiques o culturals. 

Ara veig les seues cares, i em fa mal. Em fa mal perquè són 77 vides que no seran. Són 77 advocats, periodistes, escriptors, metges, agricultors, pescadors, polítics i obrers de la construcció que no seran. No m'entra al cap com algú pot de sobte decidir que eixes vides no valen res, que eixos joves d'entre 15 i 30 anys mereixen una mort immediata, que són un càncer que cal extirpar de la societat. 

No m'explique com algú pot sentir un odi tan irracional cap a eixes persones per decidir agafar un fusell, i de la forma més covard possible, acabar amb les seues vides a base de trets, per a que ni tan sols tinguen l'oportunitat de defensar-se, per a que no puguen detindre'l amb un diàleg, per a, simplement, sentir-se superior.

No entenc com algú pot pensar que forma part de l'espècie humana, i no sentir el més mínim remordiment després d'haver comés un crim tan brutal. I per això diuen ara que és un boig. Per a mi no ho és, per a mi és un individu, un vomitiu individu, que ha actuat impulsat per les seues conviccions, tan fortes que el fan sentir innocent, i això és molt més perillós que un atac de bogeria, perquè la bogeria és individual, però les idees i les conviccions es difonen, i són imparables.

Demane respecte per als companys i les companyes de Noruega, respecte i que se'ls recorde, que no caiguen en l'oblit, perquè eixe seria el millor favor que podriem fer a la dreta més brutal, i el que hem de fer és frenar l'odi i la violència que ens amenacen especialment cada cop que les circumstàncies socio-polítiques i econòmiques són difícils. 

Odi

En su manifiesto, (...) acusa al presidente del Gobierno español, José Luis Rodríguez Zapatero, de rendirse a los musulmanes y de haber llegado al poder gracias a Al Qaeda. El (...) critica el acercamiento de España a los países árabes "tras siglos de ocupación y dura lucha para recuperar sus tierras", antecedentes que hacen "aún más difícil de entender" la actual política de inmigración en España, a su juicio.
El (...) acusa también a Zapatero, al que llama "comadreja apaciguada", de haber convertido a las Fuerzas Armadas en "una parodia" al nombrar como ministra a una mujer embarazada, Carme Chacón. Con su designación, opina (...), Zapatero "dio a entender a todo el mundo que su país ya no tenía intención de defenderse".

Si llegim aquest text publicat en un article a El País.com amb el nom de l'autor de les declaracions ocult podriem afirmar, sense por a equivocar-nos, que són d'algun dels periodistes del grup Intereconomía, per exemple, o fins i tot d'alguns dels dirigents més radicals del PP. Estem acostumades i acostumats a escoltar declaracions com aquestes cada dia als mitjans de comunicació espanyols, tant que al final ens hem acostumat. No ens resulta estrany que un o altre periodista faça brutals crítiques a Zapatero, sovint carregades d'odi, és més, gran part de la població es fa amb eixes paraules, i com autòmates les repeteixen a la xarrada del cafenet. L'odi, com hem comprovat aquest terrible cap de setmana, és una arma molt perillosa, i en condicions socio-polítiques i econòmiques com l'actual, es pot convertir en un objecte d'ús quotidià. 

Són molts els partits polítics espanyols que has nascut i sobreviuen de la cultura de l'odi, del feixisme, del més profund odi cap a la raça humana. L'autor dels assassinats de Noruega, autor de les declaracions que apareixen al text anterior, és només un d'ells, un que possiblement siga més salvatge, més radical, més fonamentalista i, probablement, tinga alguna mena de desviació psíquica, però és un d'ells. No vull posar més llenya al foc, no és eixa la meua intenció, ni tampoc crear inseguretat o por, tot el contrari. Vull que estiguem ben desperts i alerta, i que siguem capaços de distingir un discurs de dretes d'un discurs d'odi. En temps de crisi, l'odi és el nostre major enemic.

La matança d'Utoya

L'entrada de hui hauria de ser un text d'alegria i goig perquè l'estat de Nova York ha cel·lebrat hui les seues primeres bodes de parelles del mateix sexe, però la trista actualitat ens ha colpit aquest cap de setmana.

El passat divendres un desaprensiu entrava a un campament dels joves laboristes noruecs a l'illa de Utoya i acabava amb la vida de més de 80 joves d'entre 16 i 26 anys. El mateix matí, Anders Behring, autor de la massacre, feia explotar una sèrie de bombes a l'edifici governamental situat a la capital noruega, Oslo. En total 93 morts. 

Podriem pensar que Anders Behring té grans motius per assassinar de forma tan brutal a decenes de joves, però no, el seu únic motiu han sigut les seues idees, diferents a les dels joves que ha assassinat. Sembla ser que Behring és un ultradretà convençut, o això ha extret la policia noruega del manifest de més de 1500 pàgines que havia preparat sobre una invasió europea pels musulmans. 

Resulta esgarrifós pensar que en l'any 2011, després de tantes guerres i dictadures, siga possible que les idees d'una persona puguen causar tant de dolor, o que les idees d'unes altres siguen motiu suficient per ser brutalment assassinades. Han sigut moltes les persones hui que, sobretot a través de la xarxa social Twitter, han comentat que no era necessari comentar la ideologia de l'assassí ja que no és un fet rellevant, jo no ho crec. 

No és un boig qui ha comés aquests crims. És una persona plenament conscient, que ha tingut la sang freda de preparar el brutal homicidi durant mesos i declarar, després de perpetrar-lo, que ha sigut "necessari". Tampoc no és un islamista yihadista, com van apuntar diversos mitjans de comunicació minuts després de la massacre, és un noruec, de pell blanca, ros i de classe mitja, amb negoci propi i aspiracions maçòniques.

L'auge de l'extrema dreta a Europa des de l'esclat de la crisi hauria de ser suficient motiu com per tenir en compte que Anders Behring ha fet una gran apologia d'una vomitiva forma de pensar que hauria de plantejar-nos com a ciutadans moltes qüestions, entre elles, si realment hem de culpar els immigrants de la crisi que patim, o de si la millor forma d'eixir de la crisi és votar massivament a partits d'extrema dreta, com ha ocorregut a països com Noruega, Hongria i Holanda. 

Ghana ordena l'arrest de totes les persones homosexuals

Paul Evans Aidoo, ministre de Ghana, ha ordenat l'arrest immediat de totes les persones homosexuals de la regió. Segons ha afirmat "qualsevol esforç serà poc per fer a aquestes persones fóra de la societat". 

Sembla ser que aquesta mesura és el cim d'una campanya homòfoba capitanejada pel Concili Cristià de Ghana, que ha demanat a la població que s'abstinga de votar a qualsevol polític que done suport als drets homosexuals.

Aquesta dràstica i vergonyosa política d'odi forma part de les que ja són habituals polítiques de dreta pel que fa a matèria de drets LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) i que en Espanya té el seu propi moviment encapçalat pel PP, que es nega a retirar el Recurs d'Inconstitucionalitat contra la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe.

Hui, més que mai, solidaritat amb els companys i les companyes de Ghana.

Demana a l'ambaixador nord-americà a Ghana que intercedisca contra aquesta mesura del Govern.

Yes, bye Camps

I just quan pensavem que el tindriem al Palau de la Generalitat "por los siglos de los siglos", va Camps i presenta la seus dimissió. Sembla ser que la pressió de Marianito, en boca de l'emissari Trillo ha pogut amb les forces del ja ex president.

El fantasma de Camps presentant la seua dimissió públicament.

Però no ha presentat la dimissió de qualsevol manera, no. Camps ha aprofitat per fer un discurs que més que de dimissió semblava una exaltació a la seua pròpia persona i on ha fet contínues repeticions de les paraules "honrat" i "innocent", cosa que contrasta amb que fa només unes hores estava disposat a declarar-se culpable per estalviar-li un altre disgust a Mariano. 

Sembla ser que les dos nits que deu haver passat Camps sense dormir, o això deia el seu demacrat aspecte, han sigut tan intenses que no ha pogut llegir la premsa, ja que ha recalcat que tant ell com les "altres tres persones" imputades pel mateix delicte que ell (Costa, Campos i Bertoret) "són innocents", i casualment, dos d'ells (Campos i Bertoret) s'han declarat culpables aquest mateix matí.

"Te quiero un huevo".

En definitiva, una jornada intensa per a totes les persones que amb fervor desitjem veure'l entre reixes, que ha acabat, com no podia ser d'una altra manera, amb una gran explosió: la direcció regional del PP ha decidit que Alberto Fabra, actual alcalde de Castelló, será el nou president de la Generalitat. No sabem si és que és l'únic disposat a menjar-se el marró a canvi de que li facen una mica de cas o que simplement ha sigut un "ditot" al primer paio que han pillat per davant. Siga com siga, esperem que s'anticipen les eleccions, ja que de cap manera seria tolerable tenir durant quatre anys un president de la Generalitat que només ha sigut triat per 150 líders del seu partit.

El president bipolar de la Generalitat

El molt honorable Francisco "xoriços Gürtel" Camps ha accedit finalment a pagar la multa de 46.000€ per tal d'evitar un judici pel "cas dels vestits". 

El President entre reixes.

El President, que ja ha demostrat en nombroses ocasions la seua honradesa de cartró pedra, es declara culpable perquè no en té una altra, però el paio continua convençut de que és innocent. Vaja, que al final va a resultar que se li dóna tant bé l'art de la mentida que fins i tot se les creu.

El cas és que al senyor Rajoy, també conegut com "tú-te-casarás-con-quien-me-salga-de-los-cojones-", no li interessa gaire que precissament ara que s'enfronta a una campanya electoral apareguen les portades dels periòdics nacionals, i fins i tot algún de fora, amb la careta trista de Camps enmanillat. 

Este podria ser Camps.

Perquè sí, el Mariano té molt clar que va a guanyar les eleccions i tot això de cara al públic, però sembla que deu tenir ben clar que la decisió de si ell governa o no no és pròpia sinó que és d'un bon grapat de votants que han de dipositar confiança en la seua persona, i pel que sembla, a dia de hui, ni tan sols la plana alta del seu partit li té respecte.

Rajoy esbroncant violentament a Camps

Però Marianito necessita a Camps, és el seu "monaguillo" favorit. És el que aconsegueix que el poble valencià l'estime malgrat la seua cara dura, per això, la Direcció Nacional del PP aguantará a Paquito fins les últimes conseqüències, o al menys, fins que passen les eleccions generals, encara que pel que sembla el judici serà en octubre, és a dir, abans de les mateixes, per la qual cosa, Mariano ves amb compte que t'eixirà el tir per la culata.

L'última ofensiva del Govern Camps contra l'educació pública

El conseller d'educació Alejandro Font de Mora, anteriorment conegut com Citizenship-educationman, ha anunciat aquest matí que pretén eliminar l'actual línia d'ensenyament en valencià per substituir-la per un sistema que restarà hores d'educació en valencià en favor de l'educació en (endevineu quin idioma) SÍ! en anglés.

Citizenship-educationman, tot un políglota.

Segons Blueberry's Fountain, aquesta mesura, que es posarà en marxa al curs 2012-2013, afavorirà el plurilingüisme en la Comunitat Valenciana, encara que nosaltres, que som més llestos, tenim ben clar que aquesta mesura és un altre exemple de la catalanofòbia d'aquest Govern de l'absurd, i per suposat, un nou atac a l'educació pública que tanta nosa els fa perquè està plena de mestres rojillos.

Ara bé, la qüestió és, si tan positiva va a resultar aquesta mesura i tan legítima és la seua aplicació, ¿per què no la van presentar durant la campanya electoral i han esperat a que tot just passen les eleccions per fer la gran presentació? 

Una vegada més, amb aquesta imposició, el Govern Gürtel demostra que amb una majoria absoluta ells fan el que els dóna la gana, i si algú té alguna queixa, que vaja a la manifestació que, total, per al que serveix.

Ara és el moment de pensar en el seu electorat, i en les ganes que hi van posar tirant la papereta a l'urna, perquè l'elecció és seua, però a l'hora de patir, ens toca patir als de sempre, a les persones que portem anys denunciant la nefasta gestió d'este govern, i la manera tan despòtica que tenen de tractar la ciutadania. 

Jo, per la meua banda, ja m'he cansat de carregar, com a ciutadana, amb les responsabilitats d'este govern de vergonya cada cop que en fan una de les seues, de manera que, d'ara en davant, quan el govern valencià es comporte com els estúpids que són, faré responsables els seus votants, perquè al cap i a la fi, són ells els que estan provocant tota aquesta vergonyosa situació. 

Camps passant revista als seus votants a la porta del col·legi electoral. 

Perquè, i perdoneu si aplegats aquest punt ofenc algú, però he de fer honor al nom d'aquest web, s'ha de ser molt estúpid per votar al PPCV després de Gürtel, després del tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, després de l'Educació per a la Ciutadania en anglés, després de la vomitiva manipulació de Canal 9, que cada dia fa més fàstig, després de que hagen caigut els sostres de La Fe perquè hi havia presa per inaugurar, després de que hi hagen diners per als sobrecostos de la Ciutat de les Arts i de les Ciències i que no hi hagen diners per construir escoles. De veres, votants del PP, ¿sou cecs o és que directament sou imbècils?

Te sonen?

El president de la Diputació de València, José Joaquín Ripoll; l'alcaldessa de València i número dos del PPCV, Rita Barberá; els consellers Rafael Blasco, Juan Cotino, Vicente Rambla, la presidenta de les Corts, Milagrosa Martínez; els alcaldes Mónica Lorente (Orihuela), Antonio Lorenzo (Algorfa), Javier Pérez Trigueros (Callosa del Segura), José Arronis (Rafal), José Manuel Gálvez (Jacarilla), Pedro Ángel Hernández Mateo (Torrevieja) i Ana Kringe (Dénia); els regidors Manuel Abadía, Ginés Sánchez i Antonio Rodríguez (Orihuela), Francisco Lancharro (Pilar de la Horadada) Aurelio Murcia (Bigastro), Juan José Moragues (Xàbia), Juan Cano (Polop), Juan Roselló (Calp) y Andrés Llorens (Alicante) i Javier Bru (Albatera). El president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra; el vicepresident de la Diputació Vicent Aparici i els alcaldes d'Alcalà, Francisco Juan Mas, i de Borriol, Adelino Santamaria. El president de la Generalitat, Francisco Camps; el diputat Ricardo Costa; l'ex vicepresident Víctor Campos i l'ex cap del Gabinet de Turisme Rafael Betoret. 

Te sonen? No són els teus polítics de confiança, són els corruptes que et governen. 

I tu, ¿per què odies?

Aquesta no és una campanya en defensa de la "correció política" sense més. Pretenguem anar un poc més enllà: ¿Alguna vegada t'has posat en la pell del pare d'eixa persona a la que vas anomenar "subnormal"? ¿T'imagines quan de dolor pot provocar dir-li "impedit" a una persona que realitza un sacrifici extra per abastir allò que tu consideres quotidià? ¿I què dir de les discriminacions per estètica, reputació, orígen geogràfic, classe social, identitat o orientació sexual, creencia o absència d'aquesta, llibertat ideològica, color de la pell...?


¿I tu per què odies? ¿Creus ser millor? Pensa.


Campanya de sensibilització social, promoguda per la pàgina de la Declaració Universal dels Drets Humans a Facebook.

Una imatge, mil paraules

Curiós. Bé, més que curiós és sospitós que Mariano Rajoy de sobte es senta còmode en companyia de persones immigrants davant el seu gran públic.

Per a que no se li oblide a ningú quina és la classe de polítiques que aquest partit pren respecte les persones immigrants, deixe aquest enllaç que potser us refresque la memòria sobre unes controvertides declaracions de la mateixa persona que hui s'ha rodejat d'immigrants precisament per atraure el seu vot: Rajoy quiere obligar a los inmigrantes a 'respetar las costumbres de España'.

D'altra banda, continuant també amb la política tan dubtosament integradora del PP, fa uns mesos, concretament en novembre de 2010 i en referència a la campanya política del PP de Catalunya, en aquest mateix blog vam denunciar la campanya xenòfoba que Alicia Sánchez Camacho va fer a través d'Internet. La campanya consistia en un videojoc ubicat al web del PP de Catalunya en el qual la protagonista, Sánchez Camacho llançava bombes sobre persones de color negre i oficines de l'inem: El PP català basa la seua campanya en l'odi i el racisme.

El truc d'aquesta farsa basada en la doble moral que caracteritza el PP és, per suposat, el fet que gran part dels i les immigrants residents actualment en qualsevol lloc de la geografia espanyola podran votar en les eleccions locals del proper 22 de maig. Així que, com sempre amb aquest partit, fem un exercici de memòria i que no ens prenguen el pèl.

El PP contra la televisió pública

Primer va ser la secretària general del PP i cap de llista per Castella la Manxa, Maria Dolores de Cospedal en directe i ara Ana Mato, la vicesecretària general del mateix partit. En qüestió de dies les dos han acusat a Radio Televisió Espanyola  (RTVE) de manipulació informativa.

Ana Mato ha dit en el programa de Juan Ramón Lucas que mai en la vida havia vist tanta manipulació a RTVE, i Maria Dolores de Cospedal, que és molt valenta ella, ho va fer en directe al programa d'Ana Pastor.

És curiós que dos lidereses del PP es queixen de la manipulació informativa de la televisió pública espanyola, perquè aquesta televisió només ha estat acusada de manipulació en un moment. Va ser l'any 2003, quan els informatius els dirigia el molt il·lustre José Maria Az... no, perdó, ho feia Alfredo Urdaci, que va haver de llegir una sentència de l'Audiència Nacional que donava la raó als sindicats en què el tractament que s'havia fet de la vaga general no havia sigut l'adequat.

El cas és que la mateixa Ana Mato va desvetlar en el programa de Lucas el vertader motiu que la portava a fer aquestes declaracions: "¿Sabe lo que vamos a hacer nosotros? En cuanto podamos, cambiar la ley para que se privaticen las televisiones públicas".

Aham! Ahí tenim la resposta. L'última estratègia ofensiva del PP contra la televisió pública només té un objectiu ben clar: Sentar la base per a la futura privatització de la televisió pública estatal i, per suposat, també de les autonòmiques.

De tota manera, caldria recordar en moments com aquestos quines són les televisions autonòmiques més durament criticades per les associacions de periodistes per ser les més manipulades de l'estat espanyol, concretament les televisions públiques dels bastions pepers: Telemadrid i la ja coneguda, conegudíssima i patidíssima, Canal 9. 

Sobre la importància d'anar a votar

Hui m'agradaria parlar-vos de la importància d'anar a votar, però no tic l'experiència suficient per oferir-vos una argumentació raonable sobre quins són els motius pels quals haurieu d'assistir el proper 22 de maig al vostre col·legi electoral a exercir el dret a vot.

El que sí puc expressar és la necessitat que té el poble valencià d'anar a les urnes a decidir quin és el futur que realment vol per al País Valencià. No anar a votar implica una passivitat total davant les decisions que puga prendre en el futur el partit guanyador. No dipositar el vot a l'urna significa una acceptació total i una indiferència absoluta davant els resultats electorals.

El País Valencià passa en aquests moments per una crisi política, social i identitària que va molt més enllà de la crisi econòmica, malgrat que aquesta també ha colpit amb més força la nostra comunitat autònoma. La nostra crisi l'ha provocada el Partit Popular de la demagogia, de la corrupció, de les mentides. El Partido Popular dels grans esdeveniments i dels hospitals que cauen a trosos, el Partido Popular que es financia de forma il·legal i que usa diners públics per fer favors a senyors amb bigot en comptes de per construir escoles. És el Partido Popular de la manipulació informativa i de la falta de transparència.

Independentment de quin siga el vostre signe polític, independentment de quin siga el vostre carnet de militant o quina siga la vostra ideologia, el proper 22 de maig, aneu a votar. L'abstencionisme electoral és el millor argument que té la dreta fastigosa valenciana per actuar amb la corrupció com a bandera. Ens queden 26 dies, i tot l'esforç que s'ha de fer és alçar-se un diumenge del llit per anar a dipositar un sobre amb un paper al seu interior dins d'una urna.

Només tenim una oportunitat cada quatre anys, aprofitem-la.

La falsa laïcitat de l'estat espanyol

Algunes persones —potser fins i tot de bona fe— han intentant en els últims anys vendren's la moto de què Espanya és un país laic. El ben cert és que en poc de temps l'estat espanyol ha experimentat grans avanços pel que fa a qüestions poc agradables per a eixa gran secta de poder, com puguen ser l'avortament, la llei d'igualtat de gènere o aquella tan famosa que molts anomenen "el matrimonio gay" i que no deuria anomenar-se sinó "matrimoni entre persones del mateix sexe" o "matrimoni igualitari".

Però tots aquestos avanços no serveixen per a res si en aplegar l'anomenada "setmana santa", mitja Espanya es disfressa amb una indumentaria que acollonaria al mateix Hitchcock per tal de reviure els moments més dramàtics de la mort de Crist.

El ben cert és que aquesta festa, de la mateixa manera que puga ocórrer amb les falles, ha quedat una mica desvirtuada pel fet que molta gent només s'apunta a les anomenades "confraries" per posar-se cec d'alcohol a un preu mòdic, o bé per xafardejar davant els "amigatxos": —Ei nen, que sóc confrare, que això ho pague jo. O, fins i tot, en temps de crisi, per aprofitar-se'n i demanar-li al Crist una ajudeta.

A banda de les consideracions sobre el suposat estat laic en què vivim —per sort o per desgràcia—, aquesta mena de celebració de la passió del Jesus em sembla una festa que ompli els carrers de tristor i amargura, no només per les indumentàries que s'asemblen als "sanbenitos" inquisitorials, sinó també per les pràctiques que en molts llocs arreu de la geografia espanyola envolten aquestes processons.

El fet és que aquestes pràctiques estan sempre encaminades a reviure el dolor del Crist, en alguns casos fins i tot, algunes persones deicideixen crucificar-se voluntàriament per tal de ser aclamades per una multitud embogida que reclama el cap dels jueus —obviant, per tant, el detall de que el propi Jesus era jueu—.

I ja per acabar, em va sorprendre —bé, no em va sorprendre massa, però he d'acaparar la vostra atenció d'alguna forma després de cinc paràgrafs— la publicació de la fotografia d'un militar portant el Crist de no-sé-què amb una cara de patiment que ja la voldria per a sí la Maria Magdalena. Els redactors de determinats periòdics, molt observadors ells, se'n van adonar d'un petit detall que altres redactors van decidir eliminar emprant la tecnologia: Un dels militars portava una esvàstica tatuada al braç.

Com ja he dit, no em sorprén que un legionari porte un símbol nazi tatuat al seu cos, però la publicació de la imatge m'ha fet preguntar-me de sobte si no serà que estem fent les coses malament quan deixem que un neonazi entre en l'exèrcit i se li done el privilegi —per a ells ho és— de portar a no-sé-quin Cris a la processó. I és més, no estarem fent alguna cosa malament quan deixem que una celebració que hauria de ser una festa privada que voluntàriament els catòlics decidiren si celebrar o no a l'interior de les seues llars es convertisca en una part més de la parafernàlia espanyolista d'un Estat suposadament laic?

El canvi és possible

Fa quasi dos mesos vaig decidir deixar sense senyal aquest blog en senyal de protesta pel tancament de les emissións de TV3, la televisió autonòmica de Catalunya, al País Valencià. Hui em decideix a continuar amb l'anàlisi social per un motiu de pes: ens aproximem de forma imminent a un període de campanya electoral. 

Per suposat que no reobric el blog per fer campanya política, els i les habituals ja sabreu que eixe no és el meu estil, però sí que m'agradaria fer crítica d'un moviment que està popularitzant-se arreu de la geografia valenciana: les llistes electorals formades per corruptes.

No ens equivoquem, la corrupció al PPCV no és un fet aïllat, crec que això ja ha quedat ben clar als últims mesos, i qui no s'ho vullga creure no fa més que fer el ridícul i enganyar-se a sí mateix. Deuen ser poques les persones al País Valencià que creguen en la innocència del President i en la seua colla de lladres, lladres que, per cert, es monten after-parties amb els diners de totes i tots. 

No seré jo qui diga a qui s'ha de votar, o a qui no s'ha de votar, el meu esperit democràtic m'ho impedeix, potser si fora militant de determinat partit de colors blaus i idees de rics, no tindria eixa conciència, però bé. De qualsevol manera, el poble valencià ha de començar a ser conscient de què el canvi polític és possible. Ens ho hem de creure. Si nosaltres, els que defensem que el País Valencià pot ser una terra digna i viva, on no per ser polític s'haja de ser un lladre, no ens ho creguem, no s'ho va a creure ningú.

Hui, 12 d'abril de 2011, queden 39 dies per a les eleccions del 22 de maig. Tenim 39 dies per concienciar-nos de que la nostra terra pot ser un lloc millor. Fem possible el canvi.

#SenseSenyal

El senyor dels tratges, el molt honorable, el president de la història de la democràcia que més suport ha tingut per presentar-se a unes eleccions ha decidit privar als valencians i valencianes d'una part de la nostra cultura. 

La pugna vers TV3 ja ve de lluny. Primer va ser el PSPV qui va decidir pasar Canal 9 per la mateixa freqüència que TV3 per així garantir l'audiència del nounat Canal 9. Però ha sigut el govern Camps, el govern del Partido Popular qui, amb més afany ha insistit en el tancament de les emissions al País Valencià. 

La realitat jurídica és que els repetidors que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va instal·lar arreu de la comunitat per a que aplegara la senyal de la televisió de Catalunya no estaven regularitzats legalment, ja que, fins l'aprovació de la llei 7/2010 per a que es poguera emetre una determinada cadena en un determinat territori s'havia d'aconseguir primer una llicència atorgada pel Govern central.

Però sense cap dubte el problema no ha sigut tant jurídic com de manca de voluntat política per aconseguir un solució al conflicte, ja que, després de vora vint anys emetent TV3, i després d'una traveta darrere d'una altra, no em cap una altra explicació que el fet que al senyor Camps no li haja donat la gana regularitzar la situació de TV3 i que haja donat excuses com que necessita un tercer múltiplex, malgrat que el segon múltiplex que se li va atorgar al País Valencià encara no està ple.

A més, no és la primera vegada que Camps demostra que no és més que un covard. Ja va quedar ben palés amb el cas dels enderrocaments del Cabanyal o amb els casos de corrupció que gotejen sobre ell mateix. Mai no ha donat la cara i mai la donarà, i com que el poble valencià seguia vegent TV3 ha decidit censurar-la a cop de multa (fins a 600.000€ de multa!! Què vol, pagar-se un Ferrari a costa de la nostra ignorància o què?)

Les llengües del Senat

Em costa entendre tot el revol que s'ha muntat amb l'aprovació del plurilingüisme als plenaris del Senat. Bé, entenc que determinats grups polítics es posen en contra, més que res per no perdre la costum, però d'ahi a que persones suposadament "progres" i "modernes" en aquests temes es posen en contra, va un bon camí.

El fet es que sembla ser que algunes persones (bé, en realitat polítics) veuen en aquesta mesura una pèrdua de temps i de diners. Però dic jo, ¿no serà que al ser ells castellanoparlants no tenen necessitat d'estimar la seua llengua? Jo sent la necessitat d'estimar el valencià, perquè és una llengua minoritzada i en perill d'extinció, i perquè comprenc que és la llengua que han parlat els meus avantpassats, i és la llengua en la que han expressat els seus sentiments, les seues anyorances, els seus temors, fins i tot, els seus somnis i els seus pensaments parlaven valencià!

Aleshores, ¿per què no s'hauria de parlar valencià a la càmera que em representa en funció al meu territori? Em sembla una meravellosa iniciativa per a que els polítics que no s'atreveixen a parlar català públicament (com Aznar, que ho fa en la intimitat), s'animen a fer-ho, i els que es neguen per motius polítics, que es senten avergonyits de ser els únics que no ho fan. 

Ja n'hi ha prou de bajanades, que el que jo vull és que els meus representants estimen la meua llengua tant com ho faig jo! 

Una imatge, mil paraules

La bandera de Palestina oneja per primera vegada als Estats Units. És a la seu de l'Organització per a l'Alliberament Palestí dels Estats Units (PLO en les seues sigles en anglès), o, segons el web Jewish Virtually Librari, "una de les organitzacions terroristes més conegudes del món". Encara que el Departament d'Estat dels EEUU ha afirmat que aquest acte simbòlic no representa un canvi en la política cap a Orient Pròxim, mentre que per a Maen Rashid Areikat, l'enviat des de Palestina per hissar la bandera ha destacat que l'acte suposa una evidència de la voluntat d'Obama per afrontar "les realitats", sí bé és cert que Barack Obama ha animat en diverses ocasions a Palestina i Israel per aplegar a un acord de pau. 

Una imatge, mil paraules

"Els homosexuals estan posseïts per dimonis" 

California, abril de 2010. Un grup de persones es manifesta en contra del matrimoni entre persones del mateix sexe. En la imatge, un home mostra un cartell "Els homosexuals estan posseïts per dimonis", diu amb tota la seguretat del món, com qui afirma que el planeta terra és rodó i està aplatat als pols. Potser fins i tot s'ho crega, potser va escriure el seu cartell amb la fe cega que professen aquells que tenen una vida tan buida que els impedeix fer altra cosa que no siga criticar les vides alienes, odiar-les. 

Actualment el parlament californià s'enfronta a l'aprovació o no de la Proposta 8, que suposaria l'eliminació immediata de la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe. Suposaria també que totes aquelles persones que s'han casat amparats per aquesta llei, quedarien divorciades automàticament, i els seus fills, ens els casos en els que n'hi ha, passarien a ser fills d'un dels progenitors, deixant l'altre sense drets sobre l'infant. 

Des d'Internet s'ha iniciat una campanya anomenada NOH8 ('no hate' fonèticament, 'no odi') impulsada per tota mena de cares conegudes, entre actors, actrius, cantants, presentadors i presentadores de televisió, models, periodistes i també, per suposat, persones anònimes que no desitjen que l'odi s'implante a California. Encara que aquesta Proposició 8 ens puga semblar una cosa llunyana i impensable a Espanya, res més lluny de la realitat. A Espanya tenim la nostra pròpia P8 en forma de recurs d'inconstitucionalitat presentat davant el Tribunal Constitucional per la majoria del Grup Popular en el Congrés dels Diputats. 

I així comencem una nova secció, perquè una imatge no sempre val més que mil paraules, i mil paraules no són suficients per expressar una imatge.

NOH8 Campaign a Twitter

NOH8 Campaign a Facebook

NOH8 Campaign a Myspace 

Més agressions a polítics, hui Espanya

Fa només un parell de dies blogguejava sobre el perill de la venda legal d'armes als Estats Units, fent referència a l'agressió sofrida en un mítin de la congressista Gabrielle Giffords. Hui he de parlar d'un altre polític agredit, però sense armes de foc, i no als Estats Units, sinó a Espanya, a la Regió de Múrcia. 

Com és possible que estiguen ocorreguent aquestes coses? Són només fets aïllats o és que realment el món està patint una greu crisi? Clar, la crisi en seria una bona explicació. La crisi és com Zapatero, "el chico para todo", o millor dit, "la excusa para todo" Què plou? La culpa, de Zapatero. Fa massa calor? També. Amb la crisi igual, el problema és que la crisi ha deixat de ser econòmica (o potser encara no a molts indrets, tant se val) per a ser una crisi política, social i potser cultural, la qual cosa pot desencadenar la creació de bèsties polítiques que ben bé poden ser les protagonistes d'aquest cas.

En aquesta ocasió ha sigut el Conseller de Cultura, que ha patit una brutal agressió per part de  dos homes que el van agredir en repetides ocasions amb un puny americà. ¿Què marca la diferència? En primer lloc, el fet que els agressors han anat directament a per la víctima; no ha sigut en un acte oficial, ni tampoc han hagut altres víctimes, afortunadament. Bé. La segona diferència és brutal: El PSOE condemna l'agressió i el PP (partit del qual és membre el Conseller agredit) es dedica a tirar fem, com no, damunt del Govern, ¿no sona una mica estrany? 

El cas és que no és la primera (ni per descomptat, i per desgràcia) serà l'última vegada que el Partit Popular polititza un esdeveniment d'aquesta envergadura, i, per molta més desgràcia, d'envergadures molt més greus. I arribats a aquest punt no vaig a parlar del 14 de març de 2004, quan el Partit Socialista va guanyar unes eleccions perquè Zapatero havia confabulat amb ETA i amb uns quants terroristes d'Al-Qaeda (Bé, Al-Qaeda va ser inclossa en el pot una vegada els jutges van parlar de la seua pressumpta autoria), i potser també Acebes va parlar d'uns micos de l'espai que feien malabars mentre la gent espanyola, normal, heterosexual i del PP intentava clavar el vot per al PP en les urnes, de manera que captaven la seua atenció i en un moment de distracció, canviaven la papereta per una del PSOE. 

Que no era exactament així? Bé, tant se val. Què us semblaria preguntar-li a un polític per un atemptat o una agressió i que us responguera d'eixa forma? Un tant surrealista, oi? Doncs, bé. Eixa és l'oposició política que tenim a Espanya. I eixa és la gent que per desgràcia ens governarà prompte, és la gent que donarà rodes de premsa per explicar les coses a la seua manera. I deieu que ningú ho podia fer pitjor que Zapatero? Doncs quan el senyor Rajoy entre en el govern notareu la diferència.

Orgullosos dels seus rifles, per a assassinar polítics

La immigració, l'avortament, la homosexualitat i la investigació amb cèl·lules mare. Estar obertament a favor d'aquests quatre sectors pot ser causa de mort als Estats Units, el país més civilitzat del món. 

Sis persones, entre elles una nena de 9 anys, han sigut víctimes de l'extremisme polític, han sigut víctimes d'un sistema que permet la venda legal d'armes al primer tarat que passe. Mentrestant, la senadora demòcrata Gabrielle Giffords es recupera sorprenentment d'un tir que li va atravesar el crani. 

Era contra ella l'atemptat. Jared Lee Loughner no s'ho va pensar dues vegades, va assistir a l'acte organitzat per la Senadora, i amb tota la sang freda que hom pot reunir, va tirotejar els assistents, no sense avans haver penjat un quants vídeos a la plataforma Youtube on es declarava adorador del "Mein Kampf". 

Eixa és la llibertat que planteja el país que ens governa a tots. És la llibertat de poder comprar una pistola per poder anar a tirotejar als polítics que no ens agraden. Mentrestant, els líders republicans lamenten l'atemptat, sí, però continuen lluint amb el seu orgull americà el carnet de l'Associació Nacional del Rifle (NRA), una associació que no només reivindica el dret dels americans a disfrutar d'un rifle a casa, sinó que també s'ocupa de mantenir viva la flama del feixisme al país on suposadament mai no ha existit. 

"Què passaria si algú usara el teu rifle per assassinar a la teua pròpia família?" Preguntava el periodista Jon Sistiaga a un desconcertat membre de la NRA que no podia creure que la compra d'armes fora il·legal a Espanya. I què passarà ara que aquest descerebrat ha assassinat a sis persones innocents i ha ferit, en alguns casos molt greument, a desenes de persones? 

I si venen els extraterrestres?

Encara que semble un tema un tant estrafalari, la realitat és que des que l'ONU va designar una ambaixadora per possibles contactes amb alienígenes la comunitat internacional s'ha vist d'alguna manera inclinada a pensar que en breu podem ser visitats per colegues de l'espai.

La veritat és que sembla una mica d'Expedient X tot això, o de Cuarto Milenio (Expediente X Spanish way), però no és gaire difícil imaginar que no estem sols a l'Univers, una altra cosa és que a cap lloc puga hi haure una mínima partícula de vida intel·ligent o, en el cas de que l'hagi, seria una vida intel·ligent totalment diferent al que nosaltres entenem per intel·ligència, perquè clar, el nostre planeta i la nostra cultura són només una mostra entre una infinitat de possiblitats, la qual cosa, francament, dificulta el treball dels escriptors de ciència ficció, però bé, el cas és que els extraterrestres es trobarien en un món gens acollidor. 

Hi fa un any de la catàstrofe a Haití, que tanta misèria ha desencadenat, i gairebé ningú se'n recorda. Els polítics estan més preocupats de traure's les castanyes del foc que d'atendre les peticions de la ciutadania. I el poble, al mateix temps, considera la violència com un sistema de comunicació en molts casos. Per no parlar-ne de l'economia... El capitalisme és un sistema tan degradant que uns éssers extraterrestres ni tan sols se'l plantejaríen.

Total, que si venen els extraterrestres que es preparen, que els espera una estada molt angoixosa.

Potser ja estan reunits, planejant l'aplegada a la Terra 2.0

Parlem sobre la Llei Antitabac

Des que va entrar en vigor la llei 42/2010, més coneguda com "Llei Antitabac" són moltes les reaccions que s'han pogut observar en el sí de la nació espanyola. Entre els casos més extrems que s'han pogut observar estan els dels amos de bar que decideixen que al seu interior es pot fumar, de forma que incompleixen obertament -i de pas, amb orgull- una llei en vigor. També trobem les persones que s'estimen més congelar-se al carrer que entrar dins del bar i no fumar, cosa que, si vas a prendre un cafè està bé, però si vas a dinar o a sopar, què voleu que us diga, a mi allò de fumar mentre es menja em sembla una guarrada, però bé. La postura que sembla que s'ha estés més és la de la gent que pensa que amb el temps ens habituarem, igual que ja ha ocorregut en altres països de la Unió Europea. 

Aquesta és la postura que més m'interessa, i és que països com Anglaterra o França s'han habituat molt bé a les normatives sobre l'antitabaquisme que s'han anat posant en marxa, però, sincerament, tinc els meus dubtes sobre si podrà ocórrer a Espanya una cosa semblant. El cas és que per sort o per desgràcia, vivim en un país on només hi ha dos coses que poden sembrar el caos entre la població: El futbol i el tabac -afortunadament per a ells als estadis de futbol i les places de bous es podrà fumar-. 

Campanya del Govern argentí

Però el que realment és el quid de la qüestió és la salut. Algú apuntava fa uns dies -potser el meu avi- que al Govern li va a eixir més rendible posar en marxa la llei antitabac i perdre els diners que els fumadors ingressen a l'Estat cada vegada que compren un paquet de cigarretes, en els casos en que el fumador deixe el tabac, que continuar pagant el tractament de tantes persones que pateixen càncer de pulmó a causa del tabaquisme a Espanya. Potser siga eixe el vertader motiu del Govern, però, ¿què passa amb les persones fumadores passives? Està clar que si eres fumador o fumadora assumeixes el risc de que pots partir greus malalties com a conseqüència del tabac, però a Espanya no existeix la consciència de que com a fumador també pots perjudicar a altres persones, i això és el que realment complicarà l'aplicació de la llei. 

Jo, per la meua banda, em quede amb la cara de l'operari de Renfe número 020**** quan algú li va recordar que no es podia fumar en eixe emplaçament i aleshores es va adonar que tant de parlar de delinquir i al final el delinqüent era ell. 

La precampanya electoral

Comença la preparació de la campanya. Idees, grups de treball, més idees, el calendari de la campanya, converses amb líders de partits, reunions, merchandising, moltes més idees. Comença el període del que tot polític disfruta i avorreix al mateix temps: la precampanya electoral. 

La precampanya és el període anterior als quinze dies legals, "durs", de campanya electoral, i sol abastir entre dos i tres mesos d'actes, aparicions, presentacions, xarrades i mítings. Com més s'apropa el dia de les eleccions, més agressiva es torna la campanya, és a dir, més hores, més idees i més hores sense dormir. És podria dir que és el període en el qual els representants "preparen" als votants per al bombardeig electoral que aplega els quinze dies anteriors a les eleccions. 

Es realitzen diferents nivells de campanya: local, comarcal, provincial i nacional. En el cas de que les eleccions siguen generals, també es fa a nivell federal, però com que les properes eleccions de 22 de maig seran locals i autonòmiques farem la divisió des del poble a la comunitat.  

Les agrupacions locals tenen una gran importància en unes eleccions locals, fins al punt que es juguen l'entrada o eixida de l'Ajuntament, per la qual cosa resulta fonamental que reben recolçament des d'esferes més altes. Les agrupacions comarcals coordinen la campanya entre els diferents pobles que en formen part. S'encarreguen de donar suport humà i econòmic i també d'organitzar actes i una campanya a distribuir entre els pobles membres. Finalment, des de l'àmbit nacional, la campanya es centra més en la part "autonòmica" de les eleccions, donant suport al candidat i organitzant a la gent que s'encarregarà d'acompanyar-lo en campanya. 

He llegit hui un anàlisi de la precampanya a Elpais.com molt interessant. Supose que sí haureu notat el canvi d'actitud dels polítics valencians davant la imminència de les eleccions; Camps s'ha afluixat la corbata, i mai millor dit, i ha deixat que el candidat socialista haja aparegut un parell de vegades a Canal 9, també ha tingut algunes aparicions davant la premsa i ha deixat, fins i tot, que els periodistes li feren alguna que altra pregunta.   Jorge Alarte, per la seua banda, ja ha tingut la seua aparició estelar a un vídeo de precampanya per als cinemes.

Els interessos d'uns i d'altres, ara més que mai a la llum, i, a més, trauen a relluir eixa misteriosa habilitat que tenen els polítics de fer que el poble s'oblide de tot allò dolent que han fet en els 3 anys i mig anteriors. Tot un misteri.

Elles, les presidentes

Dilma Rouseff

A mesura que ens aproximem al periode electoral, hi ha una cosa que no em canse de repetir: Espanya necessita una presidenta (i amb "presidenta" no em referisc, evidentment, a dones com Esperanza Aguirre, Cospedal o Sáenz de Santamaría). A Brasil es va produir ahir la investidura de la que ja és la primera dona en presidir el país, Dilma Rouseff.

La realitat és que per a que una dona aplegue a presidenta ha de ser quasi una erudita (una erudita en allò de la política, vull dir), o bé ha de rebre una forta empenta, com va ser el cas de Cristina Fernández de Kirchner a Argentina, que va pujar al poder després de que el seu marit haguera sigut president, o com havia de ser el cas de Hillary Clinton, en el cas d'haver guanyat les eleccions primàries als Estats Units a Barack Obama.

Jóhanna Siguriardóttir

Altres exemples de dones presidentes són el d'Angela Merkel (un prototip més semblant al que seria el "model "Thatcher", una dona forta i valenta, amb pocs escrúpols, amb un model de fer política típicament masculí), Mary McAlesee, presidenta de la República d'Irlanda, que és un cas una mica estrany, sobretot perquè la política irlandesa està fortament dominada pel sector masculí (masculí i corrupte i, per suposat, de dretes). Un altre cas ben diferent és el de la islandesa Jóhanna Sigurðardóttir, la primera ministra del país. És tota una excepció pel que fa a dona i alta dirigent d'un país, i és que Sigurðardóttir és obertament homosexual i, a més, la política més valorada del seu gabinet, de fet, la seua gestió va pujar en valoració en 2009 respecte del 2008, cosa que no ha succeït pràcticament a cap altre indret d'Europa. Tarja Halonnen és la presidenta de Finlandia, del partit Socialdemòcrata, i com es pot observar, els països del nord d'Europa són més propicis a tenir dones al capdavant dels seus governs, al igual que en Amèrica Llatina, amb els casos de Michelle Bachelet, ex presidenta de  Xile i actual directora executiva de UN Women, l'entitat de l'ONU que s'ocupa de temes d'igualtat de gènere i secretària general adjunta de l'ONU i Laura Chinchilla, actual presidenta de Costa Rica, des del 8 de maig de 2010.



Imatges de la investidura de Rouseff.

Les presidentes espanyoles

Esperanza Aguirre

El panorama espanyol es presenta ben masclista, i és que de les 17 comunitats autònomes només una està actualment presidida per una dona, la Comunitat de Madrid (Esperanza Aguirre-PP). Però si observem el total de presidents de les comunitats des de la fi de la dictadura franquista, és a dir, fins i tot observant el període preautonòmic, només trobem un altre cas de dona que haja sigut presidenta d'una comunitat, Maria Antonia Martinez, que va presidir la Regió de Múrcia en 1984 i després de 1993 a 1995.

El cas dels ministeris es presenta una mica més positiu, sobretot des de les eleccions de 2004, guanyades per José Luis Rodríguez Zapatero, que va atorgar la majoria dels ministeris a dones, cosa que va ser durament criticada per la dreta espanyola. Sembla ser, de fet, que el paper de les dones queda en un segon plànol en la política espanyola, on sí en sabem de dones vicepresidentes, com és el cas de Maria Teresa Fernández de la Vega, que va ser vicepresidenta primera del govern des del 2004 fins les últimes remodelacions del Govern de Zapatero, realitzades en 2010, en les quals també va desaparèixer el Ministeri d'Igualtat com a ministeri independent.

Possibles presidentes

Trinidad Jiménez

• Trinidad Jiménez: Va ser ministra de sanitat des d'abril de 2009 fins octubre de 2010, quan passà a ocupar la cartera d'exteriors. Experimentada en política, on milita des dels anys 80, i preparada per a les relacions internacionals, ja que va ser secretària d'estat per a les relacions amb Iberoamèrica i secretària de relacions internacionals del PSOE. És un dels braços forts del Govern Zapatero, ja que des del govern Aznar va donar suport a la seua candidatura, cosa que li ha valgut la confiança del President. A més, Trinidad Jiménez és andalusa, bressol per excel·lència del socialisme espanyol, cosa que li valdria un gran suport. 

• Carme Chacón: Diputada en les Corts des del 2000, vicepresidenta del Congrés dels Diputats del 2004 al 2007, Ministra de vivenda de juliol del 2007 a abril del 2008 i Ministra de Defensa des d'aleshores. Tot un currículum per a una dona de 39 anys que seria, sense cap dubte, una bona candidata per a la presidència del Govern: es jove, té ganes de treballar i el seu càrrec com a Ministra de Defensa testifica la seua força. Però en una lluita electoral les seues virtuts es poden convertir en defectes ràpidament: potser l'electorat la veu massa jove (no passa res si un home té 39 anys i es presenta a unes eleccions, però una dona és "massa jove"), a més, i per molt absurd que semble, és així de trist, és catalana, i recordem l'odi visceral que es té a catalunya i el poble català des de molts indrets d'Espanya. 

• Elena Salgado: Actual ministra d'economia i hisenda i vicepresidenta segona del govern. anteriorment havia ocupat els càrrecs de ministra d'administracions públiques i ministra de sanitat i consum. A més, és diputada en les Corts des del 2008. Salgado sí que compliria el cànon de dona-presidenta: Una dona ja major, amb experiència i, sobretot, discreta, molt discreta.

• Maria Teresa Fernández de la Vega: Potser és, de totes elles, la més preparada per ocupar el càrrec de Presidenta del Govern. Va ser Vicepresidenta Primera del Govern, Ministra de la Presidència i Portaveu del Grup Socialista en les Corts de forma ininterrompuda des del 2004 fins el 2010. Coneix a la perfecció el panorama polític espanyol actual i no té cap problema a l'hora d'enfrontar-se a l'oposició política. És magistrada, doctora en dret, i a més, té una gran experiència en política.